SÓNAR
Cultura 16/06/2013

Una lliçó d'història i un bany d'actualitat

Entre els concerts de Kraftwerk i Skrillex, divendres es va viure una nit d'extrems

Borja Duñó Aixerch
4 min
AUTÒMATS EN 3D 
 Els de Düsseldorf van obrir el concert amb el clàssic The robots.

L'hospitalet de LlobregatAhir a la nit el Sónar assajava una nova pirueta. El més difícil consistia a contraposar la càtedra de Kraftwerk -una història viva de la música electrònica- amb els cants de sirena de Baauer, Diplo i Skrillex, abanderats del nou fenomen massiu que ve dels Estats Units i abraça sense complexos els aspectes més comercials de la música de ball. Els puristes, novament, posaven el crit al cel, però la jugada va funcionar a la perfecció: el públic va gaudir de tot plegat i el Sónar continuava reivindicant la seva funció de baròmetre de l'avantguarda musical. Sense prejudicis. Aquest eclecticisme ja és una marca de fàbrica del festival i una de les seves grans riqueses: l'espectre a cobrir és molt ampli i no cal sucumbir a segons quines servituds.

El directe fosc i comatós dels britànics Raime -acompanyat de projeccions torbadores- donava la benvinguda a uns assistents que acabaven de recollir les ulleres 3D necessàries per gaudir de l'espectacle dels Kraftwerk. Els de Düsseldorf van començar de la millor manera possible: els segons inicials de The robots van arrencar l'ovació d'un públic que també va aplaudir cada aparició en pantalla dels autòmats de la camisa vermella. L'efecte tridimensional era senzill però efectiu. Ralf Hütter i els seus havien vingut a reivindicar un missatge d'una vigència absoluta i la iconografia del grup resulta gairebé imprescindible per transmetre'l. El 3D, amb excepcions comptades com l'espectacular vol d'un satèl·lit per sobre els caps dels assistents, no era determinant però lluïa.

Un discurs reflexiu

El futurisme de Kraftwerk ja era perfectament conscient en els seus inicis de les bondats i els perills d'un món tecnificat, i l'espectacle, de clara vocació antològica, dibuixava un recorregut per la trajectòria d'un grup que no només va popularitzar la música electrònica sinó que va fer-ho de manera reflexiva, construint un discurs seriós sobre temes com l'alienació de l'ésser humà, els perills de les centrals nuclears o el control que exerceixen sobre les vides de les persones els que tenen poder sobre les computadores, els números i, en definitiva, els diners.

No van faltar la majoria dels seus hits ( The model , Autobahn , Radioactivity , The man machine , Tour de France... ), però les dues hores de concert van resultar un pèl excessives, especialment en els moments més reposats. No obstant això, un últim tram més contundent amb peces com Boing boom tshak va reconnectar amb una multitud que s'havia anat esponjant al llarg del concert.

Quan Baauer va saltar a l'escenari del SonarClub va fer que tothom ballés immediatament. Mentre que els temes dels de Düsseldorf requereixen paciència i es construeixen de mica en mica, la nova fornada de ianquis posa èmfasi en un efectisme sense embuts. Per bé o per mal, els temps han canviat i el set de l'autor de Harlem shake va lligar amb la impaciència pròpia de l'era digital. Baauer, que punxava sense auriculars i amb una tovallola al cap, no va parar d'alçar els braços per animar un personal més que satisfet amb la diversió que els proporcionava el jove DJ de Filadèlfia.

Però la sessió del nord-americà no era més que el preludi de la revetlla que va muntar el seu mentor Diplo amb el grup Major Lazer. I és que Thomas Wesley Pentz, el ros d'or, va tirar de populisme sense cap mirament. Acompanyat per Jillionaire i Walshy Fire en qualitat d'animadors i dues ballarines, Diplo va convertir el seu directe basat en ritmes de diversos guetos del món -del dancehall al reggaeton - en una macrofesta que devia treure de polleguera els aficionats a les propostes més experimentals del Sónar de Dia. El productor de M.I.A. va rodar per sobre els assistents dins d'una gran pilota inflable, va demanar a tothom que es tragués la samarreta i la tirés enlaire, va fer pujar un voluntari del públic perquè una de les ballarines s'hi refregués de gust i va incloure samples de Nirvana, Cypress Hill i Eurythmics. Decididament, com es va poder veure una mica més tard amb Skrillex (i amb l'excepció evident de Nicolas Jaar, que va competir amb Kraftwerk des de l'escenari adjacent), els nord-americans no estan per orgues.

I l'hora de Skrillex va arribar. El flautista d'Hamelín del nou boom ianqui, que arribava precedit d'una gran expectació, no va decebre. La seva actuació es pot titllar d'efectista, però ningú pot dir que no va oferir el que prometia. Enfilat en una mena de nau espacial, el jove californià va buscar la complicitat del públic amb una obertura dedicada: un sample del Barcelona de Freddie Mercury i Montserrat Caballé amb imatges de la ciutat. Per si algú encara dubtava de les seves ganes de connectar amb els assistents, Sonny John Moore lluïa una samarreta del Barça amb el seu nom i un 666, el número del diable.

El seu directe va ser la culminació de l'arc que havia iniciat Baauer unes hores abans: carnassa per a les masses, però decididament divertida i disfrutable. La contundència del so, de traç gruixut, i unes estructures que no deixen espai per al repòs aconseguien el seu objectiu, mantenir en tot moment l'atenció d'un públic que no va parar de ballar ni un moment.

Els que havien volgut evitar l'opció populista dels nord-americans, però, havien tingut magnífiques opcions en altres escenaris. Per exemple, el pop ballable de Two Door Cinema Club va delectar un SonarPub que poc més tard va descobrir els dots rere els plats de Maya Jane Coles, que va sorprendre amb un set contundent i profund. Ángel Molina també va congregar una petita multitud al SonarCar, és a dir, davant dels autos de xoc, i als que van voler veure sortir el sol encara els quedaven les sessions de Richie Hawtin i Derrick May.

stats