Per gran que siguis, prova de saltar des de la teulada de casa
Shirley Valentine és una perla per a una bona actriu i Mercè Arànega, ben dirigida per Miquel Gorriz, la modula a la perfecció
Barcelona‘Shirley Valentine’
Teatre Goya, 19 de setembre
Quan arribem a certes edats i mirem enrere veiem els somnis perduts i és possible, si no habitual, que la visió del que som sobre el record del que érem i del que pensàvem ser produeixi una decepció. Les dinàmiques socials i econòmiques tracen tot sovint un recorregut vital aliè als desitjos i a les il·lusions del qual no tenim consciència fins que el mirall ens en retorna una imatge decebedora. Això li passa a Shirley Valentine, una mestressa de casa de 50 anys de classe treballadora per a qui s’ha fet realitat allò que el matrimoni és la tomba de l’amor. Mentre ella cuina cada àpat per al marit, una amiga la convida a passar uns dies a Grècia.
L’obra del britànic Willy Russell parla de reconquerir la llibertat, de recuperar, encara que sigui una mica, aquella noia que gaudia saltant des de la teulada de casa seva desafiant les normes i assumint el perill de ser una mateixa, el perill de viure. Una obra estrenada a Liverpool el 1986 que va conquerir ràpidament els escenaris del West End i es va convertir en un gran èxit internacional, després d’un altre text popular de l’autor, Educant la Rita (1980). Entre nosaltres la va estrenar Amparo Moreno a la Sala Villarroel el 1994.
Una perla per a Mercè Arànega
Shirley Valentine és una perla per a una bona actriu i Mercè Arànega, ben dirigida per Miquel Gorriz, la modula a la perfecció, tant en el primer i el segon acte, més còmics i per això divertits, com en el tercer, quan la Shirley es desperta a la vida. El relat es fa íntim i les emocions brollen fins a fer saltar les llàgrimes dels espectadors. Magnífic, l’espai escènic de Jon Berrondo, que, fugint del realisme, emmarca plenament tant la solitària cuina de Manchester com l’assolellada platja grega.
Tot i que en trenta-dos anys la situació de la dona ha canviat i el perfil de la protagonista podria semblar fruit d’un altre temps, això seria quedar-se merament en l’anècdota i obviar que la necessitat de reconèixer-se a un mateix i la possibilitat de canviar la vida personal són plenament vigents, tot i que demanin valentia i una mica d’intrepidesa... per torna a saltar des de la teulada de casa.
