Misc 18/08/2019

L’hora de les artistes

Experts reclamen canvis profunds en el món de l’art més enllà d’exposicions i monografies sobre dones

i
Antoni Ribas Tur
6 min
1. Maria Magdalena, d’Artemisia Gentileschi, va ser redescoberta el 2011 i tornarà a la llum en l’exposició Caravaggio & Bernini.   2. Autoretrat en el sisè aniversari de casament, de Paula Modersohn-Becker. 3. El triomf de Bacus, de Michaelina Wautier.  4. Michelle LaVaughn Robinson Obama, de Amy Sherald.

BarcelonaLes lluites dels feminismes en el camp de l’art tenen més visibilitat que mai. Però les problemàtiques de fons segueixen sense resoldre’s i l’article pioner que la historiadora Linda Nochlin va publicar el 1971 continua vigent. “Les coses, ara i sempre, han sigut, en l’art i en moltes altres àrees, anul·ladores, opressives i descoratjadores per a tots aquells, com les dones, que no han tingut la bona sort de néixer blancs, preferentment de classe mitjana i, sobretot, homes”, deia Nochlin. “La culpa no l’hem de buscar en els astres, en les nostres hormones, en els nostres cicles menstruals o en el buit dels nostres espais interns, sinó en les nostres institucions i en la nostra educació”.

L’article de Nochlin és un dels referents de Grandes mujeres artistas, la monografia que l’editorial Phaidon publicarà al setembre i que està considerada com el recull més extens de dones artistes, amb més de 400 noms des de la més antiga, nascuda el 1490, Properzia de’ Rossi, fins a la més jove, Tschabalala Self, nascuda el 1990. “El controvertit assaig de Nochlin manté dividides les feministes estudioses de l’art”, afirma l’autora de la introducció, l’editora Rebecca Morrill. “¿Hauríem de dedicar els nostres esforços a investigar (i reatribuir) l’art produït per dones segons els cànons dominants (masculins)?”, es pregunta Morrill. L’altra opció seria tenir en compte els obstacles als quals s’han enfrontat les dones i “jutjar el seu art seguint uns altres criteris, malgrat el risc que això comporta de suggerir que existeix una essència femenina universal que les unifica”.

Rebecca Morrill posa damunt la taula que potser és “irrellevant” parlar dels artistes segons el gènere, però també assenyala les diferències dels preus de les obres de dones respecte a les dels homes i la necessitat d’assolir un equilibri als museus. En aquest sentit el Museu d’Art de Baltimore va anunciar els primers dies d’agost que el 2020 només farà exposicions de dones, una decisió que arriba dos anys després d’haver venut obres d’artistes com Andy Warhol i Franz Kline per comprar-ne de dones i afroamericans. En paral·lel, també es trenquen barreres racials: el fotògraf Tyler Mitchell va fer públic fa pocs dies que la National Portrait Gallery de Washington li va comprar un dels retrats que va fer-li a Beyoncé per a la revista Vogue.

'El triomf de Bacus', de Michaelina Wautier

Un model sexista i racista

Es reconeixen les artistes i també les artistes mèdium

“El discurs de la historiografia ha sigut molt sexista i també molt racista”, subratlla la historiadora i crítica Pilar Bonet. “L’artista Judy Chicago va dir que la història de l’art és sexista, racista i classista”. Ara que s’estan corregint “els paràmetres patriarcals”, com diu la mateixa Bonet, dins i fora del món de l’art, el reconeixement de les dones també s’estén a les mèdium com Josefa Tolrà i Hilma af Klint. “Elles deien que el seu art era per al segle XXI i que hi hauria un tsunami que faria rellegir els codis de comportament que havien anul·lat la cultura de les dones”, explica Bonet.

Canviar el sistema de l'art

El risc de no fer canvis profunds en tots els àmbits artístics

Les quotes, el descobriment de les artistes fora del cànon i altres mesures feministes dels museus es poden convertir senzillament i erròniament en una tendència de moda. Per això, cal crear un nou sistema de l’art. “Està tot dit, ja ho van dir les dones poderoses: Angela Davis deia que no es tracta de corregir el sistema, sinó de canviar-lo”, recorda Bonet. Tot i així, considera que aquestes mesures han de portar a un canvi profund. “Els models historiogràfics han deixat de tenir un valor inqüestionable. No estem transformant només els llibres d’història de l’art, sinó moltes pautes que el món ens diu que no han servit per a res”, diu. No és fàcil fer-ho però Bonet subratlla que “ara és el moment en què hi ha més disponibilitat i hi ha més veus de dones de totes les edats, perquè el mateix sistema s’ha tornat insostenible”. I afegeix: “És una qüestió de relació amb l’entorn, i el món de l’art ha de ser antisistema”.

'Autoretrat en el sisè aniversari de casament', de Paula Modersohn-Becker

Les vides abans que les obres

L’etiqueta feminista pot resultar una arma de doble tall i perjudicial

Els relats habituals sobre artistes icòniques, com Artemisia Gentileschi, Frida Kahlo i Tamara de Lempicka, sovint parlen més dels detalls biogràfics que de les obres, sobretot dels aspectes sexuals. “I si la seva vida té alguna morbositat, el valor de l’obra se’n ressent”, diu la historiadora i professora Assumpta Bassas, per a qui “el sistema econòmic” les ha fet triomfar al mercat com una excepció necessària per alimentar-lo.

Un altre obstacle amb què poden topar les artistes és que no tinguin reconeixement perquè la seva obra no és prou militant: “A algunes artistes només se les recupera quan l’etiqueta feminista es posa de moda -afegeix Bassas- però això pot anar en contra d’elles: la Silvia Gubern, una pionera dels anys 60, no ha pogut entrar a l’exposició Feminismes! del CCCB perquè no tenia una obra prou feminista. Entren en contradicció moltes coses”.

Independents dels homes

S’han de crear relats amb models i referents femenins

A Leonora Carrington i Frida Kahlo no els agradaven gaire els seus col·legues del surrealisme i Auguste Rodin va provocar estralls en la vida de Camille Claudel. Tot i així, el reconeixement d’algunes dones s’ha produït perquè estaven relacionades amb algun artista: “Si Frida Kahlo hagués estat fora del cercle de Diego Rivera, els surrealistes i els comunistes, crec que l’estaríem descobrint ara”, explica Bonet. “Una biografia d’una artista que comença amb «Era l’amant» o «Era la deixeble» comença malament, perquè la de Picasso no comença així. S’ha de parlar d’elles sense parlar d’ells. Les biografies s’han de redactar d’un altraa manera. S’ha de canviar perquè són fruit d’una estructura de pensament absolutament racionalista, funcionalista, productivista i capitalista”, subratlla.

El model historiogràfic hegemònic, que es remunta a la Il·lustració, no és vàlid per a les dones perquè, a més del seu ofici, també es fan càrrec de les feines domèstiques: “Hilma af Klint tenia cura de la seva mare que era cega, i d’altres també tenen fills, parelles i amants -diu Bonet-. Sempre hi ha una dedicació als altres que fa que no puguin participar en la cursa de l’art amb la mateixa velocitat”. Bassas assenyala que “el món de l’art és molt complicat quan les artistes volen tenir família, s’haurien de donar beques per a artistes mares i per a les famílies, necessiten un suport específic”.

'Michelle LaVaughn Robinson Obama', d'Amy Sherald

Catalunya, molt patriarcal

Les historiadores, i no els museus, són cabdals per recuperar artistes

Pel que fa a les artistes en els museus públics barcelonins, en els últims anys, el Macba ha dedicat exposicions a figures com Rita McBride, Carol Rama, Eulàlia Grau i Àngels Ribé. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va recuperar la figura de Lluïsa Vidal. Sigui com sigui, Bonet posa en relleu la feina que han fet les historiadores anant per davant dels museus: “Aquestes dones s’han recuperat perquè algunes historiadores les han tornat a posar en valor, però sempre a través de processos de petita escala que havien començat amb treballs a peu de carrer. Als Estats Units també ha passat així”.

Bassas lamenta que “s’està fent molta investigació però el problema és que no arriba al gran públic i tots els museu del món s’estan posant les piles menys els espanyols, és una vergonya”. I subratlla que “el sistema artístic català és superpatriarcal, fins i tot més que en altres llocs d’Espanya”.

Aquest sistema patriarcal encara marca la trajectòria de les noves generacions. “Les artistes joves tenen molta consciència de gènere i han llegit teoria, però encara topen amb un sistema patriarcal”, diu la comissària Rosa Lleó. “La lluita ara potser també implica ampliar la visibilitat a altres feminismes, com els negres, els indígenes i l’ecofeminisme”, conclou Lleó.

stats