Cultura 04/06/2022

Mallorca, pròleg del Contuberni

El ministre Alonso Vega s’encaparrotà a prohibir la reunió europeista de fa 60 anys creient que els monàrquics de la Democràcia Cristiana pertanyien al Front Popular, tot i que el governador civil li va fer veure que un d’ells era el seu cunyat

5 min
Munic acollí el Contuberni el juny del 1962, ara fa 60 anys.

PalmaMallorca podia haver estat el lloc on es trobassin per primera vegada des de la Guerra Civil l’oposició moderada de l’interior al franquisme i l’oposició republicana de l’exterior. Aquesta reunió, que va posar els fonaments del que més tard seria la transició a la democràcia, finalment es faria a Munic: el conegut com a Contuberni del juny del 1962, del qual es commemoren els 60 anys.  

De fet, la trobada a la capital bavaresa era un congrés del Moviment Europeu, constituït a la Haia el 1948 –l’algerià d’origen menorquí Albert Camus en fou un dels promotors–, i  l’any següent se’n crearen, a l’exili, el Consell Federal Espanyol i el Consell Català. Es tracta d’una organització europeista que continua activa en l’actualitat: aquest mateix 2022, s’ha presentat el Consell Balear del Moviment Europeu.

Després de la II Guerra Mundial, la construcció europea es convertí en el referent per excel·lència per fer possible un continent sense més guerres: el Tractat de Roma del 1957, aleshores només amb sis estats, posà les bases de l’actual Unió Europea. Aquest procés fou seguit amb interès tant pel règim franquista –que aspirava a adherir-se al Mercat Comú– com per l’oposició moderada a l’interior, que somiava en una assimilació espanyola als sistemes democràtics –l’Associació Espanyola de Cooperació Europea de José María Gil-Robles, l’antic cap de la dreta a la II República i llavors a la Democràcia Cristiana.

La passa següent consistia a concertar una trobada entre els europeistes de Gil-Robles a l’interior i els europeistes exiliats, és a dir, el Consell Espanyol del Moviment Europeu, la figura més destacada del qual era l’exministre de la República Salvador de Madariaga, fundador del Col·legi Europeu de Bruges i molt elogiat per Camus. Relata l’assistent a Munic José Vidal-Beneyto que el català Enric Adroher Gironella, per part del Consell, i ell mateix “ens encarregàrem de preparar una primera compareixença conjunta promoguda per ambdues organitzacions”. El fòrum havia de ser la I Setmana Europeista a Mallorca, convocada a Palma pel maig del 1960. Es pretenia, diu Adroher, donar “una resposta a la petició franquista” d’ingrés a la Comunitat Europea.

Pot resultar estrany que una reunió que no deixava de ser de l’oposició política –amb exiliats inclosos–, sota el paraigua europeista, es volgués dur a terme en territori controlat per la dictadura. Amb això, Mallorca es beneficiava de la seva condició perifèrica: era poc imaginable que a Madrid s’haguessin desenvolupat, amb el mateix clima de llibertat, unes Converses de Formentor com les que Camilo José Cela organitzava des del 1959. De fet, segons Vidal-Beneyto, la reunió de Palma fou autoritzada per la Direcció General de Política Interior.

La ‘trista sort’ de la trobada de Palma 

No era de la mateixa opinió el ministre de Governació –equivalent a l’actual Interior–, el general Camilo Alonso Vega, “obsessionat”, assenyala l’historiador Jesús Zarategui, “que els organitzadors pertanyien al Front Popular”, és a dir, la coalició governant del bàndol republicà a la Guerra Civil. No va servir de res que l’aleshores governador civil de les Balears, Plácido Álvarez-Buylla, li asseguràs que els suposats conspiradors eren monàrquics –de fet, un d’ells era el seu cunyat. El més tard president del Congrés Fernando Álvarez de Miranda lamentava, el 1961, “la trista sort de la trobada de Palma de Mallorca, primer autoritzada, després prohibida, després que nombroses personalitats haguessin anunciat que hi participarien”. 

Alonso Vega “no sabia la bomba de rellotgeria que posava en marxa”, apunta Zarategui. 

La reunió frustrada de Palma es traspassà al juny del 1962 a Munic, amb la trobada de 118 delegats, tant de l’exili com de l’interior –allotjats a l’hotel Regina Palast–, entre els quals hi havia el després duc d’Alba Jesús Aguirre; el jesuïta, historiador i lul·lista Miquel Batllori –professor al Col·legi Monti-sion de Palma del 1941 al 1947–; el més tard diputat per Balears de la Unió de Centre Democràtic (UCD) Iñigo Cavero i altres personalitats com Ignacio Aldecoa, l’esmentat Fernando Álvarez de Miranda, el nacionalista basc Manuel de Irujo, el llavors secretari general del PSOE Rodolfo Llopis, Dionisio Ridruejo, Antonio de Senillosa, José Federico de Carvajal –més endavant president del Senat–, el liberal Joaquín Satrústegui –que havia comunicat prèviament el seu viatge a Munic al ministre Castiella, per fer ver que no hi anava d’amagat–, els escriptors catalans Marià Manent i Rafael Tasis i els militants d’Esquerra Demòcrata Cristiana Fèlix Pons Marquès –mallorquí– i Joan Pons Thomàs –menorquí–. 

No tot foren flors i violes, ja que algunes qüestions dividien els assistents de manera important. En particular, la república, a la qual continuaven fidels els exiliats, o la monarquia –de Joan de Borbó, pare de Joan Carles–, preferida, en general, pels opositors de l’interior. Joan Casals recordava, el 1987, que fou Fèlix Pons “qui va aportar la fórmula conciliadora”, en invocar el Tractat de Roma, fundacional d’Europa, que “els governs fossin representatius dels seus pobles”. És a dir, que triassin els ciutadans –quan es donassin les condicions, és clar. Per descomptat, l’autonomisme: “En fer al·lusió Tasis als països –València, les Illes Balears, etc.– que formen la nacionalitat catalana”, relata Marià Manent, “salta amb violència Gil-Robles: ‘No! Això no ho admet! S’ha de parlar de personalitats regionals’”. 

El Centre Europeu de Documentació i Informació (CEDI), eina per “blanquejar” la dictadura cap a l’exterior, la seu exterior del qual era –justament!– a Munic i que tenia el suport del cap de la casa imperial austríaca, Otto d’Habsburg, en qui el dictador pensà com a possible successor –Joan Carles no era l’única alternativa–, va fer mans i mànigues per fer fracassar la trobada. El seu secretari general, Georg van Gaupp-Berghausen, afirma que “ho havíem d’intentar tot per impedir aquest atac dels espanyols en l’oposició”.  

Castigat per parlar de literatura catalana

Gaupp-Berghausen, segons relata en el seu informe, va comptar amb la col·laboració del ministre de la molt democràtica Alemanya Federal Hans-Joachim von Merkatz, vicepresident del CEDI internacional, que va ser incapaç de frenar Madariaga. “Molts observadors neutrals”, afirma el secretari general, “feien observar que una condemna unilateral d’Espanya, sense prendre posició al problema de l’Europa Oriental [els països comunistes], donaria una imatge sospitosa del congrés”. És a dir: es podia condemnar el franquisme, només faltaria, però sempre que es condemnàs també el comunisme. De fet, Gil-Robles afirmaria després que aquells que havien fet feina en la preparació de la trobada eren “anticomunistes”. 

La resolució aprovada per unanimitat pels delegats, el 6 de juny del 1962, establia que l’adhesió d’Espanya a Europa havia de passar per “la instauració d’institucions autènticament representatives i democràtiques”, “l’efectiva garantia de tots els drets de la persona humana” i “el reconeixement de la personalitat de les distintes comunitats naturals” –futures autonomies. Satrústegui va fer l’elogi d’un mallorquí –qui va ser primer ministre Antoni Maura– pels seus “esforços” contra el caciquisme i perquè “els espanyols fessin un ús conscient del seu vot”.

No era cap novetat, aquella condició –ser una democràcia de veritat, no l’‘orgànica’ del franquisme–, per ser admès a Europa. L’Informe Birkelbach del Parlament Europeu del desembre del 1961 ja ho havia establert, negre damunt blanc. Gil-Robles, vituperat pel règim en tornar, es justificava directament amb Franco: “El govern espanyol sap millor que ningú que no pot entrar al Mercat Comú cap estat que no estigui organitzat d’acord amb unes bases democràtiques mínimes”.

Un bon grapat dels opositors –entre els quals Casals i Pons– varen ser desterrats a les Canàries. 

Casals mateix es demanava el 1987 per què havien estat penalitzats els centristes, i no els socialistes, molt més esquerrans; tal volta, per “la fòbia del general Franco cap a aquelles persones o grups que rompien el bloc monolític dels vencedors de la Guerra Civil”. Però un altre assistent, Alfonso Prieto, assegurava que la “dura represàlia” contra el ‘conspirador’ Jaime Miralles havia estat “per haver parlat de literatura catalana amb Paco Sitjà i amb mi al vestíbul de l’hotel”.

El franquisme va considerar que els congressistes havien manipulat a favor seu el Moviment Europeu, i així ho va assegurar Franco en persona als representants d’aquest que intercediren –debades– pels castigats. Però, com assenyalava Casals, el règim “va perdre la basa de la famosa conjunció comunista-judeo-maçònica i mai després de Munic aconseguí tancar files com ho havia fet amb anterioritat”. Era el començament de la fi.

Franco: “Me’ls menjaré amb patates”

El 1962 semblava un any resplendent per a la continuïtat de la dictadura i per a les seves aspiracions europeistes. El 9 de febrer, el ministre d’Afers Exteriors, Fernando Castiella –moderadament aperturista–, havia sol·licitat oficialment l’obertura de negociacions per “examinar la possible vinculació” d’Espanya amb la Comunitat Europea. Només uns dies abans de Munic, la mallorquina Maruja García Nicolau havia estat elegida Miss Europa. No era guanyar Eurovisió, però gairebé.  

La resposta “histèrica” del franquisme al Contuberni, en definició del cronista Telmo Lorenzo –Franco va arribar a dir que es “menjaria amb patates” els assistents–, no contribuí precisament a afavorir la seva imatge a Europa. El mateix Gaupp-Berghausen –que, no ho oblidem, era en una organització vinculada a la dictadura– escriu que “la reacció del govern espanyol és incomprensible per als països occidentals (...) No hi veuen un delicte com el d’alta traïció o semblant (...) Ja no es pot fer res més contra l’onada d’indignació en la premsa occidental després de les mesures” preses pel règim.

L’Espanya franquista només va aconseguir, el 1970, un acord comercial amb la Comunitat Europea, que era de rang inferior al que aquesta havia subscrit amb el Marroc, l’antic protectorat de Franco. Per descomptat, el règim l’intentà ‘vendre’ com ‘una pica a Flandes’, però el mateix dictador se sentí –amb motiu– humiliat. Quedava fer-se la il·lusió que això era per por de les nostres taronges o, en una actitud de perdonavides –molt pròpia del franquisme més ultramuntà–, replicar que “es poden ficar el Mercat Comú per allà on els càpiga”, com va emfatitzar el 1975 a Eivissa el llavors governador civil de les Balears. Carlos de Meer.

stats