Cultura 12/08/2019

El cinema explora l’experiència de ser negre

El Festival de Locarno reivindica els múltiples tons de la negritud a ‘The last black man in San Francisco’ i en una retrospectiva

Eulàlia Iglesias
4 min
Els protagonistes de 'The last black man in San Francisco'

LocarnoA The last black man in San Francisco, una de les pel·lícules més destacables en la competició pel Lleopard d’Or a Locarno, el Jimmie baixa en monopatí pels carrers costeruts de la ciutat californiana fins al centre històric per retocar la pintura de les motllures d’una casa victoriana de l’avinguda Golden Gate. Fins que arriben els propietaris i el fan fora. Per què el noi es dedica a tenir cura d’un edifici on no viu? El Jimmie està convençut que el seu avi va construir aquella casa i, de fet, la seva família hi habitava fins que la situació econòmica els va portar lluny d’allà. El protagonista va acabar creixent entre residències i cases d’acollida. Ara viu a casa del seu millor amic, el Montgomery, un dramaturg que admira Proust i Stanislavski, i que es guanya la vida fent de peixater. Però el Jimmie està obsessionat amb recuperar una casa que creu legítimament seva, i on va viure, com explica en referència al seu avi, “el primer negre de San Francisco”.

The last black man in San Francisco es va estrenar ahir al certamen suís després d’haver-se convertit en una de les sensacions de l’últim Festival de Sundance, on va guanyar el premi a la millor direcció i va començar a sonar en les travesses dels Oscars. Debut en el llarg de Joe Talbot, la pel·lícula es basa en l’experiència autobiogràfica del seu actor protagonista, Jimmie Fails, que va néixer a Fillmore, un districte de cases victorianes habitat en bona part per afroamericans (al film el defineixen com “el Harlem de l’Oest”) que es van veure expulsats de la zona a partir dels anys setanta, quan es van iniciar les primeres onades de gentrificació. La violència immobiliària i la centrifugació dels afroamericans de les grans ciutats és el tema de fons d’aquest esplèndid drama que s’interroga sobre la idea de pertinença i de llar.

L’objectiu del Jimmie de recuperar la casa de la família en un barri on ja no queden negres s’articula com una lluita pacífica per una utopia: ell i el Montgomery decideixen ocupar la mansió quan per qüestions d’herències en marxen els últims propietaris. Allà semblen fer possible una forma de vida afroamericana que es va esborrar del mapa fa dècades. La posada en escena de Joe Talbot recorda més el to d’evocació poètica i la sensibilitat dramàtica de Barry Jenkins, el director de Moonlight, que la contundència rabiosa i urbana d’un Spike Lee. Perquè The last black man in San Francisco reivindica una altra experiència de la negritud, que s’escapa d’aquest imaginari hegemònic de la cultura del gueto expressada sobretot a través del hip-hop.

No només ho fa la pel·lícula, també els seus protagonistes. El Jimmie i el Montgomery emprenen junts l’aventura de residir al centre de San Francisco com una parella d’amics que trenca amb la idea més tradicional, també la més tòxica, de masculinitat negra. De fet, en aquest sentit són en part la riota de la colla de col·legues del barri, que tampoc els perdonen que fugin dels límits de la comunitat. En aquest drama tan sòlid com emocionant, una de les revelacions de la temporada, Talbot esquiva en tot moment associar la cultura i la identitat afroamericanes amb una única expressió.

Més enllà de l'Àfrica

La visió de Talbot connecta plenament amb la retrospectiva que protagonitza aquesta edició de Locarno. Amb el títol de Black light, el festival aplega una sèrie de films de diverses dècades i països que precisament volen fer palesa la multitud d’estètiques i sensibilitats d’un cinema de la negritud més enllà de l’Àfrica, amb exemples que van de les obres del pioner Oscar Micheaux a la indispensable De cierta manera de Sara Gómez, una crítica afrofeminista i des de dins de la Revolució Cubana, passant per la blaxploitation, el cinema reggae jamaicà i la reivindicació que fa el britànic Isaac Julien d’una figura indispensable en aquest marc teòric com la de Frantz Fanon. D’aquesta manera el festival tendeix a revisar el present i el passat de la perspectiva dominant en el món del cinema, la de la mirada blanca, occidental i molt lligada a l’individualisme configurat per la teoria de l’autor. Fa anys que Locarno aposta per trencar aquesta hegemonia de cert paradigma occidental, només cal fixar-se en la quantitat de llengües minoritàries i minoritzades que es parlen en els films programats. També en el paper que hi té la visibilitat de la qüestió indígena, com s’ha fet present en una altra de les pel·lícules a competició, la brasilera A febre, valuosa opera prima de Maya Da-Rin que s’aproxima als diferents nivells d’assimilació d’una família del poble tukano a les formes de vida blanques i capitalistes al Brasil.

El certamen suís recull igualment una tendència en el cinema de no-ficció que va encara un pas més enllà a l’hora de desafiar mirades tradicionals que donàvem per universals: trencar amb l’antropocentrisme. Ho fa la punyent Space dogs d’Elsa Kremser i Levin Peter, en la competició paral·lela Cineastes del Present, que ofereix una revisió de la cursa espacial a partir de l’explotació que es va fer dels gossos, alhora que ressegueix les trajectòries de diferents gossos pels carrers de Moscou per qüestionar les narratives i les imatges que els humans generem en relació als animals.

stats