El guardià de les essències

Teatro Real.- La cinquena translació que Giuseppe Verdi va fer de Don Carlo, en italià, amb els cinc actes de la primera versió en francès i sense ballet, és la que va decidir el Teatro Real que seria l’encarregada d’obrir la temporada actual. Contràriament al que haurien volgut les veus més autoritzades del fòrum, no era una producció pròpia, sinó la que va fer David McVicar per a la Scala de Milà fa dotze anys, que ha creat una mica de controvèrsia. Per altra banda, McVicar és un valor segur, el més procliu guardià de les essències del gènere en l’actualitat. La seva versió de Don Carlo, que no és una òpera senzilla, demanava austeritat, sobrietat, recolliment, i per això li va podar qualsevol tipus d’espectacularitat, fins al punt que va eliminar el poble a l’escena de l’acte de fe i va incorporar l’única llicència més enllà de l’esperit de reclusió del qual fa gala aquest muntatge, amb la gran creu que presideix l’escenari calant-se foc. Tot i això, McVicar fa que la història de gelosies, amors impossibles, interessos creats i la corresponent venjança, rutlli amb fluïdesa, que brolli credibilitat amb un ambient i un vestuari que no surten ni un mil·límetre del temps que li correspon, quan al regne d’Espanya mai no es ponia el Sol.

Pel que fa al vessant musical, Francesco Meli havia de ser Don Carlo, i va ser substituït per Marcelo Puente. Bona presència, una mica fred dramàticament i amb més dificultats de les desitjables a la part alta, per a un paper que no té ni un compàs per al lluïment del protagonista. El personatge d’Elizabeth de Valois va ser per a la italiana Maria Agresta, impecable en la versemblança del seu pesar, arrodonint i rubricant la seva gran actuació amb el corresponent Tu, che la vanitá a les acaballes de la funció. Més destacable encara el Felip II que va desenvolupar un imponent Dmitry Belosselskly, tràgic i compungit amb Ella gia mai m’amo, però per imponent la presència de Mika Kares, a qui li va mancar una mica més de potència per fer un memorable Gran Inquisidor. Irreprotxable la princesa d’Éboli d’Ekaterina Seenchuck o el Rodrigo de Luca Salsi, excel·lent. El cor, sense màcula, i precís amb la batuta un Nicola Luisotti, que va treure les millors gales d’una orquestra de primer nivell.

Kamikaze.- Jordi Casanovas va ser qui va obrir la veda i el gènere. Amb Ruz-Bárcenas va néixer una nova manera de fer teatre, des de l’actualitat, des de l’hemeroteca, sense necessitat d’inventar una història ni uns personatges, perquè són història i persones, prou conegudes, tristament cèlebres. Sueños y visiones de Rodrigo Rato, dirigida per Raquel Alarcón, continua d’alguna manera pel mateix camí i Roberto Martín Maiztegui i Pablo Remón, de qui hem vist al Principal 40 años de paz, i prest hi podrem veure Los mariachis, posen sobre l’escenari qui havia de ser el successor de José María Aznar i li fan una biografia, contrastada, des de la seva joventut, abdicant com a continuador de la saga Rato tot just després que el seu pare sortís de la presó, condemnat per evasió fiscal -està clar que els tests s’assemblen a les olles-, quan pren decisió de dedicar-se a la política, fins a la sortida del Tribunal Suprem on va declarar com a imputat per les malifetes de Bankia i totes les seves variants. Martín i Remón dramatitzen una mica més, el ventall biogràfic és més ampli i, per tant, necessiten inventar, imaginar, alguns moments dels fets més “representatius” del gran nigromant del miracle econòmic espanyol, el mag que de la màniga feia sortir tones de ciment i formigó, que tot i ser materials tan pesants es convertiren en una bombolla que esclatà dins les butxaques ja buides i molt endeutades dels més pobres. No amaguen aquestes invencions, fins i tot les anuncien, interactuant amb el públic, però el bessó dels trets que volen mostrar queda perfectament dibuixat, mentre que pel traç dels representats utilitzen la caricatura amb una precisió majúscula. Dins aquesta auca contemporània, a més d’RR, interpretat per Juan Ceacero, apareix el seu pare, Ramón Rato, Manuel Fraga, José María Aznar o Chimo Bayo, fent de peculiar taxista, tots interpretats per Javier Lara. Una meravella, divertida, dinàmica i cruel, perquè tot el que conten ha passat.

Kamikaze.- Els kamikazes no aturen de donar alegries i goig a l’espectador; tant, que feia molts anys i un parell mallorquí de dotzenes d’obres que no ho passava tan bé dins un teatre. El culpable, Pablo Messiez i Las canciones. Conta la història d’una família en el tràngol de la supervivència que rep la visita de dos desconeguts. “No son como nosotros”, diuen, són catalans, músics, que volen retre un homenatge al pare dels afectats habitants de l’estranya mansió, també músic, protagonista el·líptic, causant del patètic estat anímic dels protagonistes, com una revisitació de la passoliniana Teorema, dins un context txekhovià, que també signaria Walsh. Viuen per escoltar cançons, mai les del seu pare, com a teràpia per superar una història que mai no coneixerem, i tot el que sembla que passarà no passa, se sent la tragèdia i de cop apareix la comèdia i a l’inrevés i la catarsi quan escoltam les cançons s’encomana i el públic balla amb bogeria quan anuncien l’intermedi amb My Sweet Lord, en la versió de Nina Simone, però també hi apareixen Les vieux, de Jacques Brel i ‘Il giustino’, de Vivaldi, amb la veu de Cecilia Bartoli, o Mörgen, de Richard Strauss, o Dalida, o… I tantes frases contundents, profundes, manllevades i així es reflecteix a la paret del fons, “ésto es de Rilke”, o “de Cage”, o “de…”. Ara mateix la tornaria a veure, i demà també, i passat demà. Imprescindible, deien un temps.