“La majoria d’homes no fan tant de cas de les lletres com les dones”

BarcelonaLove of Lesbian han dedicat els últims quatre anys a fer la llarguíssima i mutant gira de l’àlbum La noche eterna. Los días no vividos (2012), a obrir camí a Mèxic i a donar formar a les cançons d’ El poeta Halley (Warner), el disc que publiquen aquest divendres. El presentaran en directe a la capital mexicana el 7 d’abril, a Madrid els dies 21, 22 i 23 d’abril i a la sala Razzmatazz de Barcelona els dies 28, 29 i 30 d’abril. Tots els concerts tenen les entrades exhaurides des de fa setmanes.

El públic trobarà uns Love of Lesbian diferents. “Volíem que les coses fossin més senzilles, i crec que ho hem aconseguit. Volíem que no hi hagués tantes capes d’instruments, eliminar els adorns i quedar-nos amb l’essència”, diu el guitarrista Julián Saldarriaga sobre el so d’un disc produït per Ricky Falkner i el tàndem Santos & Fluren. Sí que hi són les estructures característiques del grup, l’èpica i les tempestes metafòriques, però, segons Saldarriaga, “en aquest disc les guitarres i les veus han agafat més presència per una qüestió de confiança de la banda”. Per exemple, el cantant Santi Balmes ja no amaga una veu més ronca. “S’ha tret molts prejudicis que tenia en discos anteriors”, detalla el guitarrista.

El canvi és més significatiu en el contingut líric, barreja de dubtes sobre el procés creador, assumpció de comportaments destructius i ràbia. “El somni de tothom que comença en un grup és tocar davant de milers de persones. És com una pastanaga que tens al davant -explica Balmes-. I quan assoleixes aquella dosi d’aplaudiments i admiració, de sobte tens la pastanaga a la boca. Allò va ser el disc 1999. La digestió de la pastanaga va ser La noche eterna i després ve el buit”. Ara, afegeix, fan “un exercici de recapitulació”. “Per què som aquí? Potser no era per triomfar, sinó per estar sempre cercant alguna cosa. La puresa d’ El poeta Halley és això: parlar sobre la feina creativa. Al contrari que en altres discos, en què la feina creativa servia per parlar d’altres coses, en aquest plantegem explícitament per què seguim aquí després de tant de temps si ja tenim una sèrie de necessitats cobertes. I t’adones que estàs enganxat a la recerca”.

Precisament sobre els misteris de la creació artística tracta la peça que dóna títol al disc i en què col·labora recitant Joan Manuel Serrat. “La Candela, la seva filla, és seguidora del grup”, recorda Balmes abans que Saldarriaga expliqui que la idea inicial era convidar Serrat als concerts al Razzmatazz de la gira anterior. “No va poder ser, però el Santi hi va mantenir el contacte. En el nostre cap, la cançó El poeta Halley la començava el Serrat, després la seguia el Santi i l'acabava un nen. Però quan va venir el Serrat i va fer tot el recitat, va ser tan especial i tan solemne que es va quedar així, només amb el seu recitat. Va escoltar el tema i va dir: «Ja ho tinc». Ens va commoure molt”.

L’ego destructor

Cançons com Bajo el volcán, en canvi, són més aviat “exercicis catàrtics”. “Parla de fins a quin punt pots tornar-te autodestructiu i destructiu quan la teva situació vital canvia i l’ego pot fer-te perdre la perspectiva de les coses i que no t’adonis que estàs fent mal al teu entorn -diu Balmes-. Bajo el volcán és una cançó de demanar perdó, una mica amb la distància un cop he vist la destrossa que he fet, i a partir d’aquí reconstruir”. Balmes escriu des d’un punt de vista eminentment masculí, i tanmateix Love of Lesbian és un grup amb molt públic femení. “Sí, la proporció és un 60%-40%”, diu el bateria Oriol Bonet. “Això és per les lletres, perquè, i aquí m’hi incloc, la majoria dels homes no fem tant de cas de les lletres com les dones. Els tios ens fixem més en com sona la guitarra”, explica Balmes. “Jo mateix, fins que no m’expliquen de què van les lletres, no m’hi fixo tant”, reconeix el baixista Joan Ramon Planell. El guitarrista Jordi Roig és més contundent: “El Santi escriu molt més per a les dones que per als homes. Té un rerefons eròtic”.

Tot i que camuflat en el característic joc metafòric de Balmes, el sexe té una presència destacada en cançons com I.M.T. (Incapacidad Moral Transitoria), un tema sobre la moral de l'orgasme. O sobre la no moral, perquè “és la ciutat sense llei”. “És aquell moment que signaries que tot el planeta se n'anés a prendre pel cul. Si tinguessin el botó vermell, el pitjaries –diu Balmes–. ¿No us passa a vagades que després d'un clau és com... «on sóc?», perquè hi ha hagut vint minuts que no sabies on eres?”.

Balmes ha volgut escriure una cançó sobre això perquè és “la mare dels ous”. “I perquè, encara que sigui molt prosaica, una de les raons per les quals et vas ficar en això de la música era per lligar –diu el cantant de Love of Lesbian–. Recordo que quan jo estudiava piano, vaig anar a unes colònies amb el meu cosí, que era sis anys més gran que jo. Ell estava tocant la guitarra i tenia tot un cercle de noies al voltant. Vaig tornar de les colònies i el primer que vaig decidir va ser que volia aprendre a tocar la guitarra. Per a què em serveix tocar el piano si no puc emportar-me'l de colònies a cap lloc? Anaves a l'institut i deies que tocaves en una banda i hi havia alguna cosa que et diferenciava dels altres, i que t'ajudava molt perquè es fixessin en tu”.

Musicalment, I.M.T. (Incapacidad Moral Transitoria) és una de les cançons en què més es nota el canvi en la manera de cantar de Balmes. “Quan vam començar a fer-la estàvem escoltant els Alabama Shakes, i d'alguna manera en el meu interior em pensava que era la seva cantant, amb aquella veu negra tan increïble. Vaig jugar a trencar la veu. El que passa és que en cantar en castellà et poden venir altres referents, com ara Rosendo”, assegura.

Ràbia contra “la irreflexió” a les xarxes

A la cançó El yin i el yen, els Love of Lesbian “sublimen l’odi” contra la irreflexió a la xarxa. “Ramón de España deia que obrir Twitter era baixar al Bronx”, recorda Santi Balmes. “No sé què m’aporten les xarxes socials, perquè ni els elogis ni les crítiques vénen de cap reflexió. És tot molt visceral, i unit al caràcter ibèric és una bomba de rellotgeria. Aquesta manera tan frívola d’opinar fa mal. Com quan diuen: «Tant de bo li trenquin el cor al Santi Balmes perquè torni a fer cançons com ell sap», o «No he escoltat el nou disc de Love of Lesbian però segur que no m'agradarà». Això fa que al final hagis de sublimar en una cançó tota aquesta ràbia que se t’està ficant al cos. Hi poses un toc d’humor i ja t’has curat d’alguna manera. És una cançó d’humor, de mossegar-se davant la ràbia”, diu Balmes.

“Això és el que ens diferencia dels grups dels anys 80 –afegeix–. Ells no tenien aquest feedback negatiu dels antiseguidors. Aquells grups venien discos a dojo, les cartes que rebien les filtraven les discogràfiques, omplien pavellons i pensaven que el món era un camp de fans”.