Ja no s’expropia com abans

PalmaEs diuen liberals, o liberal conservadors; són l’actual centredreta i han qualificat la presidenta, Francina Armengol, de chavista per l’expropiació d’ús de 56 habitatges de grans tenidors durant set anys per destinar-los a lloguer social. Però el que ha fet el Govern balear es queda curt si es compara amb el que feren els liberals del segle XIX, que varen confiscar més de 200 propietats de l’Església a les Illes Balears. I no ho varen fer per garantir un sostre als més necessitats ni de manera temporal, sinó per vendre-les, amb la qual cosa fins i tot es perdé una bona quantitat de valuós patrimoni històric. 

Els filòsofs il·lustrats del segle XVIII s’havien mostrat molt crítics amb l’Església per la seva posició immobilista i per les seves immenses propietats, que ni tan sols pagaven impostos i no es podien transmetre ni vendre. Moltes d’aquestes propietats eren béns no productius i terres que ni tan sols se sembraven i, per això, es deia que eren de “mans mortes”, tal com criticaven els ministres reformistes Pedro Rodríguez de Campomanes i Gaspar Melchor de Jovellanos –desterrat a Mallorca del 1801 al 1808–. Ho consideraven un llast per al progrés econòmic.

Els liberals, coneguts així des de la Constitució de Cadis (1812) –que reivindicaven la propietat privada com un dels drets bàsics dels ciutadans–, arribaren breument al poder ara fa 200 anys, del 1820 al 1823, i tot d’una encetaren la desamortització: l’expropiació i venda dels béns de l’Església. Òbviament cercaven aconseguir doblers; els governs sempre en necessiten. Segons el cronista oficial de Palma Bartomeu Bestard, es varen desamortitzar immobles com el convent de la Cartoixa de Valldemossa, el dels mínims de Santa Maria i Campos, el monestir de la Real i el Temple; també finques que pertanyien als ordes religiosos: Mianes, Ca l’Abat de Deià i Son Xigala, entre d’altres. En canvi, alguns convents palmesans, com el dels agustins, els carmelites, els mercedaris, els franciscans i el de Sant Domingo, varen continuar en mans de l’Església, encara que aquest darrer no va durar gaire més temps. A Eivissa, assenyala l’economista Joan Carles Cirer, l’Ajuntament de Vila “intentà forçar el tancament del convent dels frares dominics i aprofitar el seu edifici”, però l’expropiació “fou revocada”. 

L’historiador Miquel Ferrer afegeix que al setembre del 1822 “es remataren estris i béns diversos de la Cartoixa de Valldemossa, alguns quadres de la qual foren adjudicats a la Reial Societat Econòmica d’Amics del País”, una associació il·lustrada i reformista, i també “del convent de mínims de Santa Maria i del monestir de la Real”. El març següent “es remataren diversos béns eclesiàstics, com estris de la farmàcia de la Cartoixa de Valldemossa”. A partir de llavors, la Cartoixa ja va quedar definitivament dividida en propietats privades, i així és com se la va trobar George Sand quan es va allotjar en una d’aquelles cel·les una dècada més tard. 

“Robatori i despulla”

La institució eclesiàstica que més detestaven els liberals era la Inquisició. Fa poc més de dos segles, a final del 1820, les dependències del Sant Ofici –la Casa Negra, a l’actual plaça Major de Palma– varen sortir a subhasta, i l’Ajuntament n’adquirí una part. Es plantejaren objeccions sobre si calia conservar-les per destinar-les a altres usos, però la fúria liberal no acceptava cap alternativa a l’enderrocament: “Caigui la Negra, que només serveixi d’alleujament al públic l’arca que ocupa (...) Caigui, repeteixin amb nosaltres a una veu tots els amics de la humanitat, del saber i del decor nacional”, proclamava el Diario Constitucional. I sí, la varen esbucar.  

La força militar de potències estrangeres anomenada els Cent Mil Fills de Sant Lluís va aturar l’experiment liberal. Però quan va morir Ferran VII, la seva vídua, Maria Cristina de Nàpols –que tenia fama de corrupta–, va assumir el poder com a regent de la seva filla, Isabel II. I va necessitar el suport dels liberals per frenar les pretensions del seu cunyat, Carles, i dels seus partidaris, els carlins. Així va arribar al poder Juan Álvarez Mendizábal, qui posà en marxa, del 1835 al 1837, una nova desamortització, la més gran i coneguda de totes. L’objectiu era aconseguir doblers perquè a les despeses habituals del regne s’hi havien afegit les de la cara guerra contra els carlins. L’historiador Miquel Ferrer va qualificar aquella desamortització de “robatori i despulla”.

Els religiosos dels convents destinats a l’expropiació foren exclaustrats. Els edificis, condemnats a l’esbucament, per aprofitar-ne els solars amb noves construccions o bé per fer-hi espais públics –avui en dia se’n diria fer ‘esponjament’. D’acord amb la narració de Ferrer, el primer immoble religiós que va caure fou, el 1835, el convent de Jesús, dels franciscans, a Alcúdia. El seguiren, a Palma, l’oratori de Sant Nicolau Vell, on ara hi ha la plaça del Rosari; el convent de Sant Felip Neri, que era a l’actual plaça Major; el de la Consolació, que correspon a la plaça Quadrado; la Misericòrdia, en lloc de la qual es va edificar el Banc d’Espanya; l’Olivar, que va donar pas al mercat del mateix nom; Santa Margalida, d’on se’n va salvar l’església i que ara ocupa el Centre de Cultura i Història Militar; el Carme, on ara hi ha la Rambla; i Sant Francesc de Paula, a l’actual plaça de la Reina. A la Part Forana, segons assenyala la investigadora Joana Ferragut, una part del convent dels dominics de Manacor fou cedida a l’Ajuntament i “la resta, venuda a particulars”. Foren “venuts en la seva totalitat” els convents d’Inca i Petra, i els de Llucmajor i Artà, “destinats a diversos menesters”. 

El convent de Sant Domingo, a Palma, va ser un cas excepcional. Era un monumental exemple del gòtic al qual Jovellanos havia dedicat un estudi durant el desterrament a Mallorca, i que ja havia estat objecte d’un assalt popular el 1820, en el primer període liberal. La Reial Societat Econòmica d’Amics del País es va queixar per la pèrdua que implicava esbucar-lo, fins al punt que Mendizábal va ordenar suspendre’n la demolició. Però va fer tard. Avui dia al seu solar hi ha el palau March i el Parlament.  

Subhastes manipulades

En total, calcula Ferragut, a Mallorca foren expropiades i venudes 151 finques urbanes i 46 de rústiques. Els compradors eren essencialment burgesos, sobretot comerciants, i uns pocs nobles. Alguns varen fer servir homes de palla per participar-hi amagant la seva identitat. “No es va complir el que deia Mendizábal de donar terres als pagesos”. L’historiador de dret Francisco Tomás y Valiente assegura que es varen fer “operacions fabulosament lucratives” emparades en les subhastes oficials, “fàcilment manipulades i propenses a tot tipus d’abusos i a la més astuta picardia”. 

A Eivissa, segons l’economista Joan Carles Cirer, “foren subhastades les finques rústiques propietat dels frares dominics, set finques d’entre les quals cal remarcar Ses Camarones, a la parròquia de Jesús”. I no tan sols propietats immobiliàries, sinó també “calzes, custòdies i altres joies procedents del convent eivissenc dels dominics”, que se subhastaren a Palma. Aquesta vegada el seu monestir de Sant Domingo no va sobreviure: “Una part restà en mans eclesiàstiques, reconvertida en ajuda parroquial, i la resta fou utilitzada com a presó, edifici consistorial, hospital, etc.”. La Catedral “va perdre un conjunt de desset finques rústiques repartides per tota l’illa” i “setze propietats urbanes a la ciutat”. A més, “diferents parròquies perderen vuit hisendes, dues les monges tancades, una el seminari i una altra el bisbat”.

A Menorca, apunta l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, “els béns patrimonials de l’Església no eren de gran consideració. Així i tot, foren venuts els edificis dels convents masculins i diversos llocs de l’orde agustinià”, i se’n beneficiaren “membres de la burgesia”. Segons Guillem Pons, doctor en Història de l’Església, “els dos únics convents amb propietats agrícoles” eren el dels Socors a Ciutadella i el del Toro, i tots dos foren expropiats. El dels Socors es convertiria en seminari i les seves finques rústiques i urbanes acabaren comprades entre el 1837 i el 1842 per “persones enriquides amb el comerç”. “La classe alta es va abstenir de fer-ho pel rebuig que sentien cap a les mesures desamortitzadores lesives de l’Església”. La venda del convent del Toro i les seves finques “va seguir el mateix procés”. 

A Un hivern a Mallorca, tot i lamentar l’enderrocament de Sant Domingo “en nom de la Història”, George Sand es desfà en elogis cap a Mendizábal, a qui qualifica d’“home de principis” i “un dels esperits generosos i més ardorosament progressistes d’Espanya”. Segons Bestard, foren justament el primer ministre liberal “i el músic Francesc Frontera, natural de Valldemossa i resident a París”, els qui “varen elogiar també l’illa i varen animar la parella” formada per Sand i Fryderyk Chopin “a visitar-la”. O sigui que Mendizábal hauria d’haver conegut Mallorca en persona.

Encara es produiria una nova onada desamortitzadora, cap al 1855, coneguda pel nom del llavors ministre d’Hisenda, el liberal Pasqual Madoz, que hi inclouria també els béns municipals i que no afectà Eivissa i Formentera perquè no hi havia terres de propietat comuna, indica Cirer. A Mallorca es varen vendre 76 finques rústiques i 67 d’urbanes de 22 municipis: l’1% de la superfície insular, segons l’historiador i polític Eberhard Grosske. En total, a les Illes, es feren 180 vendes, amb un benefici per a l’Estat de 747.507 pessetes, calcula el doctor en Història Vicente Moreno. Madoz havia afirmat que la desamortització es duria a terme “sense demanar llicència a ningú”. Així feien les coses, els liberals: sense complexos, que diríem avui.