Kiyoshi Kurosawa: "És possible que el cinema es perdi per sempre més"

BarcelonaLes imatges dels carrers buits durant la pandèmia encaixarien a la perfecció en algunes de les primeres pel·lícules de Kiyoshi Kurosawa, que es va convertir al final dels anys 90 en emblema del terror japonès modern però que ha acabat obrint el seu cinema a registres tan diversos com els de To the ends of the Earth, que barreja el documental etnogràfic, la comèdia de situació i el melodrama musical. Protagonitzada per la soferta presentadora d'un programa de viatges (la cantant de J-pop Atsuko Maeda) que n'enregistra un episodi a l'Uzbekistan, la pel·lícula explora el xoc cultural d'una dona indòmita i curiosa que lluita per escapar-se dels seus propis prejudicis. Es pot veure a Filmin dins la programació del D'A fins aquest diumenge.

Abans de res, ¿com porta el confinament i quina influència creu que podria tenir l'epidèmia en el cinema?

Bàsicament soc a casa la major part del dia. A l'exterior, la situació és aparentment pacífica, però qui ho sap realment? Suposant que la pandèmia s’acabi algun dia, com serà el món després? Potser tornem a la normalitat, però potser perdem moltes coses pel camí. Per sort, la meva dona, la família i els amics estem tots bé. Però és possible que el cinema es perdi per sempre més. Segurament podem actuar i fer alguna cosa perquè això no passi, però no sé què hauríem de fer ni per on començar. Em passo el dia reflexionant-hi.

Què el va atraure de la proposta de dirigir una pel·lícula per commemorar el 25è aniversari de les relacions diplomàtiques entre el Japó i l'Uzbekistan?

No conèixer res sobre l'Uzbekistan. Em vaig interessar pel projecte precisament pel fet de partir de zero, des del desconeixement del lloc i de la cultura d’aquest país. Vaig visitar l'Uzbekistan per primera vegada, vaig conèixer la realitat de la gent i els sentiments que tenen respecte a la vida, que són molt semblants als dels japonesos. La pel·lícula era un repte que m'atreia.

¿I va haver de seguir alguna mena de guiatge de les autoritats, li van posar alguna condició?

No, gairebé no hi va haver cap petició especial del govern de l'Uzbekistan. I vaig demanar poder rodar en llocs que no eren gens turístics, com el basar, les estacions d'autobús, alguns carrerons amagats... Però no vam tenir problemes amb les autoritats. L'única petició que ens van fer va ser que sortís en alguna escena el Teatre Navoi, que és a la capital, Taixkent.

A la pel·lícula mostra com l'equip de rodatge japonès no té interès real per capturar la realitat de l'Uzbekistan. ¿Hi ha implícita una crítica a la manera com els països rics veuen els més pobres?

El programa que surt a la pel·lícula és en realitat una imitació dels programes de viatges que s'emeten al Japó, on també n'hi ha que tracten la realitat dels llocs que visiten de manera seriosa i mostren indrets turístics i la natura. Però els programes que tenen èxit són aquells en què els famosos japonesos visiten llocs i s’endinsen en la cultura per viure-la d’una manera natural. I jo també me'ls miro. Per a mi, la figura del viatger la representa millor algú que desconeix el país que visita i viu com un xoc endinsar-se en la seva cultura que no pas els acadèmics que expliquen de manera seriosa la situació del país.

Algunes seqüències transmeten una sensació molt intensa de documental. Com va ser el rodatge? L'escena del mercat, per exemple, sembla rodada sense gaire preparació.

No era la meva intenció inicial, però és veritat que algunes escenes semblen petits documentals, sobretot la del mercat. Hauria volgut que els actors i l'equip tècnic haguessin seguit el que havia planejat, però per motius externs (com ara que hi havia massa gent) no va poder ser i vam haver d’improvisar. La veritat és que no em sento còmode amb aquesta manera de treballar. Però potser és per això que el resultat és innovador: no arriba a ser cinéma vérité, però he après que es pot rodar una pel·lícula en condicions improvisades.

És la seva tercera col·laboració amb l'actriu Atsuko Maeda. Va escriure el personatge pensant en ella?

Inicialment no, però a la fase d'escriptura del guió vam haver d'incloure l'escena del Navoi i vaig pensar que la protagonista podia cantar al teatre. I va ser llavors quan vaig pensar en ella, perquè és una actriu professional però també una bona cantant. De fet, l'Atsuko va començar la carrera com a membre del grup AKB48 i després ja es va convertir en actriu. I em va semblar que tot plegat encaixava a la perfecció en el personatge.

Les seqüències en què la protagonista camina sola per la ciutat, temorosa de les ombres i dels grups d'homes, també respiren un cert aire de suspens i terror. ¿És el gènere cap al qual li resulta més natural gravitar?

Si hi ha alguna escena de por a la història, tendeixo a rodar-la com ho faria en una pel·lícula de terror. Això no vol dir que totes les meves pel·lícules siguin de terror, sinó més aviat una tendència a expressar-me, un estil personal.

Quins projectes té per ara?

L’any passat vaig rodar una pel·lícula que es diu Wife of a spy i fa poc en vam començar la postproducció, tot i que ara està parada. La història se situa al Japó cap a l’any 1940, durant la Segona Guerra Mundial. És la primera vegada que faig aquesta mena de pel·lícules i que tracto el tema de la guerra. M’agradaria acabar-la a l’estiu, però encara no sé quan la podrem enllestir finalment.