L’hotel sicilià dels misteris

Si arribeu davant la façana del Grand Hotel et des Palmes de Palerm, entreu-hi. Bé, potser no cal si veniu de la platja i aneu amb banyador. Si hi treus el cap, tens el deure moral d’anar mínimament ben vestit. A dins hi pots fer un cafè, excel·lent perquè a Itàlia el bon cafè és una religió, i fer un tomb per algunes de les sales. Molts turistes hi entren, però pocs hi dormen. Bàsicament, pel preu. A diferència d’altres hotels elegants centenaris, aquest establiment s’ha anat transformant sense perdre l’encant. I conscients que moltes persones hi entren per morbositat, a l’hotel t’obren les portes encara que no hi tinguis habitació, deixant que imaginis el que vulguis, un cop ets a dins.

Wagner hi va somiar

Només l’edifici ja et sedueix. Va ser encarregat per una família britànica que feia fortuna en terres sicilianes i que, com tota nissaga elegant, tenia un cognom compost: els Ingham-Whitaker. El 1874 hi van entrar a viure i durant molts anys evitaven la mirada dels italians gràcies a passadissos interiors, com el que els duia sota terra fins a l’església anglicana que hi havia a prop o una sortida d’emergència que els duia a un parc. Llavors una part de l’edifici ja era un hotel i el 1882 Richard Wagner hi va passar una temporada; justament aquí va acabar d’escriure Parsifal. Era un edifici tan luxós que el jardí, ara ja desaparegut, arribava fins al mar, que actualment és a més de 400 metres. A finals del XIX la casa va ser comprada per Enrico Ragusa, un empresari local que va ampliar l’hotel utilitzant també la part on havien viscut els Ingham-Whitaker.

La mort d’un poeta

El 1933 l’hotel va començar a fer-se famós més enllà de Sicília quan hi va aparèixer mort, oficialment per una sobredosi de barbitúrics, el poeta i dramaturg francès Raymond Roussel. Roussel s’havia passat mesos fent voltes pel món, escapant-se dels seus dimonis i escrivint textos, fins que va acabar els seus dies a Palerm. Encara avui molta gent creu que es podria haver tractat d’un assassinat, ja que les actes del cas no són gaire clares. Al voltant de l’hotel es va començar a construir una llegenda de lloc misteriós, fins al punt que més d’un avi feia el senyal de la creu quan hi passava per davant, ja que no es tenia clar què hi passava a dins.

Un baró misteriós

Durant mig segle tothom parlava del baró Giuseppe Di Stefano, un home que va viure a l’hotel durant més de 50 anys sense que ningú sabés del cert qui era. La versió popular deia que havia nascut en una família rica de Castelvetrano, al sud de l’illa, però havia matat per error un mafiós a qui va confondre per un lladre. La Màfia l’hauria perdonat a canvi que abandonés la zona i ell hauria marxat a Palerm. Altres diuen que, en realitat, era un mafiós de províncies que vivint allà estava a prop dels seus negocis, i que s’havia inventat un personatge, el del baró, que es va acabar creient. A partir del 1946, uns pagesos cada dia portaven productes de les seves terres per al baró, que feia que els cuiners de l’hotel els preparessin per a ell. Ocupava una de les millors suites, la 204, on va morir el 1998. Vestia sempre de blanc, portava un mocador vermell elegant, fumava puros cubans Romeo y Julieta i cada cop sortia menys a fora. A l’hotel va arribar a sopar amb Burt Lancaster, quan l’actor va ser a Palerm per rodar Il gattopardo.

La reunió prohibida

L’hotel, però, és especialment famós per unes reunions, del 12 al 16 d’octubre del 1957, entre les grans famílies de la màfia siciliana i les de la màfia de Nova York. A la reunió, els clans haurien pactat les condicions per començar a encaminar els seus negocis cap al tràfic d’heroïna. Segons Tommaso Buscetta, un confident de la policia, la reunió no es va produir, tot i que el gran cap de la màfia nord-americana, Joseph Bonanno, sí que va fer nit a l’hotel. De fet, no existeix cap prova sobre aquestes reunions, però altres testimonis van aportar-ne detalls, cosa que va generar encara més misteri al voltant d’un hotel on pots entrar i fer volar la imaginació tot fent un cafetó.