RECONEIXEMENT
Cultura 28/04/2011

"La literatura és el far salvado de les meves tempestes"

Miquel Codolar
2 min

MadridSincera, senzilla i tendra, l'escriptora catalana Ana María Matute, que ha hagut d'esperar fins als 84 anys per rebre el premi Cervantes, no va pujar a la càtedra barroca, solemne i distingida del paranimf de la Universitat d'Alcalá d'Henares per llegir el discurs que s'havia preparat. No es va moure de la mateixa cadira de rodes amb què havia arribat, que es va situar al darrere d'una taula coberta amb un mantell vermell. Ella vestia de blanc i gris tènue, de conjunt amb els seus cabells i la bondat que transmetien les seves paraules. Abans de començar a llegir va alçar amb energia els nou fulls tremolosos del discurs fins a l'altura de les ulleres.

"Aquesta anciana que no sap escriure discursos només desitja fer-los partíceps de la seva emoció, alegria i felicitat", va expressar. La tercera dona que ha guanyat el guardó des de la seva creació, el 1976, després de María Zambrano i Dulce María Loynaz, va recordar amb elegància i passió diversos moments de la seva vida, marcada per la literatura, que no considera només necessària, sinó imprescindible. "Sant Joan va dir que el que no estima està mort, i jo m'atreveixo a dir que el que no inventa no viu", va reivindicar, i després va reconèixer: "La literatura ha estat el far salvador de les meves tempestes".

"Com en la vida, però, a la literatura s'hi entra amb dolor i llàgrimes", va confessar l'escriptora barcelonina. Emocionada, va recordar l'únic amic de la seva infantesa, el seu nino Gorogó, que va acabar formant part de la seva extensa obra literària i que li ha servit per rememorar els seus primers passos. "Gorogó, ets aquí, el meu millor invent, ets al meu costat, vell amic, en aquest dia inoblidable, amb el teu ull dret ennuvolat, com el meu, tot i que ja no llueixis aquells cabells negres, aspres, de netejaxemeneies dickensià, encara que et faltin els botons del teu frac blau... Com ens assemblem, Gorogó!"

El seu primer contacte amb la ficció va ser quan tenia cinc anys, un moment en què se sentia "tartamuda". "Era més per por que per un defecte físic. La prova és que la tartamudesa desapareixia durant els bombardejos", va dir. Portar el primer llibre, Pequeño teatro , a Destino, escrit a mà en una llibreta quadriculada escolar, va suposar un atreviment. Li van demanar que el passés a màquina, poc abans d'enviar la segona novel·la al premi Planeta, Los Abel , per quedar en tercer lloc, darrere del seu admirat Miguel Delibes.

L'escriptora es va mostrar molt satisfeta pel reconeixement que en aquests últims anys ha obtingut el gènere del conte. "Comprovo amb satisfacció que per fi el conte ha ingressat entre els gèneres respectats de la nostra literatura [quan] fins fa poc encara es considerava una literatura menor". Va dir que la deixa astorada pensar i saber que sota pretextos de correcció política "unes mans depredadores, imaginant potser que ser nen significa ser idiota, converteixen vertaderes joies literàries en relats no només moralment avorrits, sinó, a més, necis".

Les últimes paraules van ser una petició a la humanitat perquè es reservi un racó per preservar la innocència de la imaginació. "Si mai es topen amb una història o amb alguna de les criatures que transmeten els meus llibres, creguin-se-les. Creguin-se-les perquè me les he inventat".

stats