Barcelona‘Candide’ GRAN TEATRE DEL LICEU
18 D’OCTUBRE
El Liceu no ha volgut quedar-se al marge del centenari del naixement de Leonard Bernstein, efemèride que ha tingut una repercussió inusitada a casa nostra en comparació amb altres aniversaris. Programar una òpera com A quiet place era inimaginable (ben pocs hi creuen), amb la qual cosa Candide és una tria pertinent, fins i tot en un concert amanit amb moviments i il·luminació no gaire ben coordinats. La història d’aquesta adaptació de la novel·la de Voltaire que va fracassar en l’estrena a Broadway el 1956 ocuparia mig diari, millor limitar-se a dir que al Liceu vam escoltar la versió revisada final beneïda i gravada per Bernstein (aspecte poc clar en el lamentablement escarransit programa de mà). És l’opció que permet escoltar més música d’una partitura gloriosa però que, alhora, posa més de relleu una dramatúrgia impossible.
Haver tingut línia directa amb el compositor no és sempre una garantia, com va evidenciar John DeMain ja des d’una obertura feixuga. La inventiva desbordant, les enginyoses paròdies, l’impuls rítmic van quedar llastrats per una batuta que tampoc va evitar cert descontrol en el climàtic Make our garden grow, Bernstein en mode efusivament idealista. La narració de Jordi Boixaderas va tenir un apropiat to burleta, però les pauses excessives van provocar un ritme massa entretallat.
Paul Appleby té tots els atots d’un Candide esplèndid: mirada fresca, veu dúctil amb delicades mitges veus, cant melós, expressivitat sincera en tots els soliloquis. No es pot negar que Meghan Picerno va crear un bon impacte com a Cunegonde, tot i que l’encarnació tendia massa a la caricatura. Amb un ben entès histrionisme, Kevin Burdette va oferir una perfecta caracterització dels personatges al seu càrrec (menys dels que apareixien al programa). La quota d’il·lustres veterans amb veus encara potents l’ocupaven Doris Soffel (passant-s’ho d’allò més bé com a Vella Dama) i Chris Merritt. Al capdavall, sempre és un goig escoltar una obra que conté una de les frases més memorables de la història del teatre musical: “ Me muero, me sale una hernia ”.
