L'Escandall
Cultura 02/04/2021

De l’estiu a la soll

4 min
La soprano Núria Rial va ser l’estrella del tretzè concert de la Simfònica.

PalmaTrui Teatre/Auditori Manacor.- Tretzè concert de la Simfònica al Trui i primer, crec, a Manacor, rere la represa pandèmica amb agraïment addicional per part de Pablo Mielgo. Molts aplaudiments, com sempre, perquè allà, al Llevant, està clar que les mamballetes s’encomanen i de ben segur els artistes ho agraeixen amb una dosi extra de ganes d’agradar. Núria Rial en va ser l’estrella, com també ho serà aquest dissabte a les 18 h, quan també la podrem veure, escoltar i sentir a l’enregistrament que ha fet IB3 del molt recomanable Rèquiem de Rèquiems, que s’interpretarà en el concert que cada any organitza el Projecte Home, amb la Simfònica, de Mielgo, i la Coral Universitat, de Company. Núria Rial va ser l’encarregada d’obrir el concert amb la interpretació de Les nuits d’été, sis cançons que va compondre Hector Berlioz l’any 1940, en un moment de la seva vida que com a mínim s’ha de qualificar de complicat per dues raons cabdals. La primera, el moment de desamor que vivia amb la seva esposa, l’actriu Harriet Smithson. La segona, la batalla que lliurava dia sí i l’altre també amb els seus detractors, que l’acusaven de mancat de coneixements musicals, però sobretot d’extravagant en les seves composicions. El temps, únic àrbitre infal·lible, un cop més ho ha col·locat tot al seu lloc. Una bona prova són aquestes sis cançons que formen tan versàtil i a la vegada homogeni conjunt, a partir d’altres poemes inclosos dins La comédie de la mort, del seu amic Théophile Gautier, que en principi anava destinat a una cantant de “veu alta i piano”. Va ser un editor suís qui quan les va escoltar va suggerir a Berlioz l’orquestració, circumstància que sens dubte les va millorar amb escreix. Aquesta va ser la versió amb la qual Núria Rial i la Simfònica varen posar a sobre l’entarimat totes les virtuts, que no són poques, d’aquest ventall d’emocions, intimisme i tristesa que brollaren amb tot el seu color i intensitat continguda de la veu de la soprano, sobrada de tècnica, singularitats i talent per desenvolupar amb la suavitat i dolçor necessàries aquest torrent de malenconies amb tot un seguit de pianissimos d’una bellesa i significació extraordinària. Mentrestant, la Simfònica els abrigallava i complementava amb extraordinària i subsidiària connivència.

A la segona part la Novena, la de Schubert, la que no va poder escoltar el compositor. El seu germà Ferdinand la va mostrar a Schumann, el qual la va batejar com la Gran, i aquest a Mendelssohn, qui tot d’una hi donà el seu vistiplau i onze anys després de la mort de Schubert la va dirigir la nit de l’estrena. Difícil destacar un moment o un altre. A l’Andante inicial amb el solemne i místic grup de trompes, la mixtura de violes i violoncels, la presentació de l’oboè del segon moviment… tot un seguit de primícies que donaren al seu dia un nou tarannà a la simfonia romàntica. I la Simfònica, clar, no va desaprofitar l’oportunitat de posar el seu segell a una nit tan rodona com exquisida.

Auditori Porreres.- Fa desset anys a l’Auditòrium de Ciutat arribà l’espectacular monòleg que va situar Juan Echanove al capcurucull del seu currículum. Una interpretació i un moment de la seva existència teatral que segurament no ha superat. No era fàcil sobrepassar la versió en castellà de l’adaptació que Raymond Cousse havia fet i estrenat a Avinyó de la seva obra Strategie pour deux jambons. Recordo un decorat espectacular. Era una soll de disseny. Recordo una obra un punt pretensiosa i un actor una mica massa engolat. Fins i tot crec que hi va haver un xic de rebombori a causa de la transgressió argumental i conceptual. En primer lloc, pel que fa a la metafòrica història d’un porc que pensava i parlava com un home, i en segon lloc, perquè no era habitual que els monòlegs vinguessin embolicats dins un paper de superproducció. Des de la concepció El cerdo estava destinada a fer esclatar les taquilles. Contaven, i no tinc per què dubtar-ho, que Echanove s’havia tancat dins una soll –de Jabugo?– a la manera de De Niro.

Amb moltes menys pretensions, però amb igual passió arriba El porc, la versió mallorquina, produïda per Minut1 Teatre, dirigida per Santi Celaya i interpretada per Pedro Orell. L’escenografia és senzilla, com ha de ser una soll, amb dues bales de palla i una mica de fang. Ben il·luminada, no tant per enquadrar els quatre metres quadrats on habita el bacó, fill del verro més famós de la comarca, com per donar rellevància al text, a les reflexions del protagonista. Un protagonista resignat a la seva condició i al seu destí, molt més profitós que el nostre, fins i tot orgullós de no ser altre que convertir-se en vianda per a gurmets i per als que no ho som. Menjar fins a estar a punt, submís a la seva castració per engreixar més i millor, conforme per haver de viure amb solitud, però sobretot molt humà. Perquè clar, tot és una metàfora, gens càustica, molt natural, farcida de sincera humilitat. Aquesta ha estat l’opció del grup, la que fa que el porc resulti entranyable, molt entranyable, que cada pensament, cada reflexió, arribi al públic, directa i sense recargolaments, que s’identifiqui amb el personatge que Orell broda i que qui més qui menys quedi amb poques ganes d’una llesca de pa amb sobrassada.u

stats