L'escultora Emília Xargay, els toros i més enllà

Emília Xargay és una artista gironina recordada per les escultures de toros, però reduir-la només a aquestes obres suposa fer curt respecte al seu llegat. Xargay va treballar la pintura, el dibuix, la ceràmica, l'escultura i l'esmalt, així que els toros només són una part de la seva empremta, i és convenient conèixer quines van ser les seves intencions amb aquestes figures per no confondre'n l'objectiu de fons. Les creacions més fàcils de veure d'aquesta artista polifacètica són les que hi ha en espais públics, ja que encara avui no hi ha cap museu que n'exhibeixi una mostra significativa. També n'hi ha en col·leccions particulars, però no cal haver estat col·leccionista d'art per tenir-ne alguna: va ser prolífica amb el modelatge de trofeus, gerros i cendrers, i així va ser com va entrar a moltes llars gironines.

L'artista va néixer el 1927 a Sarrià de Ter (Gironès). Va desenvolupar la seva carrera al barri de Santa Eugènia de la veïna Girona, on tenia una casa-taller amb uns característics trencadissos a la façana, que van ser destrossats després de la seva mort el 2002 a l'Escala (Baix Empordà). A Sarrià hi ha una gran escultura seva d'un toro de formigó (1992-94). Anar-hi pot ser una bona immersió en el tarannà de l'artista: depèn de com es miri, el toro transmet duresa o tendresa. El seu pare va morir quan Emília era molt petita, i la neva va créixer en contacte permanent amb la natura, els pagesos i el fang. D'aquí va néixer la imatge que va construir de si mateixa en la maduresa: la d'un infant entremaliat, un "passerell", com ella mateixa es definia.

Ho recorda la historiadora de l'art Eva Vàzquez, que considera que el més fàcil seria definir-la com "l'artista dels toros", ja que també és una manera de ressaltar "el seu caràcter tenaç, i la força i el temperament que desprenia", però advoca per no quedar-se només en això. Recorda que "sobretot s'hi va dedicar pel rèdit comercial que n'obtenia de l'Espanya del desarrollismo i la pandereta", si bé tampoc es pot obviar que les múltiples obres amb la figura del toro que va fer a partir dels anys seixanta (grans i petites) tenen "un atractiu especial pel que representen de recusació d'una feminitat fleuma, entendrida i submisa, que era l'única que entenia la crítica del seu temps quan parlava de l'art fet per dones". De toro gran n'hi ha un altre (1990) a Llanars (Ripollès), però no tot van ser braus i escultures. Vàzquez recalca que Xargay era una dibuixant excel·lent, els seus guaixos són "d'una força extraordinària" i, com a esmaltadora, va ser gairebé una pionera a Girona.

La família com a tema

La seva obra va constituir una recerca a partir del paisatge, la figura humana i el bestiari –galls i cavalls, a més dels toros–, que "li servien per afrontar qüestions formals molt allunyades del pintoresc i el folklore, com ara l'encaix i l'harmonització de peces o el moviment", relata la historiadora. Va treballar molt la família, la parella i les maternitats, un àmbit en el qual podria haver tingut mancances, donat que va quedar òrfena de pare, no es va casar mai ni va tenir fills. Tampoc li va caldre per tractar aquest tema "amb una sensibilitat extraordinària, perquè tenia molt arrelats uns valors humans universals", subratlla Vàzquez. Un dels millors exponents n'és l'escultura de bronze Família (1981) que hi ha al final del carrer de la Creu de Girona. Són tres figures entrellaçades –un pare, una mare i un infant– amb un aire estilitzat, que es presenten com la perpetuació de l'espècie, però alhora són ens individuals. També és seu un mural ceràmic (1982) del mercat de Salt (Gironès) en el qual retrata parades i venedors.

Els principals referents de Xargay van ser l'entorn més proper: l'artista Joan Orihuel, així com Paco Torres Monsó, Enric Marquès i Joaquim Casellas. També va dinamitzar la creació de grups d'artistes com Indika. La historiadora de l'art Raimonda Coll i Bonet és de Sarrià com Xargay, a qui va conèixer. La recorda com una persona "molt generosa" i sempre disposada a cedir les seves obres per a exposicions. Ara bé, Sarrià ha estat escenari d'un episodi que evidencia com no sempre s'ha entès l'art de Xargay. L'artista va renovar part de l'església parroquial de la Misericòrdia el 1974 i va esculpir una verge de ferro, però encara avui roman en un racó en comptes d'estar al costat de l'altar, per on va ser concebuda. "La gent acostumada als Sants d'Olot la va trobar horrorosa i quan li preguntaven a l'Emília per què havia fet una verge tan lletja ella deia que ningú l'ha coneguda", rememora. Degué semblar massa moderna: Xargay va fugir d'una imatge estereotipada de la Misericòrdia per suscitar una mirada més profunda, cap endins, on tot fos sentiment.