68È FESTIVAL DE CINEMA DE VENÈCIA
Cultura 07/09/2011

La literatura victoriana d'Emily Brontë i el manga animen Venècia

Manu Yáñez Murillo
2 min
Els intèrprets i la directora, al centre, de Cims borrascosos .

VenèciaDes de William Wyler fins a Jacques Rivette, la història de Cims borrascosos , la novel·la de l'escriptora Emily Brontë, ha captivat l'imaginari d'una àmplia nòmina de cineastes. A aquesta llista ara s'hi ha d'afegir la directora britànica Andrea Arnold (responsable de Red Road i Fish Tank), que ha presentat a la competició del Festival de Venècia la seva particular versió del clàssic de la literatura britànica romàntica. El film ha desconcertat un sector de la crítica a causa de l'arriscada aposta per un cinema sensorial, atmosfèric i el·líptic, però cal dir que Arnold, una cineasta que millora amb cada nova pel·lícula, demostra una admirable empenta a l'hora d'infondre aires de modernitat a un text propens a les adaptacions acadèmiques més aviat convencionals.

Sense cap pompa i al marge del cinema de qualité , Arnold aborda les tensions sentimentals i de classe de l'obra de Brontë amb voluntat naturalista, renegant del trípode i la música per centrar-se en la dimensió física del relat. Les mirades fulgurants, les carícies furtives i els paisatges naturals formen el nucli d'un film que redueix els diàlegs a la mínima expressió i que segur que fascinaria cineastes com la francesa Claire Denis i el nord-americà Terrence Malick. A més, en un gir sucós, Arnold converteix Heathcliff, el protagonista, en un noi negre i l'utilitza com a eix central d'una pel·lícula abocada als plaers sensuals de la subjectivitat cinematogràfica. "Estic obsessionada amb el cinema, que és l'art de les imatges", va explicar Arnold en roda de premsa. "Estic convençuda que és possible explicar una història únicament amb imatges", conclou.

Japó no es rendeix

La segona obra mestra del festival, després de la pel·lícula de David Cronenberg, va arribar a Venècia de la mà del japonès Sion Sono, un agitador irreverent amb cor de poeta i esperit de filòsof. Himizu , basada en el manga homònim de Minoru Furuya, s'apropa al Japó colpejat pel tsunami del març per elaborar una visceral i urgent reflexió sobre la realitat de la nació nipona: un present corrupte, desolat, buidat de valors humans i necessitat d'esperança. Una fe en el futur que Sono troba en la convulsa relació entre una parella de joves abandonats per les seves famílies: un noi amb tendències suïcides i una esbojarrada fanàtica dels haikus.

En un festival dominat per la ortodòxia narrativa, la pel·lícula de Sono és una meravellosa excepció. Capaç de fulminar la comèdia més delirant i grotesca amb ganivetades de pur melodrama, Himizu s'erigeix com una obra lliure i controvertida, situada en una cruïlla miraculosa: entre el fatalisme (ultraviolent) de caire nihilista i l'humanisme d'un romàntic empedreït. Malgrat no assemblar-se a res, el film beu de la fúria subversiva de Pier Paolo Pasolini, de les preocupacions morals i cíviques de Roberto Rossellini i de la força iconoclasta del japonès Koji Wakamatsu. Himizu és, probablement, la pel·lícula més important d'aquesta Mostra.

stats