Passen els anys, i la cançó segueix sent la mateixa. O seria més apropiat dir que torna a ser la mateixa: després dels lustres de travessia del desert del rock català, les noves fornades del pop han recuperat la tradició musical catalana, li han tret les teranyines i l'han regurgitat en forma de folk-pop (Anímic), folk-rock ombrívol i tel·lúric que canta els Goigs de Montserrat (Roger Mas) o mutacions psicodèliques i acolorides del cançoner popular (El Petit de Cal Eril). Hi ha massa exemples i fa massa temps que dura per considerar el moviment una moda passatgera.
Fins i tot un segell tan aferrat a l'esperit anglòfil com BankEobber -casa de Surfing Sirles, Mazoni i Guillamino- celebra la tradició amb el cicle de concerts Cançons de Dingú, en què artistes com el Petit de Cal Eril, Sanjosex i Oliva Trencada revisiten el cançoner del subconscient col·lectiu nostrat, aquelles cançons que quasi dingú té en disc però que tothom coneix.
La culpa és dels pares
Per què ha passat això en els últims quatre anys? L'època de Sopa de Cabra i companyia va ser un erm impermeable a la tradició catalana. El periodista i teòric musical Jordi Turtós opina que la truita s'ha girat perquè la generació actual de músics "van tenir uns pares que formen part de la generació progre i kumbaià, que es van preocupar que els fills tinguessin una educació musical i els van fer conèixer la tradició". Sobretot a través de Xesco Boix; entenem Xesco Boix com tota la difusió que la nova escola catalana va fer del nostre folk.
Ara bé, Turtós vol evitar els paral·lelismes d'aquest moviment amb l'esclat del folk-rock britànic dels anys 60: "Grups com Incredible String Band van ressuscitar al rovell de l'ou del show business les arrels de la música gal·lesa, escocesa, irlandesa, la van portar al nou terreny d'aleshores, que era el rock". Es dóna el cas que la majoria de neotradicionalistes catalans fan una revifalla del folk amb estètica i embolcall pop. Paradoxa: Turtós no descarta que aquest fet sigui un mimetisme de l'actual escena britànica, on manen artistes de folk-pop com Fleet Foxes o Joanna Newsom. "Per més arrel catalana que hi hagi, l'anglocentrisme és fonamental en qualsevol moviment pop", diu Turtós.
El cantó fosc del costumari
No és estrany, doncs, que els pocs artistes que avui en dia agafen la tradició catalana i la posen en un context rock són aquells "més perifèrics de Barcelona i de més edat", argumenta Turtós. Com per exemple Xavier Baró (Almacelles, 1954). Després de dècades dedicat a la música, Baró ha obtingut un reconeixement crític entusiasta amb discos com Flors de joglaria (2006) o l'últim, La màgica olivera (2011), on amb una veu seca i gèlida com la seva terra del Segrià posa música nova a cançons tradicionals com La Caterineta , i esdevé un trobador modern envoltat d'una boira agrest. Mort, desengany, desarrelament, són els temes habituals del seu cançoner. "Jo dic el cantó fosc del costumari català -reflexiona Baró-. En els últims anys, tota la tradició catalana s'ha basat en la part lúdica, en la festa". Però ell opina que aquesta és una visió "molt incompleta". L'arrel de la tradició "són els clarobscurs de l'ànima humana, tragèdia i sentiments explicats en primera persona". Tot aquest material, diu, se li va arrapar al bressol: "Les primeres cançons tradicionals les vaig sentir, de petit, acabat de néixer. I em van provocar una emoció molt estranya, com si recordés el lloc d'on venia i on volia tornar".
Després el rock li va fer "bullir la sang", però manté que la seva música és "un arbre on el tronc és la cançó tradicional i les branques són el rock". Branques sempre punxegudes, belles però retorçades. Màgia negra, misèria, assassinats. Baró en diu rock espiritual: "Fa anys Jacqui McShee, del grup Pentangle, em va dir que les millors cançons tradicionals són les d'assassinats, perquè són molt reals. És on s'aboquen les contradiccions de l'ésser humà". Tot i així, Baró abomina de la revifalla actual de la tradició catalana."Quan ja estava esgotat el camí del pop-rock, han anat a la cançó de sempre, l'han frivolitzat", diu.
Tot plegat, per ell, respon a l'ànsia de certs mitjans de comunicació "amb una estètica fashion barcelonina, que han volgut generalitzar aquesta mena de música light , que no porta enlloc". El resultat és que "només es considera que existeixin Manel i aquesta mena de bandes". Baró es defineix com "un artista que va rebre una crida i la va haver d'acceptar". Els nous són gent, diu, "que sorgeixen sense passat", adequats a la insubstancialitat dels temps que corren. "Qui no té passat no té res", conclou amarg.
La sardana roquera
L'altre gran valedor de la tradició catalana en un context rock és Pascal Comelade (Montpeller, 1955). Company generacional de Baró, la seva visió de la tradició és molt menys amarga i excloent que la del lleidatà. "La meva música favorita de tota la vida és el rock'n'roll", deixa ben clar Comelade. Però en la seva adolescència, explica, el seu consum musical de sardanes estava al mateix nivell que escoltar MC5 o Frank Zappa. "Per mi tot era i és música popular, de carrer, sense barreres ni separacions", diu. És per això que rebutja de ple el concepte de world music , per buit: "A la família hi tinc dos oncles músics de cobla i un altre acordionista d'envelat, d'aquí em ve la influència de la tradició catalana".
La sublimació de la tradició catalana en la carrera de Comelade va esclatar amb la publicació d' El primitivismo (1988), just després de deixar la música electrònica i abraçar l'acústica. En aquesta peça clau de la música catalana de les últimes dècades, hi conviuen versions d' El ball de l'àliga -música de la Patum de Berga, documentada des de finals del segle XVIII- amb versions dels Rolling Stones. I en la seva producció des d'aleshores és estrany el disc en què no hi ha una sardana, fins i tot en els dos signats amb Enric Casasses i dedicats al rock.
Comelade explica que en aquest moment "està acabant de mesclar un disc gravat amb la Cobla Sant Jordi", que serà un resum del seu repertori adaptat a sardana. A Comelade li encanta jugar amb els equívocs que sorgeixen del xoc de tradició i contemporaneïtat. En la seva estokhanovista discografia -més de 50 referències- hi trobem el volum Música pop (2003), dedicat a les danses populars de la Cataluny Nord.
De la incorporació de la cançó popular a l'escena pop catalana, Comelade opina que és un fenomen que tard o d'hora havia de passar. "Més o menys, a Anglaterra i a França està passant el mateix, surt un neofolk amb unes postures més o menys iguals a tot arreu", diu. El problema, raona Comelade, és un llast històric: la producció de Pau Riba, Sisa o Toti Soler va configurar "una edat d'or de la música catalana tan forta que avui dia sembla difícil anar més endavant", diu l'autor del disc El cabaret galàctic (1995).
