Trui Teatre.- “La Simfònica ha finalitzat la temporada de manera esplèndida” seria un titular que no diria cap mentida, però que sens dubte no reflectiria de manera fidedigna el que ha estat. Potser en aquest temps d’emoticones caldria posar una filera de disset mamballetetes. Una per a cada concert dels que hem pogut gaudir al llarg de la temporada. Gran nivell per part dels mestres que hi formen part i difícilment millorable els solistes i els directors que l’han acompanyada en aquesta complicada i pandèmica travessia que han guanyat per golejada al virus. Sense por i amb totes les precaucions, ja des del principi, Mielgo i els seus varen optar per fer el recorregut i aportar aquest gran granet d’arena al temps de silenci. Segurament ells saben quants han estat els concerts, en tots els formats possibles, que han ofert d’ençà que decidiren hissar veles, amb un parell de rissos, i començaren a navegar dins aigües turbulentes. No sé exactament quants, però han estat molts, amb un èxit incontestable. Un in crescendo des del pianissimo en línia fins al fortissimo final en directe. Potser hi tenen molt a veure les circumstàncies, però de ben segur que aquesta haurà estat una temporada que tan sols es pot qualificar d’inoblidable.
El final de festa no ha estat més especial que qualsevol altre dels disset concerts, perquè tots ho han estat. Tan sols citant els tres darrers venen a la memòria les salves de mamballetes amb les quals el públic, cada cop més nombrós, ha acomiadat el concert, com si no volgués que s’acabés. Aquest darrer no va ser una excepció, amb Marie Ange Nguci com a gran estel de la funció. Una pianista jove, segura, que polsa amb lleugeresa i aconsegueix un so ple, sòlid i enèrgic, interpretant el Concert núm. 2 per a piano, de Camille Saint-Saëns. Una composició escrita especialment perquè la dirigís Anton Rubinstein a París amb ell mateix al piano. Tan poc convencional la seva estructura que si hi afegim un allegro gairebé podria ser una simfonia. Escrit amb poc més de dues setmanes, la seva cal·ligrafia és precisa i no exempta de virtuosisme, des del començament. Una cadenza suau, estilitzada, semblant a la que Liszt va fer d’El clavecí ben temperat i amb la qual el solista presenta credencials. L’orquestra triga gairebé un minut i mig a fer la seva entrada. A partir d’aquí una petita i versàtil festa del so on podem trobar un exquisit riff de timbals com a preludi del segon moviment, un scherzo amb molta espurna, alegre, mentre que el tercer es converteix en un grapat d’acrobàcies per a delícia del respectable i demostració inqüestionable de les habilitats de la solista, que Nguci va executar com si res.
Si a Saint Saëns alguns dels seus contemporanis l’anomenaven “El millor compositor de la segona fila”, a Bruckner, Gustav Mahler el va batejar com a “Halb Gott, halb Tropf”, meitat Déu, meitat boig. Amb ell i la seva Simfonia núm. 4, coneguda com a “Romàntica”, es va acabar la temporada. Una petita marató de gairebé una hora, després que el compositor en la versió definitiva li esmotxés gairebé deu minuts. Una composició poderosa, primmirada, gens metafísica, pura música, amb la qual no pocs instruments varen poder lluir les seves millors gales i la pràctica totalitat dels músics, drets, saludar i acomiadar-se del respectable, a les ordres d’un Mielgo també exhaust, també satisfet.
P.S.- Ens veurem al Principal amb Il trovatore, i a Bellver, i a Pollença...
