'La llamada de lo salvaje': natura i digitalització
Harrison Ford protagonitza una nova adaptació per a tots els públics de la novel·la de Jack London
Direcció: Chris Sanders. Guió: Michael Green, a partir de la novel·la de Jack London. 100 minuts. Estats Units (2020). Amb Harrison Ford, Karen Gillan i Omar Sy.
En un moment de La llamada de lo salvaje, John Thornton (Harrison Ford) i Buck, el gos digital protagonista, barreja de santbernat i de collie, es troben davant d'un paisatge sublim, com si fossin caminants sobre un mar de pins canadencs. És llavors quan l'humà li diu a l'animal que en aquell infinit habiten els seus ancestres, les bèsties que expliquen el seu origen. I, esclar, l'estampa, que pretén aconseguir certa profunditat, provoca molta estranyesa, perquè és massa obvi que els avantpassats d'aquest gos no habiten dins aquell bosc frondós sinó en el cor d'un processador CGI. Jack London va escriure La crida del bosc (The call of the wild) el 1903 amb el xoc naturalesa-civilització al cap, en un moment en què la Segona Revolució Industrial conqueria Nord-amèrica, i per aquest motiu la novel·la proposa un viatge iniciàtic contrari, el trajecte del Buck de la domesticació al primitivisme, com ho van etiquetar en el moment. Aquesta trama gairebé no varia en la nova versió de Disney/Fox, tot i que la cruesa de segons quins passatges del llibre s'han transformat en amables escenes per al públic familiar. Potser això fa trontollar més la pel·lícula que no pas el xoc entre imatge real i digital, perquè transformant la ferocitat en un somriure sembla que estiguem veient 101 dàlmates i no una història de Jack London.
