Arts escèniques
Cultura 26/11/2021

"Els 'likes' són un reflex de la inseguretat"

Una conversa amb les actrius Cristina Genebat i Marta Marco arran de l'estrenen de 'Les irresponsables'

6 min
Cristina Genebat i Marta Marco: “Els ‘likes’ són un reflex de la inseguretat”

BarcelonaTres amigues han quedat per passar un cap de setmana juntes després del daltabaix amorós d’una d’elles. Cristina Genebat, Marta Marco i Nora Navas són les tres amigues que interpreten aquestes tres dones que ja depassen la quarantena i no acaben d’estar bé. Les irresponsables, una comèdia-comèdia escrita per Javier Daulte i dirigida per Sílvia Munt, s’estrena aquest dissabte a La Villarroel. Ens trobem amb dues de les actrius per estirar alguns fils de l’obra.

Aquesta obra és un cant a l’amistat femenina. Per a vosaltres també és una crossa vital important?

Marta Marco: Tot va sorgir de l’amistat, de Les noies de Mossbank Road (La Villarroel, 2017-2019), amb l’agreujant que, tot i que se’ns consideri establishment i tot això, sempre passa que a partir dels 40 ets bastant invisible en papers de dona amb rols que diguin coses que t’interpel·lin. En aquella obra vam ser molt felices i vam voler repetir. La Clara va caure per calendari, però va entrar la Nora, amb qui també som amigues.

Cristina Genebat: Tenim moltes coses en comú, a part del teatre.

M.M.: Soc padrina del seu fill!

Un dels temes que toca l’obra és la dependència, el fet que sovint les dones es defineixin en funció de la parella sentimental que tinguin.

M.M.: Jo sempre he pensat que en el fons estem sols. Partim d’aquesta base, després tot el que sumis i les mans a les quals t’agafis és meravellós. Sempre m’ha fet sentir bé, pensar que no necessito ningú. Si projectes que pots fer-ho sola segurament no et fots una hòstia tan gran que si penses que necessites algú. L’obra també parla d’aquestes dones a les quals se’ls exigeix tot: tenir parella, ser amants, ser mares, ser ecològiques. Hi ha molta pressió.

C.G.: La inseguretat és una cosa molt universal. Ho tenim molt fàcil, que la gent empatitzi amb nosaltres, perquè som tres antiheroïnes, som unes cutres i prenem decisions cutres perquè cadascuna té la inseguretat en coses diferents. Les inseguretats sempre acaben sent pel que els altres pensen de mi.

M.M.: Per com em valoren, per com m’estimen. Els likes són un reflex de la inseguretat, és tan senzill com això. Jo a vegades em pregunto per què pengem una foto, per què necessitem estar en el punt de mira i que la gent ens digui coses. Volem que ens diguin que agradem.

C.G.: Això és el que els passa, com a qualsevol ésser humà. Si sents inseguretat és que creus que agrades menys del que hauries d’agradar. A la feina, a la parella, a la germana, a la filla... Sempre és molt emocional. Javier Daulte, a part de ser autor de teatre, és psicoanalista i en sap un tou, de psicologia humana, i crec que les ha dibuixat amb molta gràcia, amb sentit de l’humor i humanitat. De la mateixa manera que penses que són cutres també t’hi encarinyes.

És curiós que l’autor sigui home.

C.G.: Penso que les persones intel·ligents i que saben expressar-se poden parlar de tot. Jo sé coses dels homes, i tu. Tots sabem coses dels homes i les dones. No necessàriament les millors històries de dones les han d’explicar dones i les d’homes, homes, ni les de gais les han d’explicar gais.

M.M.: És que cada cop anem fent caselles més petites.

C.G.: Al final jo només podré fer de dona de 44 anys catalana que viu a Barcelona. Ostres, jo em vaig posar a fer d’actriu per poder fer una altra cosa, també, perquè la meva vida ja la visc i no necessàriament tinc ganes d’explicar-la, perquè ja la visc!

M.M.: Realment hi ha molta pressió. I entenc perfectament per què, per la representativitat de tots els col·lectius, però potser no s’ha de posar tot al mateix sac i cal donar-li temps; no som Londres. Però és que últimament hi ha molta pressió per tot: per fer un èxit, per omplir, perquè no li estiguis prenent el paper a una altra persona...

C.G.: Tinc alguns amics actors àrabs i hem parlat molt d’aquest tema. I em deien: “Jo tinc ganes de sortir a Netflix i fer de metge, no d’immigrant, tinc ganes de fer de tot”. Esclar, com jo. És que som actors per la mateixa cosa. Qualsevol persona que es vulgui dedicar a aquest ofici té ganes d’explorar, perquè el fem per curiositat humana.

M.M.: I també hi ha moltes divisions generacionals. A mi m’encantaria treballar amb gent jove que fa coses brutals i, com que et tenen col·locada en un altre lloc, ni hi pensen. És una putada, i ho patim.

C.G.: Hi ha una cosa molt perillosa, i és que se’ns demani als artistes que fem política, que fem una cosa que els polítics no fan. Se’ns demana un determinada quota, i després un diari o una ràdio critica que no hi és; però quantes veus racialitzades hi ha als diaris, a les ràdios i a la televisió més vista de Catalunya? Per què nosaltres acabem a Twitter, si total som sis i treballem tres mesos?

M.M.: La qüestió al final és que cal invertir més en cultura, així de clar. Som un lloc tan petit, amb un pastís tan petit, que hi ha hòsties.

C.G.: Crec que la cultura s’ha de cuidar, primer, posant-hi diners i, segon, fixant-nos en què està passant amb el català. Més que tirar dards, hem de pensar com fer que la cultura catalana surti a l’estranger, per exemple.

M.M.: Es tracta de sumar i obrir-nos, i no de tancar-nos, perquè ja no anem ni a Madrid. És un moment dur en què no sumem sinó que ens barallem.

Les tres actrius en un moment de l'obra 'Les irresponsables'

L’obra també planteja: “I tu què faries per amor?”

M.M.: Jo crec que l’amor és el gran motor de tot. Un motor preciós.

C.G.: Però la irresponsabilitat dels personatges, el que fan elles, que no es pot explicar per no fer espòlier... Jo una cosa que pogués perjudicar tercers potser només la faria per l’amor dels meus fills, i no ho sé.

Com els tres personatges, vosaltres heu passat la crisi de la mitjana edat?

C.G.: Jo als 38. Vaig pensar: “Val, això va seriosament, les tries estan fetes”. Esclar que et pots sorprendre a tu mateix cada dia, ho tinc claríssim, però sí que vaig tenir un ensurt. Tampoc aniria enrere, eh.

M.M.: A mi em va passar quan vaig pensar que m’hauria agradat tenir un altre fill i em vaig adonar que ja era gran i que era una bogeria. Jo m’adono que fins als trenta llargs era molt inconscient: vaig anar tirant, em vaig fotre l’hòstia del segle i ara ja visc d’una manera més conscient.

¿Hi ha hagut vegades que ho hauríeu engegat tot a rodar?

M.M.: No. La feina sempre m’ha fet sentir molt afortunada. També he pensat sempre que si això no funciona puc fer una altra cosa.

C.G.: Jo quan tenia 26 anys vaig tenir pànic escènic i va ser quan vaig decidir estudiar traducció. Perquè vaig pensar que és una feina que m’agrada molt però que és perillosa perquè et pots sentir malament. I jo sobretot a la vida em vull sentir bé el màxim de temps possible. I el fet de tenir un peu a cada barca et dona una mica més de tranquil·litat.

Com viviu la vostra exposició?

M.M.: El meu pare [Lluís Marco], que a vegades les clava, diu: “En aquesta feina no passa mai res”. Tu et penses molt i pots tenir un gran èxit, i igualment no passa res. Has de tocar de peus a terra per collons, si no et pots tornar una mica idiota.

C.G.: Sí que estem exposades, però no íntimament ni personalment.

Quins reptes busqueu a l’escenari?

M.M.: Tenim un projecte futur que no podem dir. Ens tornarem a ajuntar no només per seguir treballant juntes, sinó per triar quina història volem explicar. Una història que em toca, m’identifica i la trobo important. Estem en un moment de reivindicar qui som, què som i per què fem les coses.

C.G.: Tenim ganes de tenir projectes que expliquin coses necessàries, d’intentar que la cultura tingui un sentit. El que és important de la cultura és que la gent se’n vagi a casa fent-se preguntes. En aquesta vida dubtem poc. Ara estem en un moment en què no es pot dubtar: o el teu discurs és un o és l’altre, i si dubtes vigila que no et fotin en l’altre. Hem de poder matisar, i estem en un moment de titulars.

stats