“Jo he estat timidíssima i la fotografia m’ha ajudat a parlar”

FormenteraCristina García Rodero va fotografiar, del 1974 al 1989, les tradicions i els rituals populars espanyols, un retrat antropològic recollit a 'Espanya oculta', la seva obra més coneguda. Des de llavors, ha donat la volta al món capturant ritus, balls i festes. És membre de l’Acadèmia de Belles Arts i ha estat professora durant 33 anys a la Universitat Complutense de Madrid. Sempre l’acompanyarà, en cada presentació, el “primera fotògrafa espanyola a entrar a l’agència Magnum”. Enguany ha estat una de les ponents del Formentera Fotogràfica.

Vàreu dir en certa ocasió que el vostre límit és la intimitat de les persones?

Sí, sobretot el dolor. Em paralitza. Quan veig algú que pateix em costa molt fotografiar-lo. Record una dona en un temple, a Nàpols, que entrà arrossegant-se amb el seu fill malalt a les espatlles. Demanava amb tanta desesperació, era tan gran el seu dolor, que no vaig poder, ni vaig voler, fer-li la foto.

Sentiu el pes d’haver viscut certes situacions?

No em penedesc de res, però a vegades el pes és molt gran. Em ve a la memòria l’enterrament d’un bebè a Geòrgia, un país en postguerra on jo feia un treball per a Metges Sense Fronteres. La mare no plorava, no cridava, res. Em vaig posar al costat de la tomba i vaig fer una foto en el moment en què s’acomiadava. Ella va sentir el so de l’obturador i em va mirar. Aquella mirada –sense retrets– se’m va quedar gravada. Primer em vaig sentir ridícula, però després vaig sentir que era allà on havia de ser.

Quan vàreu començar, us costava apropar-vos als desconeguts?

No. Jo he estat tota la vida timidíssima. I la fotografia ha estat una ajuda tremenda per atrevir-me a parlar. Encara que he estat molt tímida, he tingut la sort que la gent m’agrada molt. El reportatge és una escola d’aprenentatge de la vida. T’ensenya a prendre decisions importants contínuament, a acceptar el que és diferent, per molt que et costi. I a aguantar allà amb respecte.

Un exemple de lloc on us ha costat aguantar?

Molts. Ara venc de l’Índia on, en honor de la deessa Kali, tallen el cap d’un gall amb la boca i en xuclen la sang que sortia pel coll. És difícil, però ho has de veure, perquè és un sacrifici que forma part dels rituals que hi ha allà. O el Kumbhamela d’Allahabad on, durant 50 dies, 85 milions de persones passen per allà. La massa de gent, en aquest cas, és perillosa, perquè tothom intenta entrar en un temple on no hi ha espai, i és un patiment, perquè hi ha accidents en què mor gent. I jo he d’estar a primera fila per intentar fotografiar tot el que passa.

Què us ensenyen situacions com aquestes?

A no llançar la tovallola, no acovardir-me. De vegades és tan difícil que vols anar-te’n. Penses que no val la pena, que t’estàs jugant la vida. I com que soc la més petita i la més dèbil i la que té més anys, tinc més paperetes perquè em tirin a terra. Però es tracta de complir amb la meva obligació, que és explicar coses que m’interessen. Llavors, no puc contar-ne només la part bonica, allà on treballo a gust. No.

Què és el que us interessa de mostrar els rituals o els costums?

Conèixer la vida, el món i a mi mateixa. Al final és un desig de coneixement, d’aventura i de creació d’obra. La fotografia de reportatge genera molta frustració. Estàs setmanes esperant una imatge i, de sobte, algú es posa davant, o plou, o miren a càmera. Són segons, i de vegades és estressant. Angoixa.

Es renega de les tradicions, a Espanya?

Va passar sobretot als anys vuitanta, quan qualsevol cosa que feia olor de Franco es negava. Però als pobles encara queden moltes tradicions i rituals. Avui el que més acaba amb tot és la immigració, quan et separes dels teus veïns, amics, amb qui tenies uns vincles solidaris i emocionals que uneixen la gent. Amb la immigració hi ha desarrelament, ja no ets ni d’aquí ni d’allà.

Què pensau de les noves formes d’espiritualitat?

L’ésser humà té molta necessitat de creure per trobar un equilibri i un motiu a la seva vida. Si els serveix a ells i no fan mal a ningú, em sembla bé.

Vós creis en alguna cosa?

En la bondat. És quelcom tan fràgil... però crec que n’hi ha molta.

Feis fotos per justícia social?

No m’interessa ser pamfletària. Crec que la foto en si mateixa, si està ben feta, donarà moltes dades. No m’interessa tenir una direcció política amb el meu treball, només que es coneguin les situacions. Però moltes vegades sí que, quan he estat treballant, he pensat per dins: “Que se n’adonin!”.

Sempre destaquen la vostra aparença “comuna”.

Sí! Em diuen: “Ai, que normal que ets”. Però, que he de fer? Aplaudir-me a mi mateixa perquè he aconseguit que em sortís una bona foto? No et pots creure la millor, demà pots fracassar. Crec que afrontar-te a les dificultats et fa perdre l’arrogància.