Infermera Saturada: "Treballar amb la malaltia i la mort t'ajuda a tenir una altra visió de la vida, a relativitzar"

L'autor d''El silencio de los goteros' explica els avantatges i inconvenients de ser sanitari

Héctor Castiñeira forma part del 15% d'homes que es dediquen actualment a la infermeria a Espanya. Però per reivindicar la seva professió no ha volgut deixar de banda una de les característiques principals: la feminització. Per això, als seus sis llibres, que signa com a Infermera Saturada, es fica dins el paper de Satu, una sanitària que passa per tots els avantatges i inconvenients de treballar en un hospital. 'El silencio de los goteros' és el seu darrer llibre, que serà  presentat aquest dijous a la llibreria Rata Corner de Palma. 

Qui és Infermera Saturada?

Satu podria ser qualsevol infermera d'aquest país que pateix inestabilitat laboral i les retallades, però que veu el costat bo de la professió. Això és el que intent transmetre a les xarxes i al llibre, contar la cara B de l'hospital. Molta gent el coneix, però com a pacient.

Quina és la cara B de l'hospital?

És una part molt bonica que conté moltes anècdotes gracioses, fruit del nerviosisme d'arribar a urgències. Moltes vegades amaga moments molt durs perquè fas feina amb el millor i el pitjor de la vida, i això és dur i gratificant alhora.

Els vostres llibres contenen també molta denúncia.

Crec que amb humor es poden dir coses molt serioses i denunciar determinades situacions. No parl només de retallades de personal, sinó també de material. O que quan arriba l'estiu lleven llits i després no tornen a obrir-los.

Què és el millor i el pitjor de la infermeria?

És pràcticament el mateix: el fet de ser presents en totes les etapes de la vida de l'ésser humà i poder influir-hi i ajudar, com ara ajudar a fer que neixi un infant o a morir de manera digna a una persona. És complicat llevar-te l'uniforme i deixar aquestes històries a l'hospital. Sempre hi ha històries que et marquen. Jo faig servir l'escriptura com a teràpia, per amollar tot el que t'emportes a casa. Una de les parts bones d'aquesta professió és que treballar amb la malaltia i la mort t'ajuda a tenir una altra visió de la vida, a donar importància a les coses que en tenen. La professió t'ajuda a relativitzar.

Quin paper han jugat les xarxes socials en el vostre cas?

Han estat essencials. Al principi, quan vaig crear el personatge el 2012, no em vaig plantejar escriure un llibre. Gràcies a la repercussió que varen tenir les publicacions a les xarxes vaig poder escriure el primer llibre. Tot i no tenir cap editorial, el vaig poder autoeditar gràcies al públic que tenia.

I ja en van sis, de llibres.

Sí, i el personatge ha evolucionat. No és del tot autobiogràfic, però vaig explicant la meva vida a través del personatge. En el primer, per exemple, la protagonista estudia a la universitat i fa les pràctiques. El segon és quan impacten les retallades i conté molta més càrrega de denúncia. En el tercer Satu se'n va al Regne Unit cercant estabilitat... Per desgràcia conta la història de molta gent que també ha hagut d'anar a països com Alemanya o Noruega per feina. La realitat és que, malgrat que et presentis a les oposicions, les places són molt poques.

Quina ha estat la conseqüència més gran de les retallades?

L'escassetat de personal i mitjans. Avui dia, si vols fer una cura amb un material determinat, no el tens perquè no es compra. Si alguna cosa es romp és per aquesta falta de manteniment. Pel que fa al personal, la ràtio d'infermeres/pacient que tenim és de les pitjors d'Europa i estam a la coa, perquè fins i tot les companyes que es jubilen no es reposen.

Crida l'atenció que rere el personatge hi hagi un home.

Els infermers som molt pocs, som un 15% de la professió. Li he posat nom d'infermera perquè feim servir el gènere femení entre nosaltres, al cap i a la fi ets una més. Tot i que cal dir que és una professió amb un important sostre de vidre. Per exemple, els òrgans de representació, com col·legis i sindicats, estan ocupats per homes. Em sembla increïble.

Diríeu que el vostre públic es redueix a l'àmbit sanitari?

El primer sorprès som jo. Quan vaig començar a escriure ho vaig fer pensant en les meves companyes. Però a les xarxes m'escriuen per privat tant professors com funcionaris de correus i periodistes, que em llegeixen. És cert que la majoria són de l'àmbit sanitari, però al públic en general li agraden les històries d'hospital.

Rebeu peticions dels vostres seguidors per explicar històries?

És molt habitual, tant quant a reivindicacions laborals, d'hospitals o comunitats autònomes concretes com dels meus companys, que pensen en històries per als meus llibres. Al principi vaig començar explicant el que em passava a mi, però al final són anècdotes de tot el sector.

Són totes les històries reals?

Sí, totes són reals. Ara bé, contenen un alè de ficció. Són coses que li han succeït a algú o a mi mateix. Fins i tot hi ha històries que no contes perquè ningú se les creuria.

Quina diríeu que és l'anècdota més curiosa dels vostres sis llibres?

De les darreres que ens han passat: que vinguin uns pares primerencs a urgències amb l'infant que ha nascut fa dies perquè ha esternudat.

En un dels episodis mencionau Santiago Abascal. Fins a quin punt arriba la política a la professió?

Per sort o per desgràcia, la política ho gestiona tot. Les decisions que prenen afecten els pacients i a nosaltres. Afecta contínuament, per exemple pel que fa a pressupostos. La política sol ser un tema de conversa quan tenim els nostres 20 o 30 minuts de descans, sobretot les decisions sanitàries que ens afecten, com ara que ens apugin o abaixin el sou o que es convoquin oposicions.

Teniu pensat continuar compaginant l'escriptura amb la infermeria?

L'escriptura no dona per viure. I encara que em convertís en un best-seller, continuaria en la infermeria perquè els llibres neixen d'aquí. De fet, els escric durant el torn de nit. Realment, la professió m'agrada molt.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF