MEMÒRIA HISTÒRICA

Els dos maquis de Castellar del Vallès no seran oblidats

Comencen les proves per confirmar la identitat de Ziglioli i s’investiga qui és el segon guerriller desenterrat
Els dos maquis de Castellar del Vallès no seran oblidats

Obstinats guerrillers solitaris, els maquis van continuar una lluita que molts altres van deixar per prendre el camí de l’exili, la presó i el cementiri. Malvivien amagats als boscos o a les coves i acostumaven a tenir l’estómac buit. Recuperar la seva història no és fàcil perquè se n’ha perdut el rastre: molts van ser assassinats per la Guàrdia Civil i enterrats com a “desconeguts” fora dels murs dels cementiris sense cap mena de senyalització. A vegades, però, la insistència d’alguns historiadors i la persistència de les famílies fa que alguns emergeixin de l’oblit. És el cas de dos guerrillers separats per tan sols 30 centímetres i sepultats en un tros de terra sorrenc darrere una gran porta de fusta del cementiri de Castellar del Vallès. Tots dos van ser exhumats entre el 25 de juny i el 5 de juliol passats per la conselleria de Justícia, després duna petició del consistori de Castellar. Un d’ells podria ser l’italià Elio Ziglioli (Lovere, 1927 - Castellar del Vallès, 1949), que la família ha buscat durant més de setanta anys i que va ser assassinat el 4 d’octubre del 1949. De l’altre només en queda la fotografia que s’adjunta a l’acte de defunció, la data i l’hora de la mort (el 5 de juliol del 1949 a les 11.30 h) i l’edat aproximada: entre 35 i 39 anys.

No s’ha trobat cap més pista sobre la seva identitat ni cap testimoni de la seva mort. “Només podríem identificar-lo si algú reconeix la fotografia que hi ha a l’acta de defunció”, explica la directora de l’excavació, Anna Camats. “No tenim absolutament res d’ell. El vaig trobar pràcticament per casualitat buscant documentació sobre els germans Sabaté al Registre Civil de Castellar del Vallès -detalla l’historiador local Argimiro Ferrero-. Vaig haver d’insistir molt perquè em deixessin veure l’acta de la defunció”. Les actes de defunció dels maquis acostumaven a seguir la mateixa pauta: no se’ls identificava i la causa de la mort sempre era la mateixa, hemorràgia traumàtica. “Amagava que van morir per impacte de bala”, diu Camats.

El maqui Elio Ziglioli podrà tornar a casa

En una de les visites que una neboda de Ziglioli, Erica Volpi, va fer a Castellar del Vallès, explicava que la germana del maqui el va estar buscant, sense èxit, durant més de setanta anys. “Va escriure a la Creu Roja, a les ambaixades i consolats, fins i tot a la Legió Estrangera. Però mai va saber què li havia passat. Quan, ja molt malalta i molt gran, li vam dir que finalment l’havien trobat, va dir que era impossible”. Als Volpi, que ja han comprat una tomba al poble, la notícia els va arribar a través de l’Ajuntament de Lovere. Argimiro Ferrero hi va escriure preguntant si al municipi encara hi vivien familiars de Ziglioli.

Dos trets mentre estava emmanillat

De moment, però, les anàlisis que s’han fet comparant les dades genètiques de les restes exhumades amb dues cosines i un nebot de l’Elio no són concloents. “Continuarem treballant, farem més proves genètiques i, si és necessari, aquest mes de novembre un equip anirà fins a Lovere [el municipi llombard d’on era l’Elio] per comparar les seves restes amb les de la seva mare, que està enterrada allà”, explica la directora general de Memòria Democràtica, Carme Garcia.

“L’Elio tenia entre 20 i 25 anys quan va morir, la cara desfigurada i diversos impactes a les dents -explica l’antropòloga Andrea Fernández-. L’altre individu tenia entre 35 i 39 anys, la bala li va entrar i sortir per la part posterior esquerra del crani; tenia un segon impacte però no podem assegurar que fos de bala, i altres impactes de projectils i fractures a l’escàpula”. Aquest segon guerriller també tenia talls a les clavícules i a les costelles que fan pensar que li van fer una autòpsia. A l’Elio Ziglioli li van disparar dos trets mentre estava emmanillat. Havia entrat a Catalunya amb el grup conegut amb el sobrenom de Los Primos (format per Saturnino Culebras, el seu germà Gregorio, José Conejos, Manuel Aced, Juan Busquets i Miguel Acevedo). Els acompanyaven Ramon Vila Capdevila, Caracremada, i el Manel, el germà petit dels Sabaté. El grup volia establir-se a Barcelona, però la Guàrdia Civil els va detectar.

No són els primers maquis víctimes de la repressió que són exhumats. El 8 de juny del 1999 es van exhumar les restes de Caracremada durant la rehabilitació de l’església de Sant Andreu de Castellnou de Bages. Anava despullat, l’havien embolicat amb un plàstic i li havien deixat les botes al costat del crani. El gener del 2017 també va ser exhumat Vicente Santolaria Escrich (Cirat, 1902 - Tremp, 1948), a qui la Guàrdia Civil va enterrar de bocaterrosa, embolcallat amb un plàstic entre dues tombes al cementiri de Tremp. Santolaria va morir sense descendència, però les anàlisis comparatives del cromosoma Y amb el seu besnebot, Juan Santolaria, van permetre identificar-lo.

Garcia destaca que el pla de fosses, iniciat pel conseller Raül Romeva, continua. Les últimes fosses excavades van ser les de Miravet i el Soleràs.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF