La història secreta de Marvel

BarcelonaMolt abans de les pel·lícules, les sèries de televisió i els rècords de taquilla, els superherois ja eren un fenomen de masses que des de les pàgines de paper barat del còmic van aportar una de les formes d'entreteniment més pures i lluminoses de la cultura pop del segle XX.

Però alguns dels herois més icònics del gènere, com ara Spiderman, els Venjadors i els X-Men, van néixer durant els 60 en una diminuta oficina de Madison Avenue -el carrer de les agències de publicitat de Manhattan que serveix d'escenari a Mad men -, fruit del talent i la intuïció d'un petit grup d'artistes mal pagats, la desesperació d'una editorial a punt de desaparèixer i, si fem cas a Marvel Comics: La historia jamás contada , un llibre de Sean Howe amb més de 600 pàgines sobre la història privada de l'empresa, d'una petita indiscreció durant una partida de golf.

Orígens i explosió

A principis dels 60 els superherois estaven en hores baixes. El gènere, que havia nascut a finals dels 30 i s'havia popularitzat durant la Segona Guerra Mundial, amb tirades de milions d'exemplars, es va desinflar lentament després del conflicte, especialment davant de la persecució dels còmics promoguda a mitjans dels anys 50 pel psicòleg infantil Fredric Wertham.

Timely, una de les grans editorials del sector, havia reduït la producció de còmics al mínim. En una partida de golf entre Martin Goodman, l'editor de Timely, i Jack Liebowitz, l'editor del segell rival D.C., Liebowitz va comentar que el còmic sobre un grup de superherois de D.C. - La lliga de la justícia - havia tingut un gran èxit. Goodman, que aleshores només publicava revistes masculines i còmics de monstres, va ser ràpid de reflexos i va encarregar al director editorial Stan Lee que creés un còmic protagonitzat per un grup de superherois.

Els 4 fantàstics va suposar un cop de timó en el gènere. Els quatre protagonistes formaven una mena de família disfuncional: discutien, es barallaven, es reconciliaven... Eren gegants amb peus de fang, herois fal·libles, colèrics, humans, que habitaven un univers familiar: la ciutat de Nova York. Els seguirien altres personatges: Spiderman, que sota la màscara era un adolescent torturat i solitari; Hulk, un científic que es transformava en un monstre incontrolable; Thor, un déu escandinau que en colpejar un martell es convertia en un metge coix...

Dues cares d'un fenomen pop

Però la doble identitat, que era tan característica dels personatges de la casa, també formava part de la naturalesa de Timely, ràpidament rebatejada com a Marvel. Tot i que en els textos i articles informatius dels còmics Stan Lee pintava un retrat jovial de l'ambient de l'editorial i de l'equip creatiu -el Bullpen-, Sean Howe relata amb profunditat les desavinences entre Lee i els principals dibuixants de la casa, Jack Kirby i Steve Ditko. Si bé Lee firmava els guions, eren Kirby i Ditko qui s'encarregaven de pensar les històries a partir d'alguna idea o suggeriment de Lee, i ell només s'encarregava d'escriure els diàlegs, una circumstància que emprenyava els dibuixants. Va arribar un punt en què Ditko i Lee ja no es parlaven i el guionista rebia les pàgines dibuixades de Spiderman sense saber res de la història. Home d'empresa i nebot de l'editor, Stan Lee es va endur més crèdit que ningú de la creació dels herois de Marvel, però el llibre de Howe qüestiona la seva aportació.

Mentrestant, a cavall d'aquesta nova generació d'herois, les vendes es van disparar. L'editorial fins i tot va traspassar el mercat infantil i va arribar al públic universitari - Esquire publicava el 1965 una llista d'herois universitaris que incloïa John F. Kennedy, Spiderman i Hulk-, la modernitat -els deliris gràfics dels còmics eren celebrats per hippies i beatniks- i el món de l'art, en què artistes com Lichtenstein s'apropiaven de vinyetes per als seus quadres. Cineastes de prestigi com Fellini o Resnais es declaraven fans de Marvel i l'editorial atreia una atenció mediàtica inèdita: Marvel era un fenomen pop.

Còmics, drogues i rock'n'roll

Als 60 els còmics de Marvel havien començat a fer-se ressò tímidament dels canvis de valors a la societat nord-americana introduint superherois negres com Pantera Negra o el Falcó, però a partir de la dècada següent, amb Lee i Kirby fora de joc, una nova generació de guionistes més joves i liberals com Steve Englehart, Jim Starlin, Steve Gerber i Gerry Conway van estirar els límits de la censura: atacs indirectes a Nixon i la Guerra del Vietnam, aventures còsmiques que semblaven -i estaven- inspirades per l'LSD, etc. Starlin rebia cartes amb porros de marihuana dels fans mentre que Lee, convertit en ambaixador de Marvel, era xiulat pels fans integristes a les universitats perquè els nous guionistes de Spiderman s'havien atrevit a matar Gwen Stacy, la xicota de l'heroi. Howe retrata com l'editorial es va convertir a poc a poc en un camp de batalla entre els editors i uns autors amb egos cada vegada més grans que es negaven a renunciar a la propietat intel·lectual de les seves creacions. El conflicte va esclatar quan Gerber va demandar Marvel per la propietat de l'Ànec Howard , un dels pocs còmics d'èxit de l'època. I tot i que al final va haver-hi acord entre les parts, el prestigi de l'empresa va quedar tocat.

Amb un mercat en recessió i Marvel convertida en un polvorí, la salvació de l'editorial als 70 va ser, d'una banda, el còmic sobre la popular banda de rock Kiss i, de l'altra, un encàrrec de Hollywood que els editors van dubtar molt si l'acceptaven o no: l'adaptació en còmic d'un film amb actors desconeguts anomenat La guerra de les galàxies .

L'entramat empresarial

Un dels aspectes més explorats a Marvel Comics per Howe és l'entramat de relacions empresarials i econòmiques que regien la creativitat a Marvel. Un exemple és el renaixement de X-Men , una de les creacions menys populars de Lee i Kirby, cancel·lada a principis dels 70. Ressuscitar-la amb una nova tongada de mutants -una deessa africana, un dimoniet alemany, un colós rus i un salvatge canadenc- tenia per objectiu, en realitat, estimular els nous mercats estrangers en què els còmics Marvel començaven a editar-se. Però la complexitat dels guions de Chris Claremont i el sentit de l'espectacle del dibuixant John Byrne van convertir-la, per sorpresa, en el buc insígnia de l'editorial.

Ara bé, no tots els casos d'ingerència empresarial són tan feliços. Durant la dècada dels 80, l'editor en cap Jim Shooter va imposar la llei del crossover amb arguments que saltaven d'una col·lecció a l'altra i obligaven el lector fidel a multiplicar la seva despesa. Els còmics estaven cada vegada més al servei del màrqueting i Marvel es va treure de la màniga una versió femenina de Hulk per explotar-la a la televisió i un heroïna disco (Dazzler) perquè després una cantant real n'adoptés la personalitat i sortís de gira.

A partir dels 90, convertida en un conglomerat d'interessos financers, Marvel es llança a la recerca desesperada de beneficis immediats, fomentant una bombolla especulativa i saturant el mercat d'edicions especials i números 1. Claremont abandona la nau de X-Men després de 18 anys i una nova generació de dibuixants top com Todd McFarlane i Rob Liefeld imposen la seva llei fins que, borratxos d'èxit, marxen de Marvel per fundar una nova editorial, Image. Durant els 90, Marvel va estar a punt de sucumbir a la seva pròpia cobdícia, però un nou rumb editorial i les primeres adaptacions cinematogràfiques solvents van reflotar l'empresa. Avui, convertida en filial de Disney, la història de Marvel es continua escrivint, encara que potser més a les pantalles que al paper.