PalmaConfessa que ara està escrivint una novel·la i que ho fa com si fos un llibre de contes. També els contes que aplega a cada llibre, en certa mesura, se solen poder llegir com a capítols d’una novel·la. És més, com passa ara, quan s’edita un recull dels contes que va publicar en tres llibres successius ja fa bastants anys, es fa evident que estan estretament vinculats. Miquel Bezares (Llucmajor, 1968) ha donat al nou llibre el títol d’un d’aquells contes. El col·leccionista (AdiA Edicions) ha arribat aquests dies a les llibreries com a aplec de trenta-sis relats, que són tots els contes publicats entre 1998 i 2009, els que hi havia a Susannes, Quan els avions cauen i Terminal B. Això, acompanyat en aquesta edició compilatòria d’un estudi lúcid i ben argumentat de Llucia Serra Ferre sobre els contes i la manera de contar de l’escriptor llucmajorer.
Triar el títol d’un conte entre els 36 possibles no és fortuït. Llucia Serra diu que El col·leccionista “convida a pensar en l’escriptor com a col·leccionista de situacions, d’emocions, d’arguments, també com a col·leccionista i compilador de la pròpia obra”. Per què El col·leccionista com a títol de l’aplec?
— Entre els contes que vaig publicar fins al 2009, n’hi ha dos de programàtics: ‘Roma’ –que està a Quan els avions cauen–, i ‘El col·leccionista’, de Terminal B. ‘El col·leccionista’ és un conte que juga amb la història de com és el procés creatiu, com aquest procés creatiu és independent del procés vital de l’escriptor però alhora se n’alimenta. No deixa de ser un joc metaliterari. A més, cercava un títol per explicar que aquests tres llibres estan molt vinculats i que tenen una continuïtat. El col·leccionista és una compilació de contes, però no una antologia.
Vós hi feis una nota: “publicar en un sol volum aquests tres llibres tenia i té tot el sentit del món”. És l’anotació de qui n’està convençut.
— En la gènesi del llibre hi ha la meva voluntat de publicar aquestes tres obres conjuntament. Representen l’evolució de la meva narrativa. Tal com l’entenc jo avui, la meva narrativa s’inicia amb Susannes, i fins a Terminal B es produeix una evolució de depuració lingüística, estilística i de concreció de quines són les meves obsessions. Em venia de gust posar a l’abast del lector actual, que no és necessàriament el del 1998, uns textos que, si pretens acostar-t’hi, tindràs totes les dificultats del món per trobar-los.
Sou conscient que se us coneix més com a poeta? En sou que la vostra narrativa s’endú cosa del poeta? Encara demanaré més: vós us veis més com a poeta?
— No sé si és necessari veure’m com a poeta o com a narrador. Jo em veig com a escriptor. I com a tal, tinc diverses maneres d’expressar-me. És obvi que la meva activitat poètica és superior a la narrativa. I m’agrada que em diguin que som un poeta que escriu narrativa, no em preocupa. No m’atreviria a dir que som novel·lista, tot i que ara escric una novel·la.
Heu retocat molt els contes per a El col·leccionista o s’aguantaven tot i el pas del temps?
— N’he fet una actualització lingüística. Són prenormatius. Però hi he hagut de fer molt poca feina. I m’ha donat una certa satisfacció pensar que tretze anys després del darrer no necessitava fer-hi gaires canvis.
Com els veis ara, des d’una altra edat i una altra perspectiva de la vida? De fet, al vostre darrer llibre de poemes, Mal pas (2020), posau l’accent en la consciència d’entrar en el camí que condueix a la vellesa.
— Per mi, la poesia és més transparent. L’entenc com una introspecció més salvatge, de nuesa absoluta davant el moment en el qual jo som. Em veig fent uns poemes als 20 anys i, als 50, fent-ne uns altres. Els poemes duen una mena de segell del meu moment vital. En canvi, en la narrativa, sobretot després de l’exercici de recuperació d’aquests tres llibres, m’he sentit molt identificat als meus 54 anys amb coses escrites quan en tenia 30. És interessant que els temes que hi tractava continuen sent els que em preocupen ara.
Diríeu que en la narrativa us exposau menys?
— En la narrativa et protegeixes perquè no deixes de construir un món que ha de ser versemblant. Concep la narrativa com la via per explicar històries. Si no explica una història, no m’interessa. I és que no es tracta d’explicar-les, sinó de viure-les. Cada història que expliques és una història que vius. L’escriptura és viure una vida que no és la teva. I la narrativa t’ho permet. Encara crec molt en la idea que la literatura ha d’explicar aquelles coses que no són allò que realment semblen. No es tracta només de fer veure una cosa diferent, sinó de crear una cosa nova a partir de la que coneixes.
Els temes que tractàveu fa 20 anys són els que us preocupen ara... Quines són les vostres obsessions?
— El dol, el dolor, la dificultat de viure... La narrativa més inicial està més vinculada a les passions sexuals i va evolucionant cap a unes emocions molt més subtils. En tot cas, una de les grans obsessions dels escriptors –i de les persones– és la mort, amb la qual a 18 anys ja hi relaciones l’orgasme. Jo, des d’aquesta edat, escric del sexe i del plaer, i també de l’altra cara, que és el dolor i la mort. Tanmateix, el pas del temps és la reflexió sobre com de prop és la mort. I com de ràpid desapareixen els plaers. Així que tornes a tenir la relació tan pròxima entre el plaer i el final.
Creis que reflexionar sobre el dol us hi prepara?
— Quan vius un dol, trobes confort en la literatura. Com a teràpia per al dolor, la literatura fa un paper essencial. I l’art en general. Hi ha poques coses que tenguin tanta eficàcia i tan pocs efectes secundaris com l’art per tractar el dolor. Si no hi cregués, no m’hi dedicaria.
Pensau molt en el lector quan escriviu?
— El primer lector de les obres de qualsevol escriptor és ell mateix, és obvi. I si el primer lector no en gaudeix, pot plegar. El filtre per decidir si un text el pots sotmetre al judici del lector extern és que tu passis gust de llegir-te. Si no, no té gens de sentit. En tot cas, jo pens en els lectors que tenen els meus gustos. A mi m’agrada que em contin històries, no que dediquin quatre pàgines a descriure com una fulla cau d’un arbre. El que pretenc és contar històries que poden tenir una temàtica molt semblant i que, així i tot, sorprenguin. Sent que és l’obligació de l’escriptor, sorprendre. Si us explic una cosa i pensau que no us estic explicant res de nou, és que no me n’he sortit.
Entre els motius per a la compilació d’El col·leccionista hi ha també que els llibres desapareixen aviat de les llibreries. No és una anomalia, això?
— Els llibres tenen vides diverses, apareixen i desapareixen, i sempre hi ha hagut reedicions. Avui editar un llibre és un procés molt més fàcil que abans, i això és bo per a la literatura. Costa menys reeditar que un metre quatrat de magatzem. Ara es publica molta i molt bona literatura. I hem de reconèixer el gran paper que fan les petites editorials per salvar el món literari.u
