J. A. Mendiola
18/08/2021

Händel passat per aigua fresca

2 min
Actuació de l'Academy of Ancient Music a Pollença

Pollença.- 17/7/1717 és la data que Händel, Haendel o Handel va haver de fer l’ullastre esbrancat per agradar al nou rei d’Anglaterra, Jordi I, a qui havia deixat amb un pam de nas quan “tan sols” era príncep elector de Hannover. Es retrobaren dins la barcassa al riu Tàmesi, on durant el viatge des de Londres fins a Chelsea dirigiria aquestes tres suites amb una orquestra formada per més de cinquanta músics. La intenció del compositor era que la primera s’interpretés en el trajecte d’anada; la segona, mentre el monarca i els seus acompanyants fessin l’àpat, i la tercera, en el recorregut de tornada. Però al rei li agradà tant que diuen que va fer que repetissin tres cops la composició sencera. És a dir, tota l’estratègia de Händel perquè el metall fos gran protagonista a la primera i a la tercera suites, per així aconseguir que el renou del viatge no interferís en la música, mentre que la delicadesa de la segona havia de servir per acompanyar els comensals mentre feien la seva, se’n va anar en orris. Però la partitura prossegueix la seva singladura amb la mateixa frescor que el dia de la seva gran estrena.

Els encarregats de traslladar-nos al barroc segle XVIII va ser l’Academy of Ancient Music, dirigida pel director titular, Richard Egarr, i armada amb els seus instruments d'època, que sempre fa més adient el viatge en el temps. Una composició estructuralment senzilla, però d’una precisió i magnificència aclaparadores, que en el seu moment va fer que Händel salvés la pell. Però no tan sols això, perquè l’èxit i el ressò varen fer que els encàrrecs de projectes similars es multipliquessin exponencialment. Un bon exemple seria la Música per als reials focs d’artifici, que els acadèmics varen interpretar en tercer lloc. Entre una i l’altra varen intercalar el Concerto Grosso op. 6, núm 6 en Sol menor. Per si la música i la qualitat orquestral no fossin suficients, hi va haver un espectacle addicional, com és l’exhibició, quasi una performança, de Richard Egarr al capdavant, que amb la mà esquerra exercia de director, mentre que amb la dreta anava marcant el tempo amb el clave. Un autèntic espectacle, molt fresc, deia qui en sap, un vespre de canícula.

stats