Guido Guidi, el fotògraf de la Itàlia silenciosa

BarcelonaEl fotògraf italià Guido Guidi (1941) va néixer a Cesena, un nucli industrial i comercial al sud de Ravenna i a l’oest de Rímini, i aquest entorn va marcar com es va endinsar en el món de la fotografia quan era un adolescent, perquè va immortalitzar “els territoris de la seva experiència vital, els amics, la família i la perifèria al voltant de Cesena”, com diu Marta Dahó, la comissària de l’exposició que La Virreina dedica a Guido Guidi fins al 16 de gener. Precisament Guidi és conegut perquè va fixar-se en llocs marginals i perifèrics que tenia a prop. “Eren llocs que havien estat desatesos perquè no existien o no havien despertat l’interès dels fotògrafs. Eren llocs buits, intersticis”, explica la comissària. Guidi no els va voler “monumentalitzar”, sinó que li van donar la possibilitat d’experimentar. “Són una mena de zona franca no contaminada de referents estètics que li van permetre moure’s amb més llibertat”, explica. 

L’exposició porta per títol Da zero i és la retrospectiva més ambiciosa que s’ha fet de Guidi, amb unes 260 imatges des de les primeres fotografies que va fer en blanc i negre fins als últims projectes. “És una referència imprescindible de la fotografia italiana”, subratlla el director del centre, Valentín Roma. “La fotografia de Guido Guidi és important perquè suposa una reflexió sobre la fotografia, l’entén com un procés de comprensió, instrument per aprendre a veure-hi, i ens pot ensenyar a veure-hi més automàticament”, afirma Dahó. 

Un aspecte significatiu de la trajectòria de Guido Guidi és que ha exercit com a docent durant anys a la Universitat de Venècia –també ha col·laborat sovint amb el seu departament d’urbanisme– i a la Facultat de Belles Arts de Ravenna. Precisament entre les peces destacades hi ha la sèrie que va dedicar al llarg d’una dècada a la tomba Brion, de l’arquitecte venecià Carlo Scarpa, que va ser el seu mestre. També les imatges inèdites de ciutats com Barcelona, Madrid i Granada d’un viatge per Espanya que va fer el 1981 i unes altres que va fer als anys 90 quan va tornar a Espanya en diferents ocasions per fer fotografies al llarg d’una ruta que començava a Sant Petersburg i acaba al cap de Finisterre. “És un autor extremadament prolífic, i aquesta exposició és com una constel·lació”, explica la comissària. “Segueix treballant a la seva manera –afegeix–. No prepara les fotografies i no pensa en els aspectes socials explícitament. Els encàrrecs no es distingeixen del seu treball personal”. Precisament la seva producció també es distingeix perquè Guidi és un dissident de les lògiques del fotoperiodisme i la fotografia comercial. “En la seva fotografia primerenca ja es podia veure el seu interès pels aspectes geomètrics –explica Dahó–, la llum, la presència humana, marcats per una subtilesa i una sofisticació molt rares per a algú tan jove”. 

Joan Fontcuberta contesta la teoria de Roland Barthes

En paral·lel a l’exposició de Guido Guidi també es pot veure el projecte que Joan Fontcuberta ha desenvolupat amb imatges de l’ingent arxiu de la revista de crims mexicana Alerta. Com que en totes les imatges algú assenyala amb el dit el que vol destacar de l’escena del crim, aquesta escenificació li permet ironitzar amb les teories del francès Roland Barthes sobre el caràcter testimonial de la fotografia.