10 imperdibles de l’In-Edit

El festival de documentals musicals de Barcelona se celebra des d’avui fins al 4 de novembre

‘The king’

Un retrat dels Estats Units seguint els passos d’Elvis

¿Calia un altre documental sobre Elvis Presley? Doncs sí, perquè 'The king', que inaugura avui l’In-Edit, no és exactament un documental sobre el rei del rock, sinó “una radiografia política i social dels Estats Units”, tal com recorda el director artístic del festival Luis Hidalgo. Amb el Rolls Royce del 1963 d’Elvis com a vehicle narratiu, hi diuen la seva músics com Chuck D, Rosanne Cash i Emmylou Harris, actors com Ethan Hawke i Alec Baldwin i periodistes com Greil Marcus i David Simon, el creador de les sèries 'The wire', 'Treme' i 'The deuce'. Eugene Jarecki, director de documentals com 'The house I live in' (sobre el rerefons de la guerra contra les drogues als Estats Units) i 'Why we fight' (sobre el militarisme en la política nord-americana), fa servir el poder simbòlic d’Elvis per reflexionar sobre les cendres del somni americà.

‘Yo soy la rumba’

Un retrat de Peret amb accés a la memòria familiar

La gala de cloenda del festival, el 3 de novembre, la protagonitza un altre rei: Peret. D’ell també se n’han fet documentals, però cap com el que ha dirigit Paloma Zapata, que s’endinsa en la vida del rei de la rumba de bracet de la família, sobretot de Rosita Pubill, la filla de Peret. “La rumba era la seva vida; la rumba i la família”, diu. Aquesta mirada familiar (també amb molt de material poc o gens vist) és el gran actiu d’un documental que també reivindica la necessitat de preservar la memòria, sobretot la dels carrers del Raval on els gitanos del Portal van contribuir a crear la rumba.

‘L7: pretend we’re dead’

‘Feminisme pel fet’ en temps del grunge

Com és habitual, l’In-Edit programa uns quants documentals centrats en grups i artistes que són una mena de gloses biogràfiques. Aquest any n’hi ha de dedicats a Radio Birdman, The Wedding Present, Joan Jett, The Slits i George Michael, entre d’altres. Cadascun té el seu interès, però potser el més especial de tots és aquest 'Pretend we’re dead' sobre les californianes L7. Sarah Price, que el 2005 va codirigir un documental sobre els activistes The Yes Men, filma les L7 sense filtres: feminisme pel fet en els marges del grunge i el punk-rock. Una de les propostes més honestes sobre la glòria i les misèries de la societat de l’espectacle.

‘I used to be normal’

Perquè ja era hora donar la veu a les fans

Com el documental de les L7, 'I used to be normal. A Boyband fangirl story' també és dirigit i protagonitzat per dones. Jessica Leski analitza el fenomen dels fans parlant amb qui sovint no té la paraula: les fans. En aquest retrat intergeneracional (entre els 16 i els 64 anys) hi participen una fan dels Beatles, una altra dels Backstreet Boys, una dels Take That i una dels One Direction. I, com ja va fer a 'The ball', en què seguia quatre alumnes d’educació especial que preparaven el ball de final de curs, a 'I used to be normal' Leski aprofundeix en una realitat sovint menystinguda i tractada amb superficialitat i paternalisme.


‘Matangi/Maya/M.I.A.’

La vida i l'obra d’una artista que no deslliga la música de l’activisme

Aquest documental té valor per si mateix, perquè explica la vida, l’obra i la política de la diva pop M.I.A., que ha abandonat la música tipa de la indústria musical, però també té un valor afegit: la dialèctica que es va establir entre ella i el director Steve Loveridge, un amic de confiança la relació amb el qual va ser més que complicada durant i després del documental. “El primer cop que vaig veure el film va ser a Sundance i em vaig enfadar”, va explicar M.I.A. al febrer a Berlín... davant de Loveridge. Hi trobava a faltar molt de material sobre l’activisme polític familiar a Sri Lanka. Tanta franquesa no és habitual.

‘Ethiopiques: revolt of the soul’

L’operació rescat d’un tresor de la música d’Etiòpia

El polonès Maciej Bochniak va quedar fascinat pels discos de la sèrie Ethiopiques, i ha volgut explicar la història de com el productor i musicòleg francès Francis Falceto va contribuir a rescatar un dels grans tresors de la cultura africana: aquella col·lisió de jazz, soul i rock que van protagonitzar als anys 60 i 70 a Etiòpia músics com Mulatu Astatke, Mahmoud Ahmed i Tlahoun Gessesse.

‘My generation’

Música, cultura popular i classe obrera, segons Michael Caine

La filmografia sobre la cultura pop britànica dels anys 60 és molt extensa, però encara hi ha espai per a mirades relativament insòlites com la de 'My generation'. En aquest documental dirigit per David Batty, és Michael Caine qui fa de mestre de cerimònies d’un viatge pels 'winging London' en què la tesi que defensen Roger Daltrey, Paul McCartney i Marianne Faithfull, entre d’altres, és que per primera vegada la classe obrera es va convertir en protagonista principal de la cultura.

‘Andrea Motis. La trompeta silenciosa’

El llarg i a vegades complicat camí de la professionalització

Andrea Motis ja era present a l’anterior documental de Ramon Tort, 'A film about kids and music. Sant Andreu Jazz Band' (2012). Ara és la protagonista de 'La trompeta silenciosa', en què la cantant i trompetista barcelonina explica com va ser el trànsit cap a la professionalització i alhora haver de madurar i créixer com a persona i com a músic.

‘Els ulls s’aturen de créixer’

L’absència del germà en la música de Miquel Serra: íntima intimitat

Un dels títols més sorprenents d’aquest l’In-Edit és 'Els ulls s’aturen de créixer', que té com a eix no tant el cantautor mallorquí Miquel Serra com la seva relació amb l’absència del germà, i com aquesta pèrdua, una mort prematura, n'amara la música. El dirigeix Javier García Lerín, amb la delicadesa que mereix la intimitat més íntima. Un altre documental fora de les convencions d’aquesta edició és 'In the middle of Norway', un migmetratge de Mia P. Salazar sobre la doble vida de Jorge Martí: com a cantant del grup valencià La Habitación Roja i com a infermer en un centre per a pacients d’Alzheimer i demència a Noruega, on viu la seva dona que, a més, té una malaltia crònica.

‘The strange sound of happiness’

Si cal, anirem a Sibèria a buscar la millor arpa de boca

Any a any el director artístic de l’In-Edit defensa la necessitat de documentals que expliquin històries. I aquesta vegada n’hi ha una de ben excèntrica. 'The strange sound of happiness' és la història de Diego Pascal Panarello, un sicilià fascinat per l’arpa de boca que un dia va decidir anar fins a Sibèria, on l’instrument es considera un símbol de la felicitat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF