Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

La justícia poètica d'una calavera

Un desgreuge històric porta al descobriment de les restes de Ricard III

H amlet (acte V, escena segona ): els enterramorts caven amb displicència la tomba que ha d'acollir el cos d'Ofèlia. Hamlet, acompanyat per Horaci, aprofita el descobriment de les restes del bufó Yorick per deixar anar una reflexió sobre com iguala la dalla de la mort. La calavera plena de fang d'un home que, quan era viu, va utilitzar la seva deformitat física amb l'habilitat d'un histrió.

25 d'agost del 2012. Dia u d'unes excavacions en un gris aparcament del centre urbà de Leicester. També caven professionals. Arqueòlegs de la universitat. Busquen les restes d'un monestir, les petjades d'una tomba. Primers cops de pala i apareixen els murs, un prometedor forat i molt més: una calavera enfangada i un esquelet que exhibeix certa deformitat; una clara escoliosi de la columna vertebral. Una posterior prova d'ADN -el mètode preferit per trobar la identitat de les mòmies dels reis, generals i faraons- confirma l'èxit de la troballa. La calavera amb una ferida de llança pertany a Ricard Plantagenet de la casa de York, durant dos anys rei d'Anglaterra i per a tota l'eternitat el gran dolent de la història del teatre.

Missió complerta per a un doble agent conegut amb el nom de William Shakespeare. L'objectiu de la nova dinastia dels Tudor -vencedors a la batalla de Bosworth- era esborrar la memòria del darrer dels Plantagenet. Com explica l'historiador Charles Ross en la seva biografia dedicada a Ricard III, una vegada mort el rei el seu cos va ser desposseït de vestits i armadura i se'l van emportar fins al monestir franciscà Greyfriars, el van exposar públicament durant dos dies perquè l'anunci de la seva mort arribés a tot arreu, i després el van enterrar sense làpida ni epitafi. Després Enric VII va procurar que el cadàver fos traslladat a un sarcòfag de pedra a la mateixa comunitat franciscana, que amb la desamortització dictada per Enric VIII va ser desmantellada i enderrocada. El sarcòfag -amb els ossos de Ricard III ja en lloc desconegut- és reutilitzat com a abeurador de cavalls del White Horse Inn. Sobre els fonaments de l'abadia s'hi estendrà una amnèsica capa d'asfalt.

La creació d'un monstre

Mentre es perd el rastre del cos, es construeix la llegenda negra de Ricard III, amb l'activa intervenció de Tomàs Moro, lord canceller d'Enric VIII, erudit renaixentista, màrtir, sant i autor dels primers pamflets que descriuen el darrer Plantagenet com un monstre deforme, tant físicament com psíquicament. Un geperut infanticida eliminat providencialment pels Tudor. Un pla perfecte de manipulació històrica que es torça per excés de zel i talent. Com plantejava Night Shyamalan a El protegido , tots els herois i heroïnes necessiten un dolent a la seva altura, o viceversa. Shakespeare, dramaturg de cambra d'Elisabet I, va perfeccionar el retrat apuntat per Moro. Un personatge tan abjecte com excelsa era la mitificada figura de la reina verge. La quasi deïficada Gloriana, a qui cortejaven amb la mateixa cerimònia i solemnitat sacra d'una processó. Una sofisticada manifestació de culte a la personalitat.

L'antítesi de la magnificència dels Tudor havia de ser la monstruositat dels Plantagenet. Però no van comptar amb el talent de Shakespeare per composar un personatge amb uns trets tan amorals com moderns que encaixa en la pell de qualsevol dolent dels darrers cent anys. La ferma autoconsciència maligna de Ricard III és la mateixa que exhibeixen els obscurs contrincants de James Bond. Com si Shakespeare s'hagués avançat als prototips de Vladimir Propp i hagués creat una criatura universal.

Una creació dramàtica tan perfecta que fins i tot es magnifica amb la paròdia de Blackadder. El dotat agent Shakespeare va trair el programa de desmemòria dels Tudor oferint a Ricard III la immortalitat, i exagerant suficientment els seus trets més ofensius per provocar una reacció de desgreuge històric que ha perdurat i ha crescut a través dels segles. Defensors d'un rei bel·ligerant que finalment van aconseguir amb la seva insistència que es busqués sota un aparcament vestigis d'una tomba, que era una llegenda mig oblidada, com Schliemann perseguint les ruïnes de Troia. I la seva persistència va ser premiada amb una calavera reial.

Les
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF