Música

El batec ioruba de Chucho Valdés marca el ritme al Palau de la Música

El pianista cubà inaugura la 50a edició del Festival de Jazz de Barcelona

Chucho Valdés: ‘Jazz batá’.

Festival de jazz de Barcelona. Palau de la música 26 d’octubre

Més africà que mai, i segurament també amb més espai per a les percussions que en cap altra de les seves visites anteriors. Així va ser el concert de Chucho Valdés que va inaugurar oficialment la 50a edició del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona al Palau de la Música. “Serà un concert llarg, dens i poderós”, havia dit el director artístic del festival, Joan Anton Cararach, en la presentació de l’actuació. Llarg no ho va ser, una hora i mitja, i tampoc es va fer llarg perquè no hi ha descans ni manera d’avorrir-se amb una proposta com la que va presentar Valdés: el material del disc 'Jazz batá 2', que reviu aquell insòlit 'Jazz batá' del 1972 enregistrat a trio de piano, contrabaix i una percussió en què el protagonisme, com va passar al Palau de la Música, era per al 'batá', el joc de tres tambors que es feia servir en la litúrgia ioruba i que Bebo Valdés va incorporar a una orquestra cubana per crear el ritme batanga.

Sí que hi va haver moments densos, però en el sentit més formal, perquè Chucho Valdés va posar en joc una xarxa polirítmica ben espessa. D'una banda, el mateix Valdés amb el piano, sobretot quan la mà esquerra dibuixava ritmes més propis de la música contemporània que del jazz o el son, i quan dialogava de tu a tu amb el contrabaixista Yelsy Heredia.

La lògica africana i ritual

Evidentment, la càrrega rítmica la duia Dreiser Durruthy Bombalé, el responsable del 'batá', que va tenir espai per al lluïment sobretot quan la proposta va caminar amb més determinació cap a la lògica més africana i ritual; va ser el moment de comunió més intensa entre l’escenari i el públic, entre el qual hi havia la consellera de Cultura, Laura Borràs, i l’alcaldessa Ada Colau. La mateixa densitat rítmica va fer que tot plegat fos poderós. Entre altres coses perquè Valdés va prioritzar la profunditat afrocubana al color més jazzístic d’altres projectes seus. Això mateix va provocar una reacció estranya al principi de l’actuació: el públic responia amb més entusiasme a les intervencions solistes de Valdés que al conjunt rítmic i, de fet, hi havia certa fredor a l’escenari, amb els músics potser massa pendents de les indicacions del pianista en les entrades i sortides. Tanmateix, la imparable progressió rítmica de 'Son XXI' va assenyalar el camí i tot va anar fluint com calia i com ha de ser quan hi intervenen músics de tant nivell.

La participació del violinista cubà resident a Barcelona Carlos Caro (líder del grup Sabor Cubano) en dues peces (inclosa una magnífica '100 años de Bebo') va acabar d’afegir matisos a un concert que va anar guanyant actius. Tot i que no va ser una festa ni una salvatge nit de vodú, sí que va ser un més que notable exercici de polirítmia afrocubana dirigida per les mans prodigioses de Chucho Valdés i consagrada a la força del 'batá'.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF