El ‘land’ número 17

PalmaPodíem haver estat el land número 17 de la República Federal Alemanya, si hagués prosperat la proposta del diputat Dionys Jobst, el 1993, de comprar Mallorca; com si encara fóssim als temps en què –com Menorca al segle XVIII– els territoris passaven de mà en mà, amb els habitants inclosos. Recordam els vincles entre Alemanya i les Balears quan és a punt de celebrar-se, dia 3 d’octubre, la festa nacional germànica: el Dia de la unificació.

Fa més d’un mil·lenni i mig, les Balears ja varen estar sota domini germànic. Més concretament, dels vàndals, un dels pobles d’aquella procedència que es repartiren les despulles de l’Imperi Romà. No gaire temps: des del 455 fins al 534, després que el general Belisari –a qui dedicà una de les seves novel·les ‘el nostre’ Robert Graves– els derrotàs i incorporàs els seus dominis a l’imperi de Constantinoble.

Pel que fa a la repoblació arran de la conquesta per Jaume I, sembla que la participació d’alemanys fou pràcticament inexistent. L’investigador dels nostres orígens Onofre Vaquer, seguint els historiadors Álvaro Santamaria i Robert Vinas, no els hi detecta.

El llinatge Alemany no ve d’alemanys, sinó d’“un nom de persona que no tenia res a veure amb la procedència ètnica dels portadors”, assenyala el lingüista Gabriel Bibiloni al seu llibre Els cognoms de les Illes Balears, publicat recentment per Nova Editorial Moll.

Per tenir tan poca presència, resulta sorprenent el paper que acabarien jugant a la breu història del regne independent de Mallorca o, més ben dit, a les seves acaballes, a mitjan segle XIV. El noble Ot de Brunswick es va posar al servei de Joan Paleòleg, marquès de Montferrat, primer marit d’Isabel de Mallorca, filla de Jaume III, i va ser tutor dels seus fills; es va casar amb la mallorquina Violant de Vilaragut, vídua del mateix Jaume III, i, morta aquesta, amb Joana de Nàpols, vídua del jove Jaume, fill de Jaume III i germà d’Isabel. Sí, s’han perdut: tornin a llegir el paràgraf, per favor.

L’escriptora Eusèbia Rayó, biògrafa de les reines de Mallorca, no deixa Ot de Brunswick en molt bon lloc. Pels desitjos de Violant de recuperar el regne absorbit per la corona d’Aragó, no va moure un dit. No convivia amb ella, enfeinat amb el seu servei al monarca Joan II de França. En fi, Violant se n’hauria acabat separant, “sense tenir descendència”. Com a tutor dels fills d’Isabel, “no respectà el contracte matrimonial” que la filla de Jaume III havia signat amb el marquès “i ella hagué de marxar de Montferrat poc després del traspàs del seu home”. Pel que fa a Joana de Nàpols, Ot de Brunswick –amb qui tampoc no va tenir fills– no va poder evitar que fos destronada i assassinada.

Por dels alemanys a Menorca

La vídua de Joan Paleòleg, Isabel de Mallorca, sembla que es va enamorar d’un altre cavaller alemany, Conrad von Reichach, “que havia estat al servei del seu germà” Jaume –narra Rayó–, i amb qui “es casà en secret”. D’aquesta manera, el nostre darrer monarca privatiu va ser un alemany, com a consort d’Isabel. Varen tenir un fill, Miquel, el darrer brot de la dinastia mallorquina, “que va marxar a Alemanya amb son pare quan els seus progenitors se separaren. És possible que professàs com a religiós”. Ni ell, ni els seus germanastres, mostraren gaire interès pel regne perdut de l’avi.

Entre la segona meitat del segle XV i el segle XVI, Vaquer registra una certa presència d’alemanys a Mallorca, però molt petita. Documenta fins a tres mercaders d’aquesta nacionalitat residents a l’illa, potser de manera temporal, entre el 1450 i el 1550. Del 1520 al 1556 –el regnat de Carles I–, l’imperi alemany i la monarquia hispànica varen viure sota el domini d’un mateix sobirà.

Al segle següent, tornam a atreure l’atenció dels alemanys. Però no –òbviament– per les nostres platges, sinó per la filosofia de Ramon Llull. El teòric dels mitjans Siegfried Zelinski ha destacat en aquestes pàgines com “després que el jove matemàtic i erudit Gottfried W. Leibniz li dedicàs un tractat sobre art combinatòria el 1666, es va aportar nova llum” sobre el Doctor Il·luminat: “El seu Ars magna va ser celebrat com una obra pionera de la lògica (…). Poc després, Llull tornaria a ressuscitar en l’obra Ars magna sciendi del jesuïta de Fulda (Alemanya) Athanasius Kircher”. Als nostres temps, “la Universitat Albert-Ludwigs de Friburg dedicava al geni català un institut complet que té renom universal”.

Al segle XVIII, Menorca passà per tres períodes de dominació britànica. Però s’ha de puntualitzar que la dinastia regnant –des del 1714– eren els Hannover, de nítida procedència alemanya, i per això porta aquest nom un carrer de Maó. D’aquí, la presència d’alemanys, a l’abric del govern de Londres. Un d’ells, Christoph Lindemann, redactà una descripció minuciosa de la Menorca de l’època: “Fins i tot els capellans es mostraven sorpresos que la gent de Hannover fos tan raonable, ja que els menorquins s’imaginaven que seria aquesta una nació nòrdica amb costums forassenyats i bàrbars com els russos (…). Tenien molta por abans de la nostra arribada”.

El filòleg Joan Miquel Fiol ha documentat una vintena de testimonis de viatgers d’expressió alemanya, referits a les Illes, des del 1584 fins al 1899. Entre ells, n’hi ha de tan curiosos com un estudi sobre les nostres plantes, del 1873, a càrrec del destacat botànic Heinrich Moritz Wilkomm.

La prussiana Clara Hammerl es va convertir, des de les seves noces cap al 1889, en col·laboradora imprescindible del filantrop mallorquí Guillem Cifre de Colonya, creador de la Institució d’Ensenyament de Pollença –continuadora de la Institució Lliure d’Ensenyament– i de la Caixa d’Estalvis de Pollença, Colonya, amb una tasca social i cultural de relleu. Quan ell va morir, Hammerl agafà la direcció tant de l’escola com de la caixa d’estalvis, i fou la primera directora d’una entitat financera a l’Estat.

Abans de la I Guerra Mundial, que li suposaria perdre la corona, el kàiser Guillem II –recull l’historiador Miquel Àngel Casasnovas–, “visità en diverses ocasions Menorca en el curs dels seus creuers mediterranis”. Uns quants dels seus descendents –afegeix el periodista Matías Vallés– han passat per Mallorca: el seu besnet Miquel de Prússia, la filla del qual, Natàlia, ‘sonà’ com a possible núvia de Felip VI; la seva neta Federica de Hannover, mare de la reina emèrita Sofia, i el seu besnet Ernest August de Hannover –les primeres fotografies amb la que seria la seva esposa, Carolina de Mònaco, es varen fer a Palma. A Mallorca hi tenia la seva residència de vacances el duc Carl de Wurttemberg –un dels estats que s’integraren a l’imperi– i, com és sabut, també Elisabet de Baviera, Sissi, emperadriu d’Àustria, va visitar el seu cosí Lluís Salvador, l’Arxiduc, a les seves possessions illenques.

Hitler escriu al batle de Vila

El nazisme i els prolegòmens de la II Guerra Mundial varen tenir ressò a les Balears. El professor i periodista Antoni Janer ha explicat en aquestes pàgines com a Palma, ja abans de l’arribada de Hitler al poder, “funcionava una secció del Partit Nacionalsocialista, que arribà a tenir 50 membres” que varen posar en el seu punt de mira els jueus refugiats a l’Arxipèlag, entre els quals el filòsof Walter Benjamin. La cineasta emblemàtica del nazisme Leni Riefenstahl va passar per Mallorca preparant una possible filmació.

Juliane Fehlig, de la Universitat de València, recull com, ja el 1931, “es va publicar per primera vegada un periòdic alemany” a Mallorca, Der Herold, en el qual, des del 1933, “dominaven els reportatges patriòtics sobre Alemanya i el nou govern nacionalsocialista”. Aquell mateix 1931 visitava l’illa, com a turista, l’escriptor Ernest Jünger, mentre que el seu col·lega Klaus Mann figuraria entre el “petit grup d’autors antifeixistes” refugiats.

En aquest entorn, des del 1931 fins a l’esclat de la Guerra Civil, es produí l’estada a Mallorca d’Albert Vigoleis Thelen, qui la va deixar recollida a la seva novel·la autobiogràfica L’illa del segon rostre. Aquí relatava com el cònsol alemany, Hans Dede, li va reclamar que signàs, com “una simple formalitat”, una “espècie d’adhesió indestructible al Führer”, a la qual cosa es va negar.

A la Mallorca franquista de primera hora, els aviadors alemanys de la Legió Còndor –aliats de Franco–, juntament amb els italians, varen prendre com a bases Palma i Pollença, “des d’on bombardejaven els territoris enemics, inclosa Menorca", relata Casasnovas. En aigües d’Eivissa, el 1937, el cuirassat Deutschland (‘Alemanya’), en teoria neutral, va patir un atac republicà que provocà “una vintena de morts i uns setanta ferits”, segons l’historiador Pere Vilàs. El 1938, en commemorar-se l’aniversari, l’Ajuntament de Vila “va llançar una edició especial de segells d’un valor de cinc cèntims amb la figura de la deessa Tanit, l’escut d’Eivissa i les paraules ‘Ibiza’ i ‘Pro Paro’ impreses a sobre”. Varen rebre “una carta dirigida al batle i signada personalment per Adolf Hitler tot donant les gràcies a la població d’Eivissa per una corona de flors en record dels morts”.

A Mallorca fixaria la seva residència Norbert Schultze, compositor de la cançó de guerra Lili Marleen, i Marlene Dietrich en persona actuaria a Tito’s. Artistes com el recentment traspassat Erwin Bechtold trobarien a l’Arxipèlag l’espai idoni per a la seva creativitat. Amb el bikini de la berlinesa Elke Sommer a la pel·lícula Badia de Palma, de la qual es compleixen 60 anys aquest 2022, i amb el boom turístic corresponent, la imatge dels alemanys variaria sensiblement d’aquells que, dos segles i mig abans, havien fet por als menorquins.