Lucía Lijtmaer: "Hi ha fantàstiques bromes sobre l'Holocaust"

L'escriptora i periodista defensa al seu últim assaig, 'Ofendiditos', el dret a la protesta de les minories

Després de trencar tots els tòpics de l'humor amb el programa Deforme Semanal, Lucia Lijtmaer es disposa a qüestionar-ne els límits (si és que en té) en el seu nou llibre, 'Ofendiditos' (Editorial Anagrama). En aquest breu assaig exposa com, en els últims temps, una part de l'opinió pública ha titllat a les minories "d'amenaces per a la llibertat d'expressió". Els 'ofendiditos', defensa Lijtmaer, només exerceixen el seu "dret a la protesta", el qual cada vegada està més criminalitzat.

Al vostre llibre parlau del "patrimoni de l'ofensa". Creieu que li pertany a algú en concret?

El patrimoni de l'ofensa és de tots. Però ara sembla que aquest dret s'està ridiculitzant, depenen de qui s'ofengui. Per exemple, si s'ofèn l'estat espanyol o el sindicat de policia, no és un on 'ofendidito', és lícit. En canvi, si un col·lectiu LGTBI respon a un acudit homòfob, responen que "tens la pell molt fina".

Estem entrant en conflicte amb la llibertat d'expressió?

No som més censors, sino que el nostre gust i la nostra cultura evoluciona. La mateixa gent que parla de regressió en aquest sentit no està assenyalat els vertaders exemples de censura, com ara la llei mordassa.

Què penseu de l'argument que defensa l'humor com un tret d'intel·ligència?

Per descomptat que l'humor pot ser un tret d'intel·ligència. El que em sembla trampós és la idea de separar l'humor de la ideologia. L'humor també és ideològic com qualsevol expressió cultural i si et surt un acudit misogin o homòfob, no et salvaguarda de la crítica pública. No t'han de censurar, però la resta tenim dret a dir que és un humor ideològic.

L'accés de les dones a l'humor és un mitjà o una conseqüència de la igualtat?

És com preguntar-se que va ser abans: l'ou o la gallina. Com més referents hi hagi, més igualtat hi haurà. En tenim, però sembla que segueixen sent excepcions. Es manté el model d'ells com a bufons i elles com a contrapunt. La resposta hauria de ser que les dones no fóssim ni una cosa ni l'altra, sinó tot.

Què indica que el vostre 'late night' show, Deforme semanal, sigui el primer fet per dones a Espanya?

Hi Ha hagut precedents, com Eva Hache o Thais Villas. Però crec que costa entendre que les dones fem riure o que no només fem "humor per a dones". M'agradaria que se'ns preguntés per les coses de manera universal.

És possible canviar el que ens fa gràcia?

Crec que socialment tots som capaços de canviar i l'exemple més clar és l'escena de Martes y 13 de "Mi marido me pega". Al 1991 ens feia gràcia i ara no. L'humor més difícil d'acceptar és el que es fa des de dalt cap avall, cap al que pateix. Tot i això, no crec que hagi de ser inacceptable, el riure és quelcom molt espontani i no es pot educar fàcilment. Un bon acudit es pot riure de tot, fins i tot del més feridor. El tema és qui ho fa, el context. Per exemple, hi ha fantàstiques bromes sobre l'Holocaust.

Però s'ha d'anar amb compte amb les faltes de respecte.

Faltar al respecte és molt sa, però també la discussió posterior. Jo li puc faltar al respecte a la corona i m'agradaria que no em fiquessin a la presó per fer-ho. No crec que s'hagi de penalitzar cap discurs.

Creieu que avui en dia la paraula "puritana" és més perillosa que la de "feminazi"?

La gent que fa servir les dues paraules les utilitza per intentar definir pejorativament les activistes feministes. La paraula puritanisme és més subtil i més perillosa perquè fa referència a el que és moral, a una regressió moral d'un grup de dones que advoquen la contenció dels seus desitjos sexuals.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF