PalmaAuditori Porreres.- Fa disset anys a l’Auditòrium de Ciutat arribà l’espectacular monòleg que va situar Juan Echanove al capcurucull del seu currículum. Una interpretació i un moment de la seva existència teatral que segurament no ha superat. No era fàcil sobrepassar la versió en castellà de l’adaptació que Raymond Cousse havia fet i estrenat a Avinyó de la seva obra Strategie pour deux jambons. Recordo un decorat espectacular. Era una soll de disseny. Recordo una obra un punt pretensiosa i un actor una mica massa engolat. Fins i tot crec que hi va haver un xic de rebombori a causa de la transgressió argumental i conceptual. En primer lloc, pel que fa a la metafòrica història d’un porc que pensava i parlava com un home, i en segon lloc, perquè no era habitual que els monòlegs vinguessin embolicats dins un paper de superproducció. Des de la concepció El cerdo estava destinada a fer esclatar les taquilles. Contaven, i no tinc per què dubtar-ho, que Echanove s’havia tancat dins una soll –de Jabugo?–, a la manera de De Niro.
Amb moltes menys pretensions, però amb igual passió arriba El porc, la versió mallorquina, produïda per Minut1 Teatre, dirigida per Santi Celaya i interpretada per Pedro Orell. L’escenografia és senzilla, com ha de ser una soll, amb dues bales de palla i una mica de fang. Ben il·luminada, no tant per enquadrar els quatre metres quadrats on habita el bacó, fill del verro més famós de la comarca, com per donar rellevància al text, a les reflexions del protagonista. Un protagonista resignat a la seva condició i al seu destí, molt més profitós que el nostre, fins i tot orgullós de no ser altre que convertir-se en vianda per a gurmets i per als que no ho som. Menjar fins a estar a punt, submís a la seva castració per engreixar més i millor, conforme per haver de viure amb solitud, però sobretot molt humà. Perquè clar, tot és una metàfora, gens càustica, molt natural, farcida de sincera humilitat. Aquesta ha estat l’opció del grup, la que fa que el porc resulti entranyable, molt entranyable, que cada pensament, cada reflexió, arribi al públic, directa i sense recargolaments, que s’identifiqui amb el personatge que Orell broda i que qui més qui menys quedi amb poques ganes d’una llesca de pa amb sobrassada.
