L’homenatge als actors de Juan José Campanella

BarcelonaDeu anys després de guanyar l’Oscar per El silencio de sus ojos, Juan José Campanella (Buenos Aires, 1959) estrena avui una nova pel·lícula amb actors, El cuento de la comadreja. En aquesta dècada, però, l’argentí no ha parat quiet: va firmar la irregular cinta animada Futbolín (2013) i s’ha dedicat principalment al teatre i a la televisió, on per cert va dirigir el pilot i un bon grapat d’episodis de la magnífica sèrie Halt and catch fire. “El temps ha passat molt ràpid -explica Campanella-. Un mes després de l’Oscar vaig començar Futbolín, que em va tenir ocupat tres anys i mig. En acabar, sentia tanta aversió per la tecnologia que vaig dirigir teatre, una nova versió de Parque Lezama, de Herb Gardner. No volia veure un sol ordinador, només actors i diàlegs”.

Aquesta enyorança per la matèria primera del drama es palpa a El cuento de la comadreja, comèdia negríssima amb diàlegs d’allò més àcids recitats per un pintoresc quartet de personatges: una gran actriu ja retirada, el seu marit actor, el director de les seves pel·lícules i el guionista que les va escriure, tots quatre compartint sostre en una gran mansió i al marge de la societat. La història, tanmateix, és una nova versió de Los muchachos de antes no usaban arsénico, comèdia dirigida el 1976 per José Martínez Suárez. “No la va veure ningú perquè es va estrenar dues setmanes després del cop militar del 1976, quan es recomanava que la gent no sortís al carrer -explica Campanella-. Tenia ganes de fer una pel·lícula d’aquelles que ja no es fan, amb girs de guió sorprenents i personatges enginyosos. Però no volia explicar el mateix: la meva versió té un humor més negre, un joc amb el cinema i el final és diferent. L’objectiu era aproximar-se al que faria Lubitsch si hagués dirigit una comèdia als estudis Ealing”.

El resultat s’allunya dels drames sentimentals com El hijo de la novia amb què Campanella va triomfar a principis del segle XXI, especialment per la mala bava que gasta el seu nou film, ple de frases lapidàries i cruels. Campanella assegura, però, que “la ironia i el sarcasme” sempre li han agradat, però abans els feia servir en “contextos més amables”. El director, com és habitual, torna a disposar d’un repartiment argentí de luxe: Graciela Borges, Óscar Martínez, Luis Brandoni i Marcos Mundstock, membre de Les Luthiers. “Tenia un projecte amb ell i Rabinovich, però el Daniel va morir i després vaig cridar el Marcos per fer El cuento de la comadreja. Va patir una mica amb la part tècnica i les marques, però ho fa fantàsticament bé”, diu. També sobta la presència d’una Clara Lago -quota espanyola de la coproducció argentina i espanyola- força desimbolta amb l’accent argentí.

Tots tenen espai per al lluïment, en un film que té molt d’homenatge al cinema i especialment als intèrprets. “Els actors tenen mala reputació pel seu ego i la vanitat, però jo els admiro precisament per això -diu Campanella-. Sense ego ni vanitat no podrien ser actors. Són sensibilitat pura”. El director estrenarà Parque Lezama a Madrid el 29 de juliol i prepara una versió espanyola d’un llibret teatral seu, ¿Qué hacemos con Walter? “És sobre la reunió d’una comunitat de veïns -diu-. El tema del dia és si acomiaden al porter”.