Un llibre recupera la memòria dels 'esclaus oblidats' als camps de treball mallorquins durant la guerra i postguerra

Entrevista amb la seva autora, Maria Eugènia Jaume, que presentarà l'obra aquest dissabte al vespre a la Biblioteca de Sant Llorenç

La Guerra Civil a Mallorca va ser sobretot un període de repressió i violència que es va allargar més enllà del final del conflicte. Entre 1936 i 1942, l’illa va empresonar milers de persones a camps de treball, que van ser forçats a construir infraestructures viàries de de defensa. La historiadora Maria Eugènia Jaume acaba de publicar el seu primer llibre 'Esclaus oblidats. Els camps de concentració a Mallorca (1936-1942)': un estudi inèdit que detalla els camps existents, les construccions realitzades i les condicions de vida dels presos.

D'on naix aquest llibre?

Naix com un estudi de final de màster i a partir d'un article de David Ginard sobre centres de reclusió on especificava un parell de camps a Mallorca; i un de Jaume Morell sobre el camp d'Artà. A partir d'aquí i amb llibres amb testimonis com el de Gabriel Riera, vaig anar poder construint com era l'illa, quins camps hi havia, que feien els presos i perquè els tenien tancats.

Què explica el llibre en concret?

Els camps que s'han localitzat fins ara, els quilòmetres de carretera que cada camp va fer i les construccions de les infraestructures de defensa que es varen fer a la postguerra, entre el 1940 i 1942, que són els nius d'ametralladores que trobem a les platges.

Què aporta de nou?

La totalitat de camps, que fins ara no havien estat contats. També la presència de presos russos i grecs, capturats a l'alta mar, tancats al camps i després repatriats a casa seva. Trobam republicans, anarquistes i comunistes, i dues tipologies de presos: els presos polítics, i els capturats en el camp de batalla.

Quants camps hi havien i on estaven?

He trobat més de 20 camps repartits sobretot per tot el litoral mallorquí, especialment en la zona sud, la gran majoria es troben situats entre Campos, Llucmajor i Ses Salines, encara que a la zona nord també se’n troben bastants, a Pollença i Alcúdia.

Perquè es creen aquests camps?

La seva finalitat era buidar les presons, que estaven plenes i construir. Franco l'any 1933 havia estat cap militar de Mallorca i sabia cert que aquí no hi havia carreteres. Havent hagut el desembarcament de Bayo, era òptim realitzar unes carreteres que envoltassin el litoral, per aturar més fàcilment un atac enemic i que fos més fàcil anar d'un lloc a l'altre. I durant tots aquests anys, va fer construir totes les carreteres que coneixem: Campos, Ses Salines, la que uneix Alcúdia amb Pollença, a Calvià, a Sóller... Inclús va intentar fer el tren de Sa Pobla a Alcúdia, que no es va arribar a fer, per poder travessar Mallorca pel centre.

Després, quan va acabar la guerra amb totes aquestes carreteres fetes, el pròxim pas va ser manar fer unes infraestructures de defensa, ja que el règim franquista estava aliat amb els països de l'eix i tenia por d'un desembarcament dels països aliats. A més, hi acabava d'haver el cop a Vichi, i temia un altre atac republicà.

En quines condicions estaven aquestes persones als camps?

La vida als camps era molt poca, perquè la vida la feien al lloc de treball. Al camp he pogut saber el que feien en camps com el de Cap del Pinar. Allà eren obligats a cantar el cara al sol cada matí, i a l'any 1938 varen obligar a combatre al front per al bàndol nacional. S'ha trobat que cada camp és molt diferent. Hi havia lloc on feien feines més dures, com el d'Artà, perquè havien d'obrir paret nova dins les muntanyes.

Quantes persones hi va haver en aquests camps?

Actualment jo tinc recollits 3.000 noms, però calculo que n'hi ha més de 10.000. No tots surten al llibre, perquè jo he seguit investigant després i van sortint coses noves. Aquest llibre és la primera aproximació.

Hi ha canvis als camps després de la guerra?

Sí. Quan s'acaba la guerra, a partir de l'any 40, a les presons ja no s'hi troben mallorquins, sinó presos del front de la península. Els hi feien un doble càstig: enviaven cap aquí en exili gent de la península, i els mallorquins eren enviats a la península. Durant la postguerra pateixen fam, moltes pallisses i humiliacions, principalment perquè gairebé tots ja eren presos del front. A Artà, per exemple, varen ser molt maltractats. No se sap que matassin a gent, encara que alguns varen morir apallissats. Però la finalitat no era matar, era construir.

N'és conscient la societat mallorquina de què hi havia aquestes situacions al seu voltant?

Ara comença, sobretot el jovent. A mi m'ha contactat gent que ha trobat els seus padrins en imatges que han sortit a la premsa, i no sabien que havien estat en camps de treball. Aquí la gent va callar. Aquí no hi va haver guerra, sinó repressió.

Perquè els adjectives com 'oblidats'?

Perquè sempre coneixem camins i camps, però no els noms. Són persones que han estat oblidades per la societat.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF