Els illencs perden interès pel teatre, els concerts i els museus

Així ho apunta l’‘Enquesta d’hàbits i pràctiques culturals’, però professionals del sector defensen que aquestes dades són reduccionistes perquè només descriuen el consum

Els ciutadans de les Illes Balears tenen menys interès per anar a espectacles d’arts escèniques, concerts i museus que fa cinc anys. Així ho apunta la darrera Enquesta d’hàbits i pràctiques culturals de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) per al 2018-2019, els resultats autonòmics de la qual han estat incorporats l’Ibestat aquesta setmana. Si comparam les dades amb l’enquesta anterior (2014-2015), veim que el percentatge de persones que diuen no haver anat a espectacles d’arts escèniques per manca d’interès passa del 26% al 36%. També hi ha una pèrdua d’interès pels concerts, tant de música clàssica -com confessa el 30% dels entrevistats, 12 punts més que cinc anys enrere- com de música actual -segons el 20% dels enquestats, dos punts més que en el darrer estudi-. En aquest darrer cas, cal dir que l’oferta escassa és el principal motiu (25%) que al·leguen.

Pel que fa als museus, la raó principal per no visitar-los és la manca d’oferta, xifra que també ha augmentat respecte del 2014: s’ha passat del 24% al 27% dels casos. La segona raó, molt lligada a la primera, és la manca d’interès per l’oferta, que també s’incrementa, encara que menys: del 19% al 21%. Per últim, en el cinema, el temps i el preu són els factors majoritaris perquè davalli l’assistència: un 36% de la població considera que no té temps, un 14% més que cinc anys enrere; i un 23% al·lega que és massa car (un 21% el 2014).

Amb tot, cal dir que el volum d’assistència i hàbits han millorat lleugerament. El més important és la lectura: els que mai o gairebé mai agafen un llibre han passat de ser el 22% dels enquestats al 10%, i els que n’han llegit algun en el darrer any augmenten del 62% al 69%. En teatre, les persones que han anat a algun espectacle en el darrer any han crescut dos punts: del 23% s’ha passat al 25%; mentre que en dansa i òpera, aquells que no hi van mai o quasi mai han davallat del 84% al 70%. Pel que fa als museus, es manté el 31% que mai o gairebé mai van a un espai expositiu.

Ara bé, aquestes xifres realment reflecteixen la relació que té la cultura amb la ciutadania? Són suficients per descriure el clima cultural de la Comunitat? En parlam amb diferents professionals del sector.

Anàlisi quantitativa

“No sempre ens fa cultes consumir més, sinó el que consumim. I les dades parlen de números, no de qualitat”, defensa l’escriptor Guillem Frontera, que no veu gaire diferència respecte de totes les enquestes anteriors: “Estam en un país en què la cultura no pinta res. Una societat pot anar canviant, i el progrés hauria d’incloure també un avanç de valors lligats a la cultura; i això aquí no s’ha produït”, afegeix.

“És cert que hi ha un dèficit general en la població, però perquè moltes vegades la cultura acaba reduïda a un oci malentès, que ens abstreu, que ens fa no pensar i, com en les sèries, ens enganxa amb una manera de veure la realitat molt condicionada per un pensament tardocapitalista”, sosté l’educador, comissari d’art i investigador Jordi Pallarés. Com a professor de Secundària, veu la mancança de les arts en l’escola com una de les explicacions fonamentals rere els números, com també el fet d’haver-nos acostumat “a veure-ho tot per la pantalla” perquè costi més anar a espais culturals.

L’artista i mediadora Laura Marte es demana per què valoram com a hàbit cultural, de manera general, la televisió i la premsa: “Quanta cultura hi ha en la premsa? I a la tele? Hi ha programes meravellosos, però en els pitjors horaris i amb ratings baixos”, opina. En aquest sentit, “les dades no són representatives”, sosté. L’enquesta apunta que a les Illes es mira la televisió una mitjana de 149 minuts al dia, cinc minuts més que en l’enquesta de 2014-2015. Al voltant del 60% de la població té alguna subscripció a plataformes digitals. El 35% diu tenir almenys un instrument musical a casa; i el 95%, algun llibre. D’aquests, la meitat en tenen entre 10 i 50 a les estanteries de casa.

“Però aquestes preguntes ens diuen poca cosa: plantegen l’accés a la cultura com un producte. Tenir quatre o vint llibres no vol dir res”, diu Marte. “Valoram l’hàbit cultural en termes econòmics i per això també començam a mesurar-ho a partir dels 15 anys”, continua dient. L’artista planteja altres preguntes que, segons ella, serien més interessants per analitzar la cultura: “Quantes vegades es fan projectes artístics a les escoles? Entenem les imatges que veim? I allò que llegim?”, proposa.

Bé comú o bé de consum?

La gestora cultural Tina Codina creu que per analitzar l’estadística és necessari saber si la cultura s’entén com un bé de consum o un bé comú. “Si és la primera definició, les dades de l’estadística compten com qualsevol altre bé que es pot comprar i vendre, que es pot consumir, i ens situa com a espectadors, com a subjectes passius, i el consum cultural s’acosta més a l’oci que al món de les idees i les relacions”, afirma.

Ella se situa en “la definició bàsica de la cultura com un bé comú i, per tant, imprescindible per impulsar el pensament crític, indissociable de l’esfera social i connectat profundament amb l’educació”. I si es concep d’aquesta manera, “les maneres de mesurar ja no serien tan quantitatives, sinó qualitatives. Hauríem de cercar altres paràmetres”, sosté.

En aquest sentit s’expressen Carles Gispert i Paco Espinosa, del col·lectiu de creació Aatomic Lab: “Hem de començar a xerrar d’una economia de la cultura, però d’allò comú. Aquestes enquestes estan enfocades a l’utilitarisme i l’art va molt més enllà”, apunten.

Per la seva banda, la doctora en Belles Arts i professora de la UIB Magdalena Jaume planteja que “potser aquest tipus d’informació hauria d’aparèixer en l’apartat d’economia i finances, perquè parla de cultura dominant, que és parlar de mercaderia i productes de consum”. Aquestes produccions, prossegueix, “són aquelles que apliquen a l’espectador una dolça sedació per tal de pal·liar l’ansietat, ignorar l’opressió i mantenir-nos en la immobilització”.

Mesurar l'impacte social

Com ja plantejava Codina, Espinosa i Gispert posen sobre la taula la necessitat de trobar altres paràmetres que puguin mesurar “la rendibilitat social que té un procés cultural”, perquè l’impacte en la societat és més important que el nombre de llibres a casa”, afirma Espinosa. Posen d’exemple el seu projecte Nosaltres som el barri, en què dones de la Soledat i diferents contextos s’ajunten i aborden la vida a la barriada. “En aquestes propostes, la persona és activa i s’obren portes a gent que mai s’havia plantejat que l’art pot ser important per a la vida”, diu Gispert, qui afegeix que, tot i ser petits actes, “són molt importants, perquè acosten l’abisme que hi ha entre cultura i societat”.

A més, Marte alerta que només parlar de consum i assistència carrega d’arguments per justificar la manca de despesa pública en cultura: “Es llança el missatge que la cultura és per a pocs i no serveix per a res; però la cultura és més diversa, no només està emmarcada dins les institucions”.

Un exemple que apunta Gispert per entendre millor el vincle persones-cultura és el projecte basc Kultursistema, un maping en què s’analitzen els diferents ecosistemes culturals i creatius del territori, amb el conjunt de sectors, valors, tipologia d’agents, impacte i retorn fonamental en la ciutadania.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF