Luxemburg a Pollença

PalmaPrimer concert del 63è Festival de Pollença amb un ple de gom a gom que fa presagiar un nou èxit de l’esdeveniment musical per antonomàsia. Els encarregats d’obrir el gran calaix de les excel·lències va correspondre a Gustavo Gimeno amb l’Orquestra Filharmònica de Luxemburg, de la qual és titular des de 2015, acompanyant el pianista Bruce Liu, qui ostenta un palmarès que encapçala el primer premi del Concurs de Piano Chopin 2021, o cosa que és el mateix, un passaport cap a la glòria. Doble esdeveniment, per tant, el que va servir per iniciar una nova singladura pollencina que s’assegura el lloc de privilegi que torna a lluir des de fa unes quantes edicions i no duu camí d’abandonar. Tenir més o menys informació sobre qualsevol dels protagonistes de qualsevol dels concerts ja no resulta imprescindible. La garantia de qualitat està garantida. No cal dir que Gimeno, amb Liu i la seva orquestra no han estat una excepció. Compliren amb escreix les expectatives.

Començà Bruce Liu amb el Concert per a piano i Orquestra núm. 5 en fa major, op. 103, també conegut com L’egipci, de Camille Saint-Saëns. El sobrenom queda palès amb el virtuós exotisme del segon moviment, amb una execució per part de Liu, que tan sols es pot qualificar d’inoblidable, amb una sobredosi de discreció que no va restar ni un gram de la magnificència de la composició. Liu semblava tan sols acariciar les tecles, de tal manera que la delicadesa es convertí en el segell de la interpretació, fins al punt que semblava impossible que tocant de manera tan exquisida, sense ni tan sols un moviment que no fos ingràvid, sorgissin tants matisos de tan diversa intensitat i que a sobre exposessin amb tanta eficàcia l’alambinada senzillesa d’un Saint-Saëns en estat de gràcia, com ja havia succeït amb el segon concert per a piano i orquestra de la seva collita. A tot això, Gimeno i la seva orquestra s’erigiren en el complement perfecte d’una interpretació superba. El bis de qui va guanyar el premi esmentat i a Mallorca no podia ser d’altre que una propina chopiniana com el Nocturn núm. 9, que mai no decep i que festejam com si fos nostre.

Brahms, per la seva banda, sempre és benvingut i molt més si la peça és la Simfonia núm. 4 en mi menor, op. 98, la darrera d’aquestes característiques que va escriure i, a més, va voler estrenar amb ell al capdavant. Filant una mica prim hi podem trobar alguna similitud conceptual amb la de Saint-Saëns. Funciona de tal manera que va creixent des d’una exposició inicial molt senzilla i que es va envitricollant fins a assolir la monumentalitat que caracteritza bona part de la producció de l’autor. A Gimeno potser li varen mancar efectius per culminar el caràcter majestuós que requereix la composició, potser per això va optar per una direcció molt primmirada, accentuant els detalls, que anava marcant amb tanta cura com exhaustivitat, per així aconseguir una lectura molt minuciosa d’una peça preciosa. Els aplaudiments reportaren un inhabitual bis de l’orquestra, que fou l’Interludi núm. 3 de Rosamunda, de Franz Schubert. Luxemburg a Pollença, tot un èxit.