Quico Pi de la Serra: “La llibertat i l’amor són coses que demanaré fins a la mort”

PalmaEl sentiment de revolta, diu Quico Pi de la Serra que el té dins des que va néixer. Figura històrica de la Nova Cançó, Quico Pi de la Serra va publicar el seu primer treball el 1962 i avui, a 77 anys, continua reclamant amor i llibertat a dalt dels escenaris. En el marc del Barnasants, oferirà un concert al Principal de Palma el 4 de febrer amb les seves cançons més combatives.

Per al Barnasants heu preparat un concert amb les “cançons de combat”. D’on sorgeix la idea?

Es poden dir cançons de combat, conjunturals o d’intervenció. El Pere [Camps, director del festival] em va demanar que muntéssim uns concerts d’aquesta manera, vaig agafar algunes cançons i vam confeccionar aquest concert amb Joan Pau Comelles i Amadeu Cases, que són els músics amb qui treballo des de fa molts d’anys. El vam fer a Barcelona i va anar molt bé.

Sou exigent?

Ho soc fins a la malaltia. Això són coses de la professió i del propi ego. Porto guitarres molt bones, cordes molt bones i intento cantar bé. Les cançons em són un gran esforç físic i mental.

Dèieu en una altra entrevista que les cançons que cantàveu en els anys seixanta continuen tenint sentit. Cantau a una utopia?

Jo parlo de la llibertat i de l’amor, i crec que són coses que demanaré fins a la mort. Sembla que fa uns 30.000 anys hi havia un matriarcat i funcionava millor. Però des que tenim patriarcat, la cosa està bastant fotuda. I d’ençà que estem sota un neocapitalisme brutal, encara més. És un sistema geopolític que porta a consumir com uns bèsties, perquè el sistema t’ofereix productes que no serveixen per a res. Voldria que la gent entengués que amb molt menys es pot viure millor, però no és així. Jo el sentiment de revolta el tinc d’ençà que vaig néixer.

Us emprenyau gaire?

Jo intento passar-ho molt bé. Ara estic a l’últim camí de la vida, que espero que sigui molt llarg, però jo m’ho he passat fantàstic. La meva feina és de les millors del món.

Com veis la situació de la cançó en l’actualitat?

Està fotut. Aquí, a la classe política, tant se li’n fot la música com la cançó. El que es cobra és molt poc. Els meus músics tenen una carrera reconeguda, tenen bandes pròpies i cobren 50 euros per tres o quatre hores quan toquen en locals petits, que són els únics on poden tocar. La situació dels músics és lamentable, si es compara amb altres països com França. Està fatal, però sempre hi ha estat. A la gent que comença a cantar, si em demana consells -que a mi no m’agrada donar-, li dic que depèn del que vulgui menjar: si vols foie-gras, ho tens fotut; si et va bé una patata bullida, doncs canta.

Un mantra comú en la cultura...

Sí. Jo soc cantautor i més o menys em va bé. Però un poeta és impensable que pugui viure de la poesia. O un cineasta, que necessita un capital que no té.

Què escoltau darrerament?

[Riu] Aquesta pregunta és bona! Jo faig un programa de ràdio des de fa trenta anys a Catalunya Ràdio que es diu T’agrada el blues? I cada setmana componc un blues per tocar en el meu programa. Però a mi m’agrada tota la música, de veritat. Potser no arribo tant al que escolten els meus fills petits.

Què escolten? Música urbana?

Jo no sé si és urbana, escolten unes coses que són bastant acollonants. La meva filla petita té nou anys, viu a Guatemala i quan ve aquí escolta la mateixa música que les seves amiguetes allà. És una música en què predomina un ritme molt punyent, que no té gaire gràcia i una terminologia bastant llastimosa. Són músiques que no sé si són músiques, sinó coses que fan els mercats per vendre. Però bé, ella també toca piano, li fem escoltar altres coses i li interessa tot.