Setmana sí, setmana també. Darrerament se succeeixen els manifestos de denúncia, per part de col·lectius diversos, per la pèrdua d’identitat de distintes barriades de Palma -em referesc a Ciutat, perquè és la que tenc més a prop, podria ser qualsevol altra, també els pobles més grans. A Palma, en tot cas, aquesta setmana, la plataforma ‘Al Molinar, port petit’ anunciava que demanarà a l’Ajuntament que no concedeixi més llicències de bars i restaurants a primera línia de mar, entre altres mesures, perquè no volen que el barri que va ser pescador es converteixi en una zona saturada, incòmoda i aliena que acabi per expulsar els veïns.
Només uns dies abans (o unes setmanes), ARCA denunciava la situació de transformació de la barriada de Sant Agustí per la pèrdua d’identitat que l’amenaça. Les persones que representen el col·lectiu de veïns del carrer de la Fàbrica fan cara d’esgotades cada vegada que surten a aixecar la veu contra la saturació de terrasses, bars i restaurants a un carrer entès com un ‘eix cívic’, però que no els deixa dormir. El mateix que els comença a passar als residents d’un altre ‘eix cívic’, el del carrer de Blanquerna, que es comença a col·lapsar, si no s’ha col·lapsat ja. Els veïns del Jonquet miren amb recel la reforma que es preveu per al barri. Pràcticament no queden cataliners a Santa Catalina, atesos els preus dels habitatges i dels locals comercials que avui són suecs, suïssos o alemanys, sense que això vulgui dir res més que la constatació d’un canvi. I el centre històric de Ciutat és ja només per a turistes o per a milionaris. Aquí entra el col·lectiu Ciutat per a qui l’Habita.
Per si no fos suficient, m’arriben veus que diuen que s’ha de comprar a la Soledat, que amb el pla que té Cort per a la barriada, allò serà “un nou Santa Catalina”. Tremol de bon de veres. Encara més, l’encariment dels immobles de tots els barris esmentats, estan desplaçant l’atenció cap a Son Espanyolet i també cap a Pere Garau, que comencen a transformar-se notablement. Stop, parem màquines.
Entre la conservació i el canvi
La conservació de la identitat d’una barriada, d’un poble o d’una ciutat sencera és una qüestió espinosa i difícil d’afrontar. Els interessos particulars entren en conflicte amb els col·lectius, fins i tot sovint entren en contradicció. També passa moltes vegades que es preserva un barri per acabar convertint-lo en una postal per a turistes o, si més no, en un barri d’elit, que tant és.
Entregats com estam al neoliberalisme a ultrança, no sembla que hi hagi cap govern disposat a posar fre a la màxima que el mercat ho regula tot. Convendria fer-s’ho mirar.
La qüestió és complicada perquè la identitat no és una foto fixa, ni convé que ho sigui. Les barriades, les ciutats, les societats estan en transformació constant o són mortes. Es parla, i es parla molt, que la transformació ha de sorgir de la ciutadania i que la ciutat ha de ser per a les persones, i és clar que sí, només que entre les persones que conformen la ciutadania hi ha de tot, qui compra, qui ven, qui especula, qui vol preservar i qui encara manté allò que si així ens ha anat bé, així podem continuar, i el darrer que tanqui la porta.
És per això que la transformació més necessària està en la cultura que fomenti una sensibilitat diferent, més cívica, menys agressiva, més conscient del bé comú. Si bé aquesta cultura és una cosa que s’aferra d’uns als altres (així és tant en els bons costums com en les malalties), no és menys cert que les polítiques són incentivadores d’un estat de les coses o del contrari. Només alguns exemples: si la ciutadania veu que els planificats pel govern municipal com a eixos cívics s’han convertit en pocs anys en espais inhabitables, serà difícil que entengui el concepte de civisme (o potser l’entengui millor, per oposició); si els veïns són expulsats pel renou de les terrasses, de la música (millor dit, per l’atemptat a la música) que hi ha als carrers; si es permet que qualsevol comerç posi el cartell que li roti, el més gros i cridaner, sense tenir en compte no tan sols la imatge, sinó tampoc la cultura que això reflecteix -per cert, l’Institut d’Innovació Empresarial ha tret una interessant guia sobre retolació, dirigida als comerços-, i ho fa perquè els ajuntaments o bé no tenen normativa respecte d’això o bé no la fan complir; si no es posen mesures fermes per incentivar i fer estimar els comerços singulars davant l’allau de franquícies homogeneïzadores... Si tot això passa, si es permet que sigui el mercat el que ho regula tot, la identitat de la ciutat no es transforma, la identitat es perd. Simplement, no n’hi ha, perquè no hi ha res més antiidentitari que un mercat que es complau de ser global.
