Cultura 04/08/2021

'Madres verdaderas': la reina del cinema japonès torna a brillar amb un colpidor retrat de la maternitat

Naomi Kawase abandona els melodrames embafadors i recupera el pols amb una punyent història sobre dues mares i un pare reunits per una adopció

2 min
Fotograma de 'Madres verdaderas'

'Madres verdaderas'

(3,5 estrelles)

Direcció: Naomi Kawase. Guió: Naomi Kawase i Izumi Takahashi. 140 min. Japó (2020). Amb Hiromi Nagasaku, Arata Iura i Aju Makita. Estrena als cinemes

Àmpliament reconeguda com una de les cineastes capitals del cinema japonès de les últimes dècades, Naomi Kawase ha fet de l’estudi de les relacions entre pares (o mares) i fills el nucli temàtic de les seves obres més destacades. A l’extraordinari documental autobiogràfic Embracing (1992) –filmat als 23 anys amb una càmera de súper 8–, Kawase invocava la figura absent del pare que la va abandonar poc després de néixer. A la magistral Shara (2003), la directora nascuda a Nara va construir un colpidor retrat familiar que desplegava extensos plans seqüència per explorar la solitud d’uns personatges traumatitzats per la misteriosa desaparició d’un nen. Ara, amb la punyent Madres verdaderas, Kawase busca sobreposar-se a uns anys en què els seus drames d’alè espiritual i força sensorial s’havien decantat cap a una poètica inerta, ofegada per una melositat embafadora.

Tràiler de 'Madres verdaderas'

Desmarcant-se de l’impressionisme eteri que havia deslluït les seves últimes pel·lícules i apostant per un naturalisme més sobri, la Kawase de Madres verdaderas aconsegueix atorgar una densitat melodramàtica convincent a la fragmentària història de dues mares i un pare reunits per una adopció. En el seu anar i venir per les alegries i angoixes dels seus protagonistes, la pel·lícula perfila amb claredat tant la puresa de l’instint i l’amor materns com la potencial opacitat del procés de criança, llastat per prejudicis i susceptibilitats d’ordre social (el film s’obre amb una relectura en miniatura del drama d’Un déu salvatge, l’adaptació de Roman Polanski de l’obra de Yasmina Reza). Així, més enllà d’alguns excessos lírics en forma d’aparatosos contrallums i fiblades melòdiques, Kawase recupera part del pols ferm i l’emotivitat crua que la van convertir en una de les joies del cinema japonès del tombant de segle.

stats