La ironia britànica de Miquel Berga

BarcelonaMiquel Berga va arribar a Londres sense saber un borrall d’anglès. Era el 1972. Tenia 20 anys. Havia agafat un avió a l’aeroport de Girona després que un guia turístic li digués que si entrava l’últim a l’avió podia ocupar el seient buit que quedava al final. “En aquella època feia de discjòquei en un macrohotel de Lloret que es deia Oasis Park -explica amb un somriure murri-. Hi havia el Revolution i el local on jo posava discos, que era més de culte. A la tanda de cançons lentes sempre colava una de les meves preferides de Lluís Llach, A cavall del vent ”.

Berga fa una petita pausa i continua. “Soc de Salt. A Girona hi he anat de tant en tant -assegura-. Em vaig decidir a estudiar magisteri perquè era un jove idealista, com s’ha de ser. Vaig acabar anant a parar a Londres”. A la capital britànica va descobrir tota una cultura i una manera de ser, caracteritzada per la ironia i l’ understatement, que va aprendre a cultivar. “Per als anglesos el sentit de l’humor és una estratègia consubstancial d’estar al món -diu-. Un dimecres d’agost vaig entrar en una carnisseria. No havia deixat de ploure durant tot el matí. Quan vaig dir al botiguer que el dia anterior havia fet sol, ell em va respondre: «Sí, noi, aquest any l’estiu ha caigut en dimarts»”. Aquesta és una de les moltes històries que Miquel Berga, que des de fa anys és professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra, recull al seu últim llibre. Un aire anglès (Periscopi, 2018) és una tria endreçada per ordre alfabètic d’una seixantena llarga de textos publicats a la premsa entre el 1992 i el present.

“El vincle entre tots ells és que sempre hi apareix alguna referència a la cultura britànica -exposa-. Però la perspectiva que hi trobareu és la d’un català mediterrani, un saltenc perico que es mira la vida des de la perifèria”. Berga, especialista en George Orwell, biògraf de John Langdon-Davies i editor en cap del Catalonia Today, aconsegueix que gran part de les peces d’ Un aire anglès estiguin més a prop de la literatura que del periodisme. El seu estil defuig l’articiositat per aconseguir condensar, en un parell de pàgines, reflexions empeltades de referències culturals al voltant de temes com l’estiu, la follia, el futur, la inspiració, els rumors i els miralls. En un text sobre poetes cita unes paraules de Robert Graves en una conferència a la London School of Economics: “Si, com diuen, no hi ha diners en la poesia, els informo que tampoc hi ha poesia en els diners”. En un article sobre James Joyce assegura que Ulysses és “la novel·la més important del segle XX” i, a més de fer-ne una síntesi argumental brevíssima però efectiva, no oblida que l’última paraula del llibre és yes, “un sí afirmatiu a favor d’una humanitat retratada fins a l’últim detall en les seves petites misèries i en la seva fràgil, perdurable, dignitat”.

Saber anar d’un lloc a un altre

“Hi ha gent que és erudita i estudiosa; jo, en canvi, al cap no hi tinc pràcticament res -assegura Berga-. Quan començo a escriure no sé de què anirà el text, però tinc una certa capacitat de relacionar que em porta d’un lloc a un altre”. En un text sobre ciclisme recorda una topada històrica sobre rodes entre el dramaturg George Bernard Shaw i el filòsof Bertrand Russell. En una altra ocasió, per mirar de consolar un amic seu a qui se li ha mort el gos li recomana que llegeixi My dog Tulip, de J.R. Ackerley. Com que l’homosexualitat estava perseguida en vida de l’autor a Anglaterra -fins al 1967 et podia costar cadena perpètua- va passar anys buscant “l’amic ideal” fins que el va trobar: era un pastor alemany que va inspirar un dels llibres més emocionants escrits mai sobre la relació entre un home i la seva mascota, per a qui tenia un amor gairebé romàntic.