L'art dels falsificadors més famosos

BarcelonaL'art de la falsificació és molt antic i s'ha produït al llarg de tota la història de l'art: entre les falsificacions més antigues hi ha les de l'escultor grec Pasiteles, que reproduïa escultures per vendre-les als romans. Durant l'Edat Mitjana el negoci de la imitació es va estendre en un camp tan insòlit com les relíquies de sants i va ser als segles XIX i XX quan es van produir alguns dels casos més sonats, com els que l'escriptor i periodista Harry Bellet va recollir al llibre que ara surt en castellà Falsificadores ilustres (Editorial Elba). Com recull aquest autor, l'antic director del Metropolitan Museum Thomas Hoving va afirmar el 1997 el 40% de les obres d'aquest museu són falses. També que Camille Corot va pintar uns 3.000 quadres i als Estats Units n'hi ha 5.000. Les falsificacions també estan d'actualitat perquè TV3 i Filmin emeten la sèrie documental de Kike Maíllo sobre el falsificador Oswald Aulestia, de qui Esfera de los Libros va publicar les memòries. I en el terreny dels museus, al Museu d'Art de Girona treballen per convertir en permanent una part de l'exposició que van fer el 2019 Falsos vertaders.

Una operació entre Catalunya, Itàlia i els Estats Units

Oswald Aulestia Bach és considerat un dels principals falsificadors de les últimes dècades, conegut també per la seva vida excessiva. Va fer obres falses d'artistes com Miró, Chagall, Tàpies, Dalí i Picasso, i la policia el considerava "un mite de la justícia" per la seva capacitat per esmunyir-se. Va ser un dels pilars de l'operació Artista, una investigació de l'FBI, en col·laboració amb els Mossos d'Esquadra i els Carabinieri italians. Va ser condemnat a un any de presó als Estats Units, i ell mateix assegura que el rebombori que l'envolta ha contribuït a revaloritzar les seves pròpies obres.

Els millors falsificadors d'art medieval del país

L'historiador i assessor Alberto Velasco ha estudiat la història de les falsificacions d'art medieval a Catalunya. Va ser ell qui va alertar a les xarxes socials que sortien a la venda a Madrid les pintures autèntiques de Pere Mates, unes falsificacions de les quals les havia comprat la Generalitat. "Un fals, ja sigui de Picasso, de Lucas Cranach o d'una pintura gòtica catalana, és normalment una conseqüència del mercat", afirma Velasco al seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, titulat Les falsificacions d’art medieval a Catalunya.

Un dels casos més curiosos que recull Velasco és del pintor Josep de Togores, que en un mal moment econòmic va treballar per als germans Sebastià i Carles Junyer Vidal, els millors falsificadors de pintura sobre fusta a Catalunya, que sovint aprofitaven taules en mal estat per fer-les repintar al seu taller, fins a "hiperrestaurar-les". En el seu pròxim llibre, A la recerca de l'obra perduda (Pòrtic), Velasco parlarà de dos falsos més: una creu processional de plata, d'inicis del segle XVI i amb la marca de Cervera, i Sant Miquel, una pintura anònima del segle XVI intervinguda al taller dels germans Junyer.

Una joia que va fer ensopegar els experts del Louvre

Un dels casos més sonats del segle XIX va ser el de la Tiara de Saitafernes: el Museu del Louvre va comprar aquesta peça d’or el 1896 per 50.000 francs. Els experts van explicar que la tiara es remuntava a finals del segle III aC o al començament del segle II aC, quan el rei escita Saitafernes i les seves tropes van assetjar la colònia grega d’Olbia, a l’actual Ucraïna, i la població local només el va poder aturar fent-li uns regals valuosos entre els quals hi havia la tiara. Però l’engany va durar pocs anys perquè l’aleshores director de la Gliptoteca de Munic va qüestionar l’autenticitat de la tiara, cosa que va suscitar una disputa entre els experts francesos i els alemanys, fins que les notícies sobre la peça van arribar al seu autor, un orfebre d’Odessa anomenat Israel Rouchomovsky, que va anar a París per demostrar que ell l’havia fet, per encàrrec d’uns marxants anomenats Vogel i Szymanski que li havien pagat l’equivalent a 7.000 francs. Com que Vogel i Szymanski vivien a l’estranger no van ser perseguits i Rouchomovsky no va ser condemnat perquè no havia organitzat la venda de la tiara.

El falsificador que va inspirar Orson Welles

L'escriptor Clifford Irving amb el llibre ¡Fraude! La historia de Elmyr de Hory. El pintor más discutido de nuestro tiempo (1969) i Orson Welles amb la pel·lícula F for fake (1973) van fer famós l'hongarès Elmyr de Hory (Budapest, 1906 - Eivissa, 1976), falsificador d'artistes com Matisse, Dufy i Derain, després que el delatessin els seus còmplices, Fernand Legros i Réal Lessard, que havien caigut en mans de la justícia a França. Un dels escàndols més sonats que va protagonitzar va ser el del magnat Algur Meadows, que a mitjans dels anys 60 va descobrir que de les 58 pintures que havia comprat per un milió de dòlars, 44 eren falses. De Hory va tenir un final terrible: davant la por de ser extradit es va suïcidar en una casa de la localitat de Sant Josep de sa Talaia el 1976.

El falsificador que va enganyar el mariscal Göring

Un altre dels falsificadors més importants de la història va ser el neerlandès Han van Meegeren (1889-1947), famós per les seves falsificacions de Vermeer, que li van permetre viure en l’abundància durant la Segona Guerra Mundial. En el terreny personal va ser, com diu Bellet al llibre Falsificadores ilustres, un home “racista, alcohòlic, atrabiliari i drogoaddicte”. La solució que va trobar per fer els falsos va ser fornejar les pintures. Va haver de revelar que era un falsificador quan el van portar als tribunals acusat de vendre tresors artístics flamencs, com una Maria Magdalena rentant els peus de Crist de Vermeer que va vendre al mariscal Göring. Per demostrar que ell feia les obres, va acceptar pintar un Crist al temple a l'estil de Vermeer davant la presència de periodistes.

El falsificador venjatiu que va ser assassinat

Tot apunta que el falsificador britànic Eric Hebborn (1934-1996) va pagar els seus delictes amb la vida: va ser assassinat d'un cop al cap a Roma i els seus botxins no van ser detinguts. Els experts calculen que al llarg de quaranta anys va fer més de mil dibuixos i unes cinc-centes pintures, sobretot renaixentistes. Com explica Bellet, el seu modus operandi era senzill: feia passar els dibuixos per esbossos de quadres de mestres a qui imitava, cosa que li permetia fer “un nombre infinit de variacions”. Segons l’expert en falsificacions Noah Charney, Hebborn actuava per venjar-se del món de l’art. La policia no es va interessar pels seus casos, i un dels fets pels quals va ser descobert és que havia fet dibuixos atribuïts a diferents pintors renaixentistes amb un mateix estil.

La delació per despit que va fer caure un peix gros 

Un jutge va qualificar el falsificador John Myatt d'una de les persones “més deshonestes i tortuoses” amb qui havia hagut de tractar. No és gens estrany: juntament amb el seu còmplice, John Drewe, que era l’encarregat de crear documents falsos on apareixien les obres, va vendre entre els anys 1986 i 1995 prop de dos-cents quadres falsos d’artistes com Ben Nicholson, Alberto Giacometti, Marc Chagall i Jean Dubuffet, dels quals només se n’han identificat 73. Un tema sentimental va ser el que va provocar la ruïna dels dos delinqüents: la parella de Drewe, una oftalmòloga anomenada Batsheva Goudsmid, els va delatar perquè ell l’havia deixat per casar-se amb una altra metge i perquè havia mentit sobre la seva salut mental per quedar-se amb la custòdia dels fills.

La falsificació com un negoci familiar

Les falsificacions també poden ser un afer familiar, com es va veure el 2007 amb la detenció del falsificador britànic Shaun Greenhalgh, que va comptar amb l’ajuda dels seus pares octogenaris, Olive i George Greenhalgh. L’Arts Institute de Chicago va ser la víctima del frau més sonat dels Greenhalgh: l’escultura El faune de Paul Gauguin que lluïen com una de les seves adquisicions més importants de les últimes dècades i que va formar part de l’exposició Van Gogh and Gauguin. El talent com a falsificador de Shaun Greenhalgh era molt versàtil, perquè abans del Gauguin havia venut a l’ajuntament de la seva localitat, Bolton, a Anglaterra, l’escultura d’una princesa egípcia de l’època d’Amara per 600.000 euros. Shaun Greenhalgh va ser condemnat a quatre anys i vuit mesos de presó, on va escriure un llibre. Els pares, a penes de presó menys importants i en suspens. I els van embargar el compte familiar, en què hi havia uns 600.000 euros. 

Un Rothko fals en una exposició a Barcelona

Una de les històries que recull Harry Bellet al llibre té un detall barceloní: l’exposició que la Fundació Joan Miró va dedicar a Mark Rothko el 2001 incloïa una pintura falsa de l’artista que la galeria novaiorquesa Knoedler havia venut a la institució coorganitzadora de la mostra, la Fundació Beyeler. Va ser un dels grans escàndols del món de l’art de les últimes dècades, ja que la Knoedler, fundada el 1848, era una de les galeries més prestigioses de Nova York. La desfeta va ser antològica: a més de Rothko, les investigacions de la fiscalia de Nova York van concloure que hi havia prop de quaranta obres falses d'artistes com Sam Francis, Willem de Kooning, Robert Motherwell, Barnett Newman i Andy Warhol. En realitat, aquell Rothko era obra del xinès Pei-Shen Qian, que va fugir al seu país, on ara exposa les seves obres a Xangai. Va haver-hi deu judicis, que no van arribar fins al final perquè les parts van arribar a acords econòmics.

El nas ganxut que va fer caure Walter Beltracchi

El pintor i falsificador Walter Beltracchi té juntament amb Han van Meegeren la trajectòria més llarga. Nascut el 1951, ell mateix ha dit que va començar a fer falsificacions quan tenia 17 anys, i no va ser detingut fins al 2010. Com Van Meegeren i altres, es va especialitzar a fer obres de grans artistes de les quals es coneixia l’existència a través de documents o se suposava que podien existir, però que no havien aparegut. “El plaer de Beltracchi és ampliar una sèrie, afegir un o dos quadres als Ciclistes de Léger”, diu Bellet. Per fer-ho estudiava els artistes que volia falsificar en profunditat i, si existia un catàleg raonat de la seva obra, per a ell era el “nirvana” per la gran quantitat d’informació que ofereixen.

Com que l’aparició sobtada d’obres tan potents podia aixecar sospites, Beltracchi va generar arxius falsos per donar pedigrí a les obres, i va fer-ho d’una manera sensacional: va fer servir la seva dona com a model d’uns falsos retrats de la seva àvia al fons dels quals hi havia els quadres que volia vendre. Una de les primeres obres que va delatar Beltracchi va ser un fals Heinrich Campendonk datat el 1914, Quadre vermell amb cavalls: la casa de subhastes Lempertz el va vendre per 2,8 milions d’euros. Un dels detalls que el va delatar va ser una etiqueta d'un quadre on havia fet el retrat d'un marxant jueu amb el mateix nas amb què la propaganda nazi retratava els jueus. Beltracchi no està disposat a revelar on són les altres falsificacions que va vendre, perquè hauria de tornar els diners als compradors. Per reblar el clau, després de sortir de la presó, va començar una carrera com a pintor, amb preus d’entre 30.000 i 130.000 euros, i va sortir a la televisió alemanya fent retrats de famosos davant la càmera imitant l’estil de grans artistes del segle XX.