Cultura 01/09/2017

Guillermo del Toro explora la cara política de la fantasia

A ‘The shape of water’, el mexicà denuncia la intolerància del món actual a través d’una faula romàntica ambientada en els anys de la Guerra Freda

Manu Yáñez
3 min
Sally Hawkins i Guillermo del Toro, protagonista i director de The shape of water.

BarcelonaEl Festival de Venècia sembla encaparrat a demostrar la capacitat metafòrica del cine. Si dimecres, en la inauguració, la Mostra va convidar la premsa acreditada a pensar en el xoc entre la fraternitat humana i l’egoisme capitalista a través d’una comèdia de ciència-ficció amb persones minvants ( Una vida a lo grande ), ahir el festival va tornar a celebrar l’habilitat del cinema de gènere, en particular el fantàstic, per revelar les flaqueses i esperances del nostre temps. L’encarregat de posar-nos davant d’un sinistre i alhora romàntic mirall deformant va ser el mexicà Guillermo del Toro, que a The shape of water ( La forma del agua ) construeix un homenatge al film del 1956 La dona i el monstre, de Jack Arnold. Més enllà del seu entusiasme cinèfil, la pel·lícula destaca per la força amb què l’escenari entre pretèrit i mitològic es converteix en un aparador de les epidèmies del present, de la intolerància racial a la proliferació d’un esperit militarista. “Sempre he pensat que la fantasia és un gènere molt polític”, va defensar Del Toro en roda de premsa: “Només cal pensar que el nostre primer acte polític és escollir l’amor per sobre de la por”.

Ambientada en el període de la Guerra Freda, l’acció de The shape of water gira al voltant de la misteriosa i íntima relació que s’estableix entre una dona d’aparença fràgil -Sally Hawkins convertida en La Princesa Sense Veu- i una criatura marina de contorns antropomòrfics. Una estranya parella enfrontada a un agent de la intel·ligència militar (Michael Shannon) consumit pels impulsos violents i la banalitat d’una Amèrica residencial de tons pastel. “La pel·lícula transcorre a l’any 1962, però parla del nostre present”, va insistir Del Toro: “Quan Amèrica diu que «vol ser gran de nou» és com tornar al 1962, una època marcada pel racisme, el sexisme i el classisme”.

Una celebració de la bellesa diferent, una oda a la fraternitat entre els inadaptats, The shape of water no té por d’introduir una forta càrrega de luxúria en el relat, mentre salta sense xarxa entre un registre naïf, sostingut pel to de faula de la història, i una cara lúgubre; territoris que Del Toro connecta amb una càmera en permanent i fluid moviment. De la banda cromàtica, el verd es converteix en el color de l’esperança i l’honestedat, mentre que la poderosa qualitat tàctil de l’acció troba la seva justa correspondència en la reticència de Del Toro a deixar-se portar per la pirotècnia digital.

El retorn de Lucrecia Martel

Per a la cinefília més combativa, la presentació de Zama, l’adaptació que ha fet Lucrecia Martel de la novel·la homònima d’Antonio Di Benedetto, era la projecció més esperada d’aquesta edició de la Mostra. I val a dir que la directora de La ciénaga i La mujer rubia no va decebre els seus seguidors. Aproximació al·lucinada a la vilesa de la presència colonial espanyola en l’Argentina de finals del segle XVIII, la pel·lícula de Martel sap fer justícia a l’impuls experimental de l’escriptura de Di Benedetto, una barreja impossible de l’angoixa de Kafka i la subjectivitat de Faulkner. L’operació fílmica de Martel passa per la radicalització del compromís de la cineasta argentina amb un cinema sensorial i ambigu. Transgredint els límits de la comprensió, Zama esbossa un univers sensual i caòtic on regna la incertesa.

Zama s'aproxima a la presència espanyola en l'Argentina del segle XVIII

En la bogeria de Zama, el protagonista, “un assessor lletrat de la Corona espanyola a l’Argentina”, habita una realitat miserable i absurda en què la burocràcia i la violència destrueixen tota forma d’esperança. A la set de cossos femenins de Diego de Zama, la pel·lícula respon amb l’aparició de joves nimfes, picardioses dames espanyoles (Lola Dueñas) i índies maternals. A l’orgull desbocat del protagonista, Martel li subministra un cor de veus murmurioses o imaginades que celebren “el turment de la puresa” de De Zama. Al tractament ambigu del temps històric de Di Benedetto, l’anacronisme musical que impera en el film. A l’ensorrament de la màscara civilitzada del colonialisme, el declivi d’un cos (el del gran actor mexicà Daniel Jiménez Cacho) i dels materials: podrits i pudents.

En un passatge memorable del text d’Antonio Di Benedetto, un personatge secundari, l’escrivent d’una casa de governació espanyola que està elaborant una novel·la incomprensible, afirma: “Jo no només escric: faig la meva creació”. En el seu nou film, Martel ha creat un univers d’una bellesa capaç de trastocar la percepció de l’espectador. En aquest sentit, Zama mereix ser considerada una pel·lícula traumàtica, salvatge, una de les millors pel·lícules dels últims anys.

stats