Melcior Comes i Sebastià Alzamora s'entrevisten l'un a l'altre

Melcior Comes entrevista Sebastià Alzamora

Sebastià, has fet un llibre que continua sent fidel a la teva veu poètica, molt conseqüent amb la teva mirada tal com l’has anat afinant en tots els teus poemaris. Tanmateix, aquí has estat més sec o punyent o depurat, més cru i simple en un sentit descarnat, no? O són coses meves?

Crec que ho dius molt bé. La literatura cada vegada m’agrada més i, per això mateix, també m’interessa cada vegada menys la literatura literària, que en dic jo, la literatura que es mira ella mateixa i que no mira la vida. La literatura neix de la vida i hi torna, i la vida es produeix sense adjectius ni metàfores. Això no vol dir que prescindeixi dels recursos retòrics, com gairebé va aconseguir el mestre Bartomeu Fiol, però sí que intent usar-los cada vegada en la mesura més justa.

Els teus temes, com a poeta, són prou coneguts: la culpa, el perdó, la violència i l’amor, l’humor més negre, la ironia envers el més delicat i simple que tenim i que perdem. Com et ve un poema al cap?

Crec que el poema ve de la mirada, que no vol dir necessàriament la mirada física, sinó la manera com processes les coses dins teu. És ben cert que ningú veu les coses de la mateixa manera: és a dir, tots percebem la mateixa realitat, però ningú la interpreta de la mateixa manera que un altre. Cada persona té una mirada sobre la realitat, igual que cada persona té una cara. La cara és allò que miram dels altres, mentre que la nostra pròpia cara no la veim, com no sigui que ens mirem en un mirall. El poema és la transcripció en paraules d’aquesta mirada: la que tens sobre el món, i també aquesta mirada d’estranyament que tens tu mateix davant del teu propi rostre.

La netedat, en el fons, és un poema sobre la por. Sobre la por de ser qui som i sobre la possibilitat de ser-ho de veres, amb puresa. No sé si ho he entès bé, però ho vull llegir així. Creus que m’equivoc molt? La netedat

La por m’interessa perquè és una emoció amb una força increïble, que fa que els éssers humans cometem enormes errors, fins i tot atrocitats, només per por. Té també un sentit polític: tot aquest ressorgiment de l’extrema dreta i del feixisme que estam sofrint ara es basa en la por. L’odi cap als altres neix de la por i del desconeixement. “Heu de tenir por dels immigrants”, “Heu de tenir por de les dones”, “Heu de tenir por dels catalans”, diuen. I també: “Nosaltres us defensarem de tots ells”. No hem d’admetre que ningú ens defensi, perquè això només vol dir que ens volen fer tenir por.

A mi sempre m’ha cridat l’atenció, de tu, que siguis capaç d’escriure tant un article ponderat, irònic, d’home de món, a la premsa, i alhora tinguis aquesta personalitat com a poeta, tan marcada, tan singular i cruelment pietosa i en el fons com a de sacerdot invers i indecent o imponderable. Això no sé com t’ho fas.

Sacerdot invers i indecent esper no ser-ho! És broma, eh. En tot cas, són expressions diferents d’una mateixa persona. Però no veig que siguin excloents, o que una expressió vagi per un costat i l’altra per un altre: al contrari, crec que són coherents entre elles. A mi no m’estranya que el tío que parla als meus articles i el que parla als meus poemes siguin el mateix.

Sebastià Alzamora entrevista Melcior Comes

'Sobre la terra impura' és, entre d’altres coses, una novel·la sobre els anys de la Transició a Mallorca. S’ha dit moltes vegades que ja s’han escrit “massa novel·les sobre la Guerra Civil”, però jo pens just al contrari: crec que hi ha molt a escriure encara sobre la Guerra, sobre el franquisme i, especialment, sobre la Transició. En definitiva, sobre el segle XX. Com ho veus tu?

Tenim una relació conflictiva amb el nostre passat. No ens hi encaram bé, amb desimboltura ni justícia. Miram de fer política, no anar a buscar la veritat, ni el més complex i reptador. Això és fatal. Aquesta és una de les grans anomalies del país. Quan escrivia el llibre i mirava d’esbrinar com va anar l’assassinat d’un empresari feixista durant els anys de la Transició m’adonava que no se n’havia parlat gairebé mai, de tot allò. Tot plegat està emboirat pel que convé dir, el que convé callar o val més no recordar, no sigui que els ‘enemics ideològics’ puguin usar el nostre relat per anorrear-nos, ells que tampoc fan l’esforç de saber quin és el seu propi passat.

El misteri de Sobre la terra impura és que no hi ha misteri: tracta d’una família que s’ha fet rica dins la corrupció, i que regna dins una societat que és, tota ella, corrupta. D’on creus que ens ve, als mallorquins, aquesta tirada a la corrupció, a “l’anar vius”, com en diuen molts? És una herència del franquisme, com afirmen alguns, o ve de més enrere? S’hi pot fer res?

Crec que és típic de les societats que s’han vist envaïdes, contínuament, per tota mena de cultures i influències. Ens hem d’espavilar. Hem de fer la nostra. Ens sentim sols, posats en dubte. Insignificants a casa nostra, residuals. Això ens porta o bé a la fantasmagoria o bé a aquestes explosions d’orgull que són les grans ànsies dels empresaris, o dels literats, o dels artistes en general. No tenim punt mig.

El protagonista i narrador de Sobre la terra impura és un escriptor, com tu mateix, que viu amb goig i amb amargura, al mateix temps, el seu ofici. En concret, té opinions més aviat agres sobre el seu gremi, sobre això que solem anomenar el món literari o la societat literària. Coincideixes amb ell? Ser escriptor condueix a la frustració i al ressentiment?

Jo crec que la frustració està molt bé; el ressentiment, no tant, oi? Però crec que tot escriptor és un ésser frustrat davant del seu propi ofici i, per tant, i com a conseqüència, davant de la vida. La societat literària no és millor que cap altra societat. La cultura no ens ha fet ni més morals ni més feliços. Aquesta és una petita gran decepció del narrador i potser de l’autor.

La novel·la és aquest gènere sobre el qual periòdicament es diu i es debat llargament que es troba en una greu crisi, o directament que és morta. Tu, que persisteixes en la voluntat de fer novel·les i, a més, de fer-les bones, què hi tens a dir?

La novel·la no només no mor, sinó que dubt, fins i tot, que tingui cap mena de ferida. La novel·la és ben viva i està en plena forma. El que pot passar és que sigui ara més exigent que mai. Tan exigent a aquestes alçades d’història literària que els escriptors ja no estam capacitats per satisfer-la. Som nosaltres, els novel·listes, els que estam tocats de mort.