Entrevista
Cultura 24/07/2022

Sara Torres: "La lògica monògama demana que la repressió de l'amor sigui un mode de socialització obligatori"

Poeta i escriptora

5 min
L'escriptora Sara Torres.

PalmaLa poeta Sara Torres (Gijón, 1991) debuta en narrativa amb Lo que hay (Reservoir Books), una novel·la d'autoficció que arranca amb la mort de la mare de la protagonista després d'una llarga malaltia. Precisament la malaltia, però també el dol, l'amor, els vincles i la necessitat de repensar les estructures i els sistemes afectius són els temes que aborda Torres en aquestes pàgines, amb una prosa lluminosa però a la vegada crua i sense escrúpols. Lo que hay és un llibre escrit des de la plena consciència dels processos emocionals, amb voluntat analítica, investigadora, aclaridora; un llibre per explicar i explicar-se. Dilluns el presentarà a la llibreria Drac Màgic de Palma (19 h); dimarts, dia 26 de juliol, oferirà una xerrada titulada La fantasía del amor incondicional y la monogamia como norma cultural, emmarcada en el primer cicle de conferències D'amor i de guerra, al Centre Flassaders (19 h).

"Mentre ma mare moria, jo estava fent l'amor" és una frase impactant i és la primera del llibre. Ja hi surten dos dels temes centrals: la mort i l'amor. La vàreu tenir clara des del principi o va venir després?

— Aquesta frase sorgeix de la sinceritat del que he viscut. No és una construcció literària per tenir un principi potent. Em va venir al cap quan em dirigia al tanatori de la meva mare i em va ressonar molt dins el cap. Em va traumatitzar i fascinar alhora. Tenia una història.

És un llibre d'autoficció en què parlau sobre el dol per la mort de la vostra mare després d'una llarga malaltia, però també hi surten les relacions afectives que sorgeixen durant aquest procés. On comencen i on acaben la ficció i la memòria?

— Jo mai he entès gaire el límit entre la vida i la ficció, sempre he pensat més en versions de la realitat. El llibre és totalment biogràfic en el pla dels sentiments, les passions, els vincles. Ho puc escriure perquè els he sentit i viscut en primera persona, i ho escric de manera sincera i sense artificis. Després ve la qüestió sobre com contar una història, i que aquesta sigui fidel al que va ocórrer sempre és un exercici de composició. Sempre tenim el cap el que hem viscut a través de la memòria. En escriure un llibre, hi ha una segona part: aconseguir una composició per generar un objecte que ha de ser compartit amb altres. Socialment, ens seria molt útil reflexionar més sobre el significat de la interacció entre la ficció i la realitat. Les ideologies es basen a proposar versions de la realitat, mentre que la cultura està oferint significats no convencionals a la realitat.

La cultura ens ajuda a fer més àmplia la perspectiva de la realitat? A incloure altres formes de viure, de ser en aquest món?

— La cultura són les formes, els objectes culturals coneguts i els gèneres. Però la cultura és qualsevol manera d'interpretar el món, no deixa de ser una interfície, o capa mediadora, que codifica el sentit i el significat. Quan interpretam la realitat amb una cultura dominant, feim com si fos una interpretació de la naturalesa. Les nostres interpretacions del que és natural són culturals. I aquesta interpretació imperant del que és natural està travessada per la cultura heterosexual. És molt important, per tant, produir cultura des de relats i experiències diferents d'aquesta, per obrir la llibertat.

I es fa? Les propostes que surten dels marges i les estructures establertes tenen el seu espai en el mainstream? Potser les xarxes han ajudat a crear certes comunitats.

— Definitivament, sí. Una part de l'ús de les xarxes et permet cercar la teva pròpia comunitat de gent afí i trobar aquelles coses que et fan feliç i t'acompanyen millor. Però passen dues coses: una és la 'mainstreamització' de les subcultures, que facilita l'accés al producte minoritari; després, que la cultura es converteix en un producte i es normativitza per ser venut. El capital converteix el que és extern a la norma en una possibilitat de consum.

Tornant a Lo que hay, el dol acaba?

— Crec que no. Crec que el dol és una manera de relacionar-se amb una cosa perduda; perduda només parcialment, perquè el que es perd és la cosa material, continuam tenint-la en una forma més aviat fantasmagòrica. El dol és un estat que pot durar per sempre, però que té diferents fases, actituds o estats emocionals, afortunadament. Hi ha gent que travessa dols i no ho sap, i viuen atrapades tota la vida en aquest estat.

Parlau de sentiments i processos emocionals amb una consciència agudíssima, i reposada. Es nota que són temes (el desig, la mort, l'amor, els vincles...) sobre els quals heu reflexionat molt.

— Ser conscient dels processos emocionals que travessam i la formació de les nostres idees és fonamental per evitar que ens traumatitzin determinades situacions que són d'una intensitat especial. Ens passen coses que generen un gran impacte damunt nosaltres, de vegades són impactes tan forts que canvien la nostra manera de ser en el món i no els arribam a entendre mai. Quedam atrapades en complexos, complicacions que emmagatzemam al nostre cos i que no s'arriben a integrar en la nostra visió del que és real. Pensar i reflexionar és intentar integrar el que hem viscut en els nostres mapes conscients del món.

"De vegades pareix que la por i l'amor són una mateixa cosa. Quan estimam amb passió i som correspostes, sentim aviat una por insuportable de perdre aquesta persona", escriviu. L'amor i la por sempre van agafats de la mà?

— Crec que no. La por i l'amor són energies diferents. Quan sentim amor i ens sentim estimades, generalment no tenim por. La por interromp la capacitat d'estimar, perquè és una passió que s'imposa per damunt les altres que està relacionada amb la supervivència, la violència, l'enfrontament, la fugida. La por travessa moltes qüestions identitàries perquè tenim por de no ser estimades, de no ser desitjades. Tenim molta ansietat amb relació al rebuig. La falta de sentit de la nostra vida per si mateixa, la por de no ser estimada per l'altre, fa que les relacions estiguin plenes d'ansietat i por. En canvi, si aconseguíssim pensar i creure que la nostra vida té sentit per si mateixa, no necessitaríem, a través de la seducció, l'aprovació externa.

Què passa amb els amors correspostos que no poden materialitzar-se?

— És un tema interessantíssim, perquè mai en parlam. Totes les persones tenim l'experiència íntima de saber que algunes persones amb què ens hem creuat eren els nostres potencials amants i amors, però pel context, la situació o el moment potser, fins i tot, no s'ha ni verbalitzat. Sempre ens quedarà el dubte de si aquelles persones que podríem haver estimat ens haurien estimat. La lògica monògama demana que la repressió de l'amor i, sobretot, de l'expressió de l'amor sigui un mode de socialització obligatori. Per assolir l'equilibri social, s'ha de reprimir l'amor, sobretot l'amor possible.

stats