Crítica de cinema

'La luz de mi vida', la importància dels afectes després de l'apocalipsi

Crítica de la pel·lícula de Casey Affeck, llum nova sobre el cinema de supervivència

Direcció i guió: Casey Affleck. 119 minuts. Estats Units (2019). Amb Casey Affleck, Elisabeth Moss i Anna Pniowsky.

Ja sigui sota les formes del melodrama o del terror, els escenaris postapocalíptics abunden en el cinema del segle XXI, de Fills dels homes (Alfonso Cuarón, 2006) a La carretera (John Hillcoat, 2009) i Mad Max: fúria a la carretera (George Miller, 2015), i malgrat la generosa producció de pel·lícules sobre una hipotètica catàstrofe de la civilització, encara avui podem trobar propostes que aporten idees a aquest fèrtil subgènere de la ciència-ficció. És el cas de La luz de mi vida, a càrrec de Casey Affleck, director del mockumentary I’m still here (2010) i Oscar a la interpretació per Manchester davant el mar (2016), que transforma aquest tipus de relats de supervivència tancant l’angle de la càmera i optant per la paraula en un entorn íntim; pels diàlegs, més concretament, d’un pare amb la filla, potser l’única nena amb vida en un món poblat per homes després que una pandèmia hagi provocat l’extinció gairebé total de les dones.

Casey Affleck, entre el #MeToo i l’apocalipsi masculí

El panorama de la pel·lícula és desolador perquè la nena, una sòlida Anna Pniowsky, ha de vestir com un nen per passar inadvertida i que no la segrestin, entre d'altres amenaces; però la faula d’Affleck va més enllà d’aquesta visió nihilista d’un futur dominat pels depredadors i ens presenta, alhora, una cuidada reflexió sobre l’educació, el gest de protecció paternal i sobre la vulnerabilitat en relació amb els rols de gènere i familiars.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF