Els granotots de ‘La pell freda’ assalten el Festival de Sitges

SitgesDesprés dels zombis quebequesos, els fantasmes enamorats i els homes llops preadolescents, ahir es van sumar a la nòmina de monstres entranyables d’aquesta edició del Festival de Sitges unes criatures amfíbies de pell blavosa que Albert Sánchez Piñol va batejar com a granotots a la novel·la La pell freda. El francès Xavier Gens dirigeix l’adaptació al cinema -presentada ahir en competició oficial- tot subratllant el romanticisme tràgic de la història, que segueix les peripècies de dos homes en una illa de l’Àrtic gairebé deserta que de nit és envaïda per uns estranys éssers sorgits del mar.

“Vaig descobrir la novel·la el 2009 i em va agradar molt”, explica Gens, un vell conegut de Sitges des que el 2007 va presentar-hi Frontier(s), que assegura que amb La pell freda volia “seguir les passes de Sánchez Piñol” i respectar la seva aproximació antropològica. “Vaig parlar molt amb l’Albert per introduir-me en la seva ment i comprendre’l. He respectat al màxim la novel·la original, la pel·lícula conté fragments sencers i moltes referències”.

Com al llibre, el film s’estructura al voltant de la relació del faroner de l’illa i un oficial atmosfèric atrinxerats en un far des d’on resisteixen l’atac nocturn dels granotots. Amb ells hi conviu una de les criatures, una femella a qui el faroner tracta com un animal. “La pel·lícula parla sobre com l’home s’enfronta al que li és desconegut -diu Gens-. Tots dos tenen por, però mentre que l’un intenta comprendre i empatitzar amb les criatures, l’altre es deixa portar per l’instint més primitiu. La guerra i el conflicte és el que dona sentit a la seva existència, com a Donald Trump o Kim Jong-un”. A ell, per contra, la idea de l’altre no li genera cap ansietat: “Si jo fos ells, abandonaria el món dels homes i me n’aniria a viure al fons del mar amb la criatura”.

La sirena amfíbia

A La pell freda hi conflueixen el romanticisme de les novel·les d’aventures noucentistes i el nihilisme dels relats de monstres de Lovecraft. I si bé el desenvolupament dramàtic cau en un cert esquematisme, el film brilla en la creació d’un món gairebé alienígena, treball pòstum del director d’art Gil Parrondo. Per damunt de tot, destaca la hipnòtica presència de la granotota Aneris, interpretada per una Aura Garrido radicalment transformada. “Molts dies m’havia de sotmetre a vuit hores de maquillatge i dues més per treure-m’ho tot -recorda-. Em cobrien la cara i el cos sencer i portava lentilles, dents i orelles protètiques. No podia agafar gairebé res amb la mà per no fer malbé el maquillatge i no sentia bé el que em deien”. Sense poder utilitzar amb normalitat la seva mirada, l’expressió de la cara o el cos, l’actriu es va sentir “molt limitada”. Però sortir de qui ella és normalment la va ajudar, matisa. “Mirar-te al mirall i veure una altra persona també pot ser alliberador”, afegeix.

Tampoc la veu de la criatura és la de Garrido, sinó una de refilada enregistrada per la cantant d’òpera Sussan Deyhim inspirada en els sons dels dofins i els cants de tribus inuit. “Per dissenyar els granotots vam demanar a científics que imaginessin éssers humans evolucionats com amfibis -diu Gens-. La nostra mirada va partir sempre del realisme”.

Una de les escenes clau del film és la de sexe entre la granotota i el protagonista, però mentre la novel·la no estalvia detalls, Gens opta per una discreta el·lipsi. “M’estimava més fer una escena romàntica que carnal per abordar el fet des de la perspectiva del triangle amorós”, es justifica ell.