L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), segons la definició que he pres d’un dels seus webs, està “dedicat al foment de la LLENGUA i la CULTURA de les Illes Balears”. Deix les dues paraules en majúscules perquè si els mateixos de l’IEB les hi han posades deu ser perquè no se’ns escapi la importància majúscula que ells els donen.
Ara miram cap a Madrid, d’on ens arriben notícies. Els qui aquests dies han pogut anar a fer volta per Arco i per Justmad, les dues fires a les quals aquests dies hi ha presència de galeristes, artistes i institucions de les Balears, s’han pogut trobar amb la proposta de l’IEB per desenvolupar la seva missió de projectar a l’exterior la nostra cultura. En un espai arrendat per a l’ocasió al Palacio Neptuno, seu temporal de Justmad, el projecte Paisajes esenciales / Essential lanscapes duu els segells de l’Intitut d’Estudis Baleàrics i de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports, de la qual depèn.
És un espai bilingüe, com ens mostra el gran rètol que anuncia in situ l’exposició que, tot s’ha de dir, se centra exclusivament en treballs fets per dones -quatre artistes: Erola Arcalís, Irene de Andrés, Patricia Mato Mora i Stella Rahola Matutes; “ Comisariado / Curator : Carolina Lio”. Bilingües, en castellà i en anglès, són, també, tots i cadascun dels textos del catàleg que l’Institut d’Estudis Baleàrics n’ha editat.
El fet és també que una visitant mallorquina s’adreça a la persona que està al càrrec de l’espai institucional balear i demana si tenen aquest catàleg en llengua catalana. “ De esto no tenemos, cariño ”, li responen.
No sé quin raonament es va fer des de l’Institut d’Estudis Baleàrics per arribar a la conclusió que, posant parada a Madrid, havien d’excloure el català però no l’anglès. Perquè si els sembla obvi que a Madrid hi han d’anar en castellà, i que per obrir-se a un públic internacional hi han de ser també en anglès, no s’entén que no deixin un espai, no només per als catalanoparlants, sinó sobretot per fer saber que aquí tenim una llengua pròpia, que així s’expressa la nostra cultura, que això ho duim amb orgull i que no hi renunciam tant si som a Madrid com a Londres o a Tòquio.
Per part de les institucions públiques, les fires no s’han d’entendre només per treure quatre artistes del territori propi, ni s’haurien de pensar només per exhibir un projecte que hauria de ser millor més que no regular o pitjor.
Com a aparadors per a la nostra cultura, i sobretot pel fet que com a iniciativa pública no hi ha una comercialització directa, l’assistència a una fira s’hauria d’aprofitar com a posicionament cultural. És, si més no, una manera de donar a entendre la seguretat que tenim amb els nostres trets identitaris, amb nosaltres mateixos. De donar-ho a entendre i de donar-nos-ho a entendre.
Es Baluard i tutti quanti
Es Baluard i tutti quanti
Quan varen sortir les bases del concurs per a la direcció del museu Es Baluard, el que ha quedat desert, vaig tenir una discussió molt semblant amb diversos professionals del món de l’art, mallorquins, catalanoparlants la immensa majoria. Trobaven una curtor, una estretor, que s’exigís un títol de català per a una institució artística, amb seu a Palma. Que el títol d’anglès fos un requisit els semblava d’una lògica aclaparadora, indiscutible. El títol de castellà, també. I jo no vull dir que la direcció d’una entitat museística no necessiti fer gestions i mantenir relacions en llengua anglesa o castellana , per a la qual cosa no crec que faci falta una titulació, perquè ningú, fora del jurat, te la demanarà.
Amb títol o sense, la direcció d’Es Baluard necessita tenir coneixements d’anglès, de castellà, però també, i sobretot, de català. És, entre altres funcions, un càrrec de representació pública, i com a tal ha de poder representar la cultura de la comunitat que li paga el sou. Com s’ha d’exigir a tot representant públic, i ho dic pels consellers i altres càrrecs que no tenen aquesta consideració. Perquè això va d’actituds, de principis, de saber on ets.
Ara, que hem sabut que la primera convocatòria del concurs d’Es Baluard se’n va anar en orris perquè un candidat no complia el requisit del títol de català i un altre no tenia el d’anglès; ara que sabem que la comissió avaluadora o jurat o com es digui ha recomanat que les bases del proper concurs siguin més laxes en els requisits lingüístics, una demanaria que si hi ha més permissibilitat, no sigui només envers la nostra llengua. És com el tema aquest de l’espai de l’IEB a la fira madrilenya: el fet és rellevant, no sé si tant en si mateix, però sí que ho és -i molt- pel missatge que es dona, per la imatge que donam de nosaltres, cap als altres i cap a nosaltres mateixos.
