'Lamb': una història de terror, xais i maternitat extrema

BarcelonaL'hegemonia de la família tradicional també es comença a esquerdar en el cinema fantàstic. Només cal veure Lamb, la gran triomfadora de l'últim Festival de Sitges, en què un matrimoni islandès adopta l'anyell amb cos de nena i cap de be que ha parit una de les ovelles de la seva granja. La immediata benvinguda a la criatura híbrida té el seu perquè, ja que omple el forat negre que havia deixat la mort anterior d'una filla. L'absurd de tenir una filla mig ovella importa menys que la possibilitat d'alliberar-se del dolor sord i constant d'una pèrdua insuportable. O així és com pinta la cosa l'islandès Valdimar Jóhannsson en la seva primera pel·lícula, que s'estrena aquest divendres.

Tot i que sovint no ho sembla, Lamb és una pel·lícula de terror, principalment sobre la por a perdre un fill. Per tant, és en essència una pel·lícula sobre l'experiència de ser pare o mare i les giragonses morals i vitals que l'acompanyen. Així ho entén la seva protagonista, Noomi Rapace, premiada a Sitges per la seva interpretació sòbria i matisada d'una mare disposada a fer qualsevol cosa, fins i tot matar, per no tornar a perdre la filla. “La desesperació per tornar a ser mare és tan forta que li fa travessar línies impensables”, diu l'actriu que es va donar a conèixer amb la saga Millennium. “La Maria té un costat molt càlid i maternal, però també pot ser primària i brutal. És com si fos alhora les dues mares de la història bíblica de Salomó”. 

Terror silenciós

Sense potser pretendre-ho, Lamb s'emmarca en un corrent de cinema fantàstic que desafia les convencions del gènere, no tant per la singularitat de la criatura en qüestió sinó per la serenor i el naturalisme de la seva narració, més atenta a les càrregues de profunditat emocionals que a la gestió del suspens i els cops d'efecte. La sobrietat de Lamb, lloada explícitament pel jurat de Sitges, s'expressa també en la voluntat de reduir al mínim els diàlegs dels personatges. “Prefereixo que la informació arribi a l'espectador a través del que veuen i senten que a través de les paraules –diu Jóhannsson–. M'agrada el cinema lent, llegir el llenguatge del cos dels intèrprets i no haver d'explicar-ho tot”. Rapace qualifica l'experiència d'“alliberadora”. “La majoria de guions estan sobrecarregats de diàlegs, molts guionistes no s'adonen que hi ha moltes coses que podem explicar amb una mirada”. 

En l'aïllament dels protagonistes i la seva forma de construir un món amb regles pròpies també s'hi pot apreciar una certa voluntat de retratar el caràcter islandès. “Ho fan tot al cent per cent –diu Rapace, que va viure una part de la seva joventut a Islàndia, d'on és el seu pare adoptiu–. Quan treballen, treballen de valent. Quan beuen, ho fan de valent. I quan ballen... Per a mi, rodar Lamb ha sigut una experiència molt personal que m'ha permès reconnectar amb les meves arrels”. Jóhannsson, tímid i amb un fil de veu tremolosa, no acaba d'encaixar amb la imatge que pinta la seva actriu dels islandesos i, com per fer-ho evident, somriu i apunta que “l'aïllament era també una necessitat narrativa perquè la història funcionés”. 

Humans contra ovelles?

A Sitges no va passar per alt la ironia de premiar una pel·lícula sobre un híbrid d'ovella i humà en una edició dedicada a l'home llop. Tanmateix, té la seva lògica: a Islàndia només hi ha 350.000 habitants però la població d'ovelles s'acosta al milió. “Els humans som minoria allà”, ironitza Jóhannsson, que precisament era net d'un granger d'ovelles amb qui de petit s'estava tots els estius. “Passava moltes hores entre ovelles i les vaig arribar a conèixer bé, són criatures increïbles”, recorda. Això no vol dir que sigui fàcil rodar amb elles, esclar, i ni tan sols que no se les mengessin. “Menjàvem xai cada dia –diu Rapace entre rialles–. Ells es menjaven pastanagues i nosaltres ens els menjàvem a ells”. Tanmateix, Jóhannsson assegura que hi ha gent que ha deixat de menjar xai després de veure la pel·lícula. “No era el nostre objectiu, però em sembla interessant que passi això”, diu. Més que un al·legat animalista la pel·lícula funciona com a alerta sobre el perill de trencar els equilibris naturals. “Els éssers humans som molt arrogants, les nostres necessitats sempre passen damunt de tot –diu Rapace–. I de vegades oblidem que, davant la natura, som poca cosa. La natura mana”.