Barcelona“Una tarda d’un cap de setmana de març, la Dewi Ayu va ressuscitar després d’haver estat vint-i-un anys morta”. La frase amb què comença la primera novel·la d’Eka Kurniawan, La Bellesa és una ferida (Més Llibres / Lumen), atrapa el lector automàticament. Qui és aquesta dona capaç de tornar d’entre els morts i quin és el seu objectiu? Caldrà imaginar el futur de la Dewi Ayu recorrent el seu traumàtic passat: després de ser abandonada per la parella incestuosa que l’ha concebut, haurà d’aprendre a espavilar-se a la ciutat imaginada de Halimunda -situada a l’illa de Java- en un país convuls, que passa de la llarga etapa de colonització holandesa a l’ocupació japonesa durant la Segona Guerra Mundial, seguida de la proclamació d’independència de Sukarno el 17 d’agost del 1945 -i una breu guerra posterior-; després de vint anys de recorregut el país viuria un dels episodis més sagnants de la segona meitat del segle XX, els assassinats massius -van superar el mig milió- per instaurar la dictadura militar del general Suharto, que s’allargaria durant 33 anys, fins al 1998.
“Vaig plantejar-me aquesta novel·la com una barreja entre realisme i fantasia: les coses sobrenaturals hi conviuen amb la quotidianitat -explica l’autor-. Mentre l’escrivia estava molt interessat per les històries de fantasmes, tant les tradicionals com les modernes. Creia que es podia explicar la història del meu país des d’una perspectiva plural que inclou la tragèdia, l’humor, la família i el llegat llegendari. Per documentar-me, en comptes de llegir textos acadèmics vaig endinsar-me en biografies i memòries que explicaven els anys de la dictadura des d’una perspectiva vivencial”.
Fill d’un imam i lector voraç
Kurniawan va publicar La Bellesa és una ferida l’any 2002, quan tenia només 27 anys. Llicenciat en filosofia, havia debutat al 2000 amb Corat-coret di Toilet, un llibre de relats que mostrava un dels temes recurrents de la seva literatura, l’escatologia, a la qual acudeix també a la novel·la que més repercussió ha tingut arreu del món. Actualment es pot llegir en 35 llengües. La traducció catalana, de Marc Rubió, s’ha fet a partir de la versió anglesa, apareguda el 2016 a Pushkin Press, el mateix any en què Kurniawan es convertia en el primer autor indonesi nominat al Man Booker Prize per Lelaki Harimau ( Man Tiger, publicada per primera vegada el 2004).
“Una de les fonts d’inspiració del personatge de la Dewi Ayu van ser les dones que portaven als camps de concentració durant els anys d’ocupació japonesa, que eren conegudes com a comfort women -recorda-. La Dewi acaba sent prostituta i tindrà quatre filles. L’última d’elles es diu Bellesa, i dotze dies després del seu naixement perdrà la mare”. La irreverència amb què Kurniawan rega la seva imaginació fa créixer comentaris contundents sobre la religió -“el meu pare era imam d’una petita mesquita però no he seguit el seu camí”, comenta-, però també sobre els sotracs polítics que ha viscut el seu país. I li permet una llibertat envejable: a la novel·la trobem tigres que viuen a dins de persones, porcs que es converteixen en homes, enterramorts que es deixen posseir pels esperits dels difunts i moltes altres temeritats que la crítica -sobretot occidental- ha comparat amb el Gabriel García Márquez més desenfadat. “El meu realisme màgic beu tant de la història i el folklore indonesis com de les lectures d’autors llatinoamericans -admet-. Una de les tradicions literàries que més m’ha interessat al llarg dels anys és la de l’Europa de l’Est. He llegit molt Witold Gombrowicz i Bruno Schulz. I dels russos, a més de Gogol, en recomano molt un altre autor del segle XIX, Nikolai Leskov, autor de Lady Macbeth del districte de Mtsensk [traduït al català per Jaume Creus a L’Avenç]. La tradició oral i els elements estranys sempre hi tenen una presència destacada”. La novel·la més recent de Kurniawan, O (2016), incorpora més diàlegs que la seva producció anterior, resultat de l’experiència com a guionista televisiu durant la dècada passada.
Una cultura llunyana i desconeguda
Amb una població que s’acosta als 240 milions d’habitants, repartits en un arxipèlag de 17.508 illes, Indonèsia compta amb una tradició literària poc coneguda i d’una permeabilitat relativa dins el país mateix. En primer lloc, per la fragmentació del territori. Segonament, perquè l’indonesi -la llengua oficial- conviu amb el javanès, el sondanès i una quantitat de llengües parlades en una o més illes que superen les 700. A més, tot i que Indonèsia és el quart país més poblat del món i té un percentatge d’alfabetització del 93%, la cultura literària no està gaire estesa. “Les novel·les que triomfen més són històries d’amor de moral islàmica -assegura Eka Kurniawan-. D’aquests llibres se’n poden arribar a vendre 100.000 exemplars en un any, una xifra impensable per a un autor literari. Si et van bé les coses pots vendre entre 5.000 i 10.000 exemplars”. La tirada mitjana d’una novel·la s’acosta als 2.000 exemplars.
L’any 2015 la literatura d’Indonèsia va ser la convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. L’objectiu era aconseguir més difusió del seu llegat literari, sigui clàssic o contemporani. De moment, i amb l’excepció de La bellesa és una ferida, d’Eka Kurniawan, no han arribat gaires traduccions d’una literatura que va fer els seus primers passos moderns a la dècada dels 20 gràcies a Merari Siregar -autor de la novel·la Azab dan Sengsara ( Dolor i misèria )-, Nur Sutan Iskandar i Muhammad Yamin.
La primera figura que acabaria assolint renom internacional -fins i tot va ser candidat al premi Nobel- va ser Pramoedya Ananta Toer. Formava part d’ Angkatan 1945, la generació d’escriptors que va començar a publicar coincidint amb la independència del país. Ananta Toer va ser empresonat entre 1947 i 1949 pel govern colonialista holandès, però també entre 1965 i 1979, aquesta vegada per ordre del règim de Suharto. Entre les seves novel·les més conegudes hi ha El quartet de Buru, disponible en castellà a Txalaparta i Destino; i en català només hi ha La noia de la costa (La Magrana, 2002).
Ananta Toer va publicar fins pràcticament al final de la seva vida -va morir el 2006-. La veu compromesa convivia amb propostes més joves, entre les quals destaquen una nova fornada d’escriptores, algunes d’una gran popularitat com la cantant i escriptora Dewi Lestari i Djenar Maesa Ayu, però també Ayu Utami, Okky Madasari i Oka Rusmini.
