ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 28/05/2012

2013, l'any que va néixer el Museu del Teatre?

Juan Carlos Olivares
3 min
UNA JOIA, TAMBÉ PER DINS
 L'antiga Casa de la Premsa del 1929, que avui és un magatzem de la Guàrdia Urbana, hauria d'acollir els valuosos fons del teatre català.

BARCELONAEl 2013 serà l'Any del Teatre a Barcelona. Perdó, moviola enrere: ¿el 2013 serà l'Any del Teatre a Barcelona? Entre la primera afirmació i la segona pregunta s'hi han d'interposar unes eleccions municipals. Va perdre Jordi Hereu, que va impulsar la proposta en ple brainstorming electoral amb la complicitat d'Antoni Fogué, el llavors president de la Diputació de Barcelona. I els nous? Sembla que l'Ajuntament practica l'amnèsia administrativa i la Diputació presidida ara per Salvador Esteve està més pendent de la tasca de lliurar-se del feixuc fardell de la cultura.

Primera notícia relacionada amb la nonata celebració: el 2013 s'havia d'inaugurar el nou Museu de les Arts Escèniques (MAE). No se'n recorden? Normal. Un tomb polític equival de vegades a una eternitat, i els projectes lligats a un programa de partit es comporten com les vídues hindús: s'immolen a la pira de la derrota electoral.

No fa tant, un dimarts 8 de març del 2011, Hereu i Fogué van signar l'acord pel qual l'Ajuntament cedia per cinquanta anys a la Diputació l'eclèctic edifici de la Casa de la Premsa a Montjuïc -relíquia de l'Expo del 1929- per instal·lar-hi el nou MAE. Un nom provisional. L'arquitecta Konstanze Müller en el seu projecte acadèmic sobre la gestió museogràfica d'aquest espai el bateja prematurament com a Centre de les Arts Escèniques de Catalunya (CAECA), pressuposant una complicitat nacional que mai ha existit.

Un instrument de projecció

En el programa del centenari de l'Institut del Teatre, comissariat per Jordi Coca, s'esmenta més modestament la "instal·lació de la col·lecció permanent". Seria el primer punt d'una sèrie d'interessants activitats acadèmiques, culminades per la conferència anual de la International Federation for Theatre Research (IFTR), amb més de cinc-cents participants d'arreu del món, que hauria de reforçar el prestigi de l'Institut del Teatre, però també hauria de deixar empremta en la relació de la ciutat i el país amb un dels seus actius culturals més arrelats, rics, potents i de més projecció internacional: el teatre.

El director de l'Institut del Teatre, Jordi Font, defensa que el MAE és possible, que el més important, el fons, ja existeix, i que només cal rehabilitar l'espai i crear un discurs museogràfic per obrir-lo. Inaugurar el 2013 i completar-ho el 2015. Falta que la declaració d'intencions polítiques es converteixi en un conveni.

La Diputació de Barcelona anunciava en els seus pressupostos del 2011 l'encàrrec d'un projecte destinat a la rehabilitació dels 2.000 metres quadrats disponibles a la Casa de la Premsa, però sense partida econòmica directa assignada. L'edifici de Pere Domènech i Roura exhibeix un any més tard una façana sòlida -una miniatura estètica del Castell dels tres Dragons del seu pare Lluís Domènech i Montaner-, però a l'interior hi segueix la degradació, abandonat fins i tot per la Guàrdia Urbana, que ara només el fa servir de magatzem. El 2003, animats per un d'aquells fugaços i gratuïts entusiasmes, l'Ajuntament de Barcelona, Antoni Miralda i la Fundació FoodCulturaMuseum van llançar la idea d'obrir en aquest edifici el Centre Internacional de la Cultura del Menjar. El 2007 van enterrar el projecte amb una sardinada a l'auditori del Macba.

Montjuïc, la muntanya teatral

La mutació de l'edifici com a futura seu del MAE semblava per proximitat geogràfica el seu ús més adequat. A pocs metres del nou Institut del Teatre -als soterranis s'hi guarden els extraordinaris fons-, del Mercat de les Flors, el Lliure, el BTM i els teatres alineats al Paral·lel.

La gran col·lecció del MAE -en quantitat i qualitat- va iniciar la seva invisibilitat amb el tancament del Palau Güell el 1989. El vell Museu del Teatre tancava les portes per sotmetre's a una rehabilitació de dalt a baix. Els fons van passar a un magatzem fins que l'any 2000 es va inaugurar el nou Institut del Teatre, on van trobar acomodament sense pressupost i sense un programa museològic definitiu. La promesa d'un nou museu significava l'oportunitat per posar a l'abast del públic autèntics tresors del teatre català: la suma de col·leccions iconogràficament tan valuoses com les d'Arturo Sedó, preservades per Joaquín Montaner, l'escenògraf Mestres Cabanes, Margarida Xirgu, Victòria dels Àngels, Pau Barceló o Fabià Puigserver. Són consultades cada any per 17.000 interessats. Un fons que no para de créixer amb noves adquisicions i llegats, com l'arxiu personal del crític Gonzalo Pérez Olaguer.

Objectes i documents que expliquen més de cent anys de teatre català. Un període que explica també la història de la societat catalana. Un valor col·lectiu pendent, de nou, de la voluntat política.

stats